Resumidero del Popoca, Sierra de Zongolica, Veracruz, Mexico '03
El hombre es una cuerda suspendida entre el abismo y el Superhombre.
El hombre es una cuerda suspendida entre el abismo y el Superhombre.
Nietze
Artifo a Vilanova de Meià "Mi primer amor"
M'enganya un altre cop en Salva i cap a Vilanova, això si, li demano que em porti a la via "mi primer amor"al Pilar del Segre, via que ell ja coneixia, la calor ens ofega i amb pena decidim baixar al tercer llarg, sort que portàvem cordes de 70 i encara vem poguer decidir baixar...
Al bar Cirera s'està de conya i a l'endemà anem a fer unes vies d'artifo curtes d'un llarg per practicar a la zona de la cova de les monges.
Aquest cap de setmana tornem amb ganes de picar fort amb el martell...
El Puro de Riglos "via Ravada y Navarro"
Parking de Riglos, 18:00 horas del viernes pasado, llueve durante toda la tarde, la borrasca invita a huir lejos de este lugar. Llega Alberto y me paso a su furgoneta, abrimos una lata de cerveza mientras nos ponemos al dia después de nuestras vacaciones... La norte del puro es la via que recomienda Alberto, yo no digo nada sólo pienso en las veces que he pasado por delante de Riglos y me he mirado esa aguja preguntándome si alguna vez subiria allí, quizá sea la cerveza con media botella de Viñas del Vero la que relaje mis nervios mientras cenamos, o quizá esa mezcla me aleje de la realidad inmediata y me acerque a un sueño lejano...
Pocos parabolts, algún pitón y algún cordino en pequeños puentes de roca, él la abre toda de primero, yo me doy cuenta que es una via para ir sereno de cabeza debido a su equipamiento. Mientras subo me digo una y otra vez que prometo ir a hacer algo de deportiva antes de meterme en estas vias, mis antebrazos arden y parecen que vayan a reventar de agarrarme tan fuerte a los bolos de este conglomerado, también me he propuesto leerme "guerreros de la roca" haber si entre una cosa y otra la próxima "via regalo" la disfruto más.
Una vez arriba, me doy cuenta que estar aquí arriba es un regalo, las vistas con ojo de pájaro del pueblo de Riglos, el mallo Pisón y el fire són excepcionales, el fuerte viento invita a ponerse de pié encima de este monumento.
Al tomar la decisión de querer hacer deportiva de vez en cuando, que mejor escusa para empezar al dia siguiente en el valle de Roncal en un sector de Salvatierra de Esca. Y ahora a escalar un poquito. Gracias por el regalito compañero!!!!
Muntanyes simpàtiques "Raymond d'Espouy"
Cinc cèntims del pirineista i cartógraf Raymond d'Espouy :"Company habitual de Jean Arlaud. Apasionat de totes les facetes de la muntanya, desde l'espeleologia a l'esquí. Va trobar la mort a conseqüència d'una allau a la vall de la Frèche durant un intent d'ascensió hivernal a l'Aneto. La FEM va decidir renombrar un cim del macis del Cotiella, l'antic Pico de las Brujas, amb el seu nom. Precisament ell havia aconseguit la primera ascensió al Cotiella per la seva cresta norest desde la Brecha de las Brujas".
Quan sento la paraula Cotiella, ràpidament experimento una sensació aliena en mí, m'enrecordo d'aquest racó amagat i solitari del pirineu aragonés, del ramat que pastora a l'estiu a les petites praderes que hi hà al circ d'Armeña, i a mesura que guanyem alçada i on deixa de viure el pi negre comencem a trobar les leontopodium apinum; en venen al cap el seu rascler i els seus avencs, penso en el seu refugi tant acogidor i de la calor que desprén la seva llar de foc, del liron careto que visita per la nit el refugi mentres la gent dorm i s'aprofita del menjar d'aquests mentres ells dormen profundament, i com no, mai oblido les paraules d'en Henry Russell: "un mar solidificado en medio de una tempestad" . Paradís d'espeleòlegs i un bonic exemple geologic.
Aquest dia mereixia una visita a aquest punt anomenat Raymond d'Espouy tot i que fa temps ja hi havia visitat el Pico las Coronas venint de l'aresta que ve del Pico Llosat, volia saber més de "la arista de las brujas" tot i que la boira hi era present les vistes no ens decepcionen, també controlem la baixada del Pico Raymond d'Espouy pensant que algún dia tornarém per pujar la gran diagonal a l'hivern desde la Ribereta Ciega aproximant amb esquis desde l'Ibon de Plan i un cop a dalt baixar pel Circ d'Armeña fins el refu en una jornada i l'altre tornar pel Collado de Aibón fins l'Ibón de Plan...
Sima enhorabona! tot i que pobreta es va fer malbé les potes degut a les arestes del rascler i les tarteres que hi hà sota la paret de la cresta d'Armeña corrent amunt i avall darrera els ramats d'ovelles, però tot i així la vem pujar al cim dins la motxilla, també va baixar fins al cotxe a la nostre esquena...
Espeleo prohibida VII
Capçalera de pou, posem un parell de parabolts a banda i banda del meandre desfonçat i instal.lo amb una "Y", miro el davallador i inconscientment dic "merda" si la politja del davallador està desgastada per complet i el vis ja es veu, si només l'he fet servir tres entrades a aquest forat des de que a l'hivern em van canviar les politges degut al desgast i l'ensurt que vaig tenir instal·lant el pou gran d'aquest forat. Em dic a mi mateix: "Així no pots baixar" i ràpidament parlo amb Roger que haig de girar la politja de posició, i amb la clau del 13 que portem per instal·lar desmunto el davallador i giro la politja, Peró a l'altre banda necessito una clau del 14 que no portem, la cargolo amb la força dels dits... I decidim baixar la corda gran de 200 metres mica en mica i sense baixar-la dins del petate penjat de l'arnés, "error, gran error" tot i sabent-ho així ho fem ja que el pou es de grans dimensions, i el taladre, la bateria d'aquest, un bon sortit de chapes, parabolts , maillons, martell per expandir els parabolts, cintes i mosquetons per si es pot aprofitar qualsevol ancoratge natural tipus pont de roca, tot plegat pesa un munt i no es gens còmode baixar amb tant d'equip i a sobre haver de treballar amb el taladre. Estic penjat i començo a davallar el pou, un parell de fraccionaments i l'aigua a l'última tirada cau a sobre meu, toco de peus a terra a una repisa inclinada on la corda està totalment enganxada entre unes arestes que hi han a la rampa, sota l'aigua freda i maleint l'idea de desplegar la corda des de dalt vaig llençant la corda cap a baix de la rampa cap al pou, torno a fraccionar un parell de vegades més amb ancoratges naturals fins trobar de nou la vertical i amb molta impotència me n'adono que em punxat al mateix pou gran que ja havíem instal·lat i davallat amb anterioritat a uns 60 metres de la base, la corda està totalment enredada i jo estic sota l'aigua, em fico sota una mena de sostre on em refugio de la caiguda de l'aigua i amb paciència intento desenredar gairebé més de una cinquantena de metres de corda, esgotat pel fred crido a en Roger que baixi a fer-me un cop de mà i baixi el petate gran per ficar tota la corda ja que l'exploració a estat finalitzada i la corda es impossible recuperar-la des de la capçalera del pou sense que quedi enganxada enlloc degut a la morfologia del terreny. En Roger baixa i s'encarrega de ficar tota la corda al petate gran i de desinstal•lar aquest pou, l'agraeixo i entre tremolors i maldiences torno a revisar el vis del davallador i uf es mou amb els dits, sort que no he tingut la necessitat de baixar més. Em poso l'equip de pujada i torno a dir: "merda, merda i merda" aquest cop es el bloquejador de puny que te les dents tant desgastades que amb prou feines bloqueja amb la corda, sembla que rellisqui amb la corda mullada, és molt extrany, en aquest pou i amb la caiguda de l'aigua la corda està prou neta i no així la resta de la cavitat, pujo mica en mica i sembla que després de relliscar repetides vegades vulgui bloquejar i em deixa entrar en calor mentres pujo aquest pou. Mes endavant veig que la corretja del panting està a punt de petar, i pujo convençut que a qualsevol moment tindré un petit ensurt...
Anem desinstal·lant part del forat fins que creiem convenient deixar de fer-ho degut a la quantitat de corda treta i el pes que arrosseguem, el cansament es present a les nostres ànimes sort del bon humor amb el que intentem convatir el fred i les calamitats. Fem una aturadeta per fer un parell de fotos, el Roger es l'encarregat de fer aquestes fotos tant currades...
Un cop a l'exterior Sima ens dona la benvinguda, les birres fredes, el pernil del Roger i la llum de la lluna son la recompensa...
Conclusions: l'espeleo és dura i no està de moda...
Fotos by Roger Rovira
Fi
Muntanyes simpàtiques "Pa de Sucre"
Volíem pujar al Pa de Sucre i així ho vem fer per la seva aresta est, no teníem cap referéncia de ningú que ens expliqués amb detall i al llibre de "roca caliente en los pirineos vol.II" no surt cap croquis, només deia: "Una gran clásica en su dificultad. Sin croquis 300mts. IV+" I cap allà ens dirigim sense presa i amb una meteo no gaire bona: "nubolositat d'evolució diurna amb posibles tempestes a la tarde" ...
Ens afanyem, ja que els núvols cada cop són més negres i ens envolten, a dalt no gaudim gaire de les vistes. Toca trobar la baixada i la pluja ja hi es intermitentment amb nosaltres, un cop avall i a l'altra banda del coll entre el Pa de Sucre i el Punta Harlé una tempesta ens obliga a esperar sota un gran bloc de pedra una bona estona, allà ens refugiem, més tard i de tornada patim un petit accident a una cama, a sobre, la nit ens fa companyía gairebé desde els estanys de Tumeneia fins al cotxe, ho celebrem a l'ambulatori de Pont de Suert amb cinc punts de sutura.
El Mussol de Tumeneia ens espera algún dia, ell mai no te pressa, sempre hi és allà veient el pas del temps i d'algú que de tant en tant es deixa caure per aquest lloc. I m'agradaria molt tornar-hi amb tú i pujar sobre aquest Mussol.
Espeleo prohibida VI
L'espeleo avui en dia no està de moda i clar, sort que tenim els enamorats d'aquesta disciplina ja que no trobem massificats aquests indrets, però alhora semblem éssers incompresos, persones autistes, cap grossos i sembla que hi som curts de memòria perquè sovint oblidem ràpid totes les penúries viscudes i desitgem tornar el més aviat possible per veure que hi ha al darrera de l'última incògnita on s'ha deixat abandonada l'exploració per manca de temps, esgotament o de material...
Es clar que hem tornat després d'uns mesos esperant que l'aigua de la neu faci el seu recorregut. A força d'insistir la recompensa ha estat evident, una exploració gratificant on les tremolors a capçaleres de pou, el fang, el pes que transportem passen a un segon terme i la satisfacció és màxima.
Amb l'última llum del vespre sortim a l'exterior quan els colors de l'horitzó canvien ràpidament de tonalitats taronges a rosàcies amb el perfil de les seves escarpades muntanyes pirinenques de teló de fons afegint a aquest cocktail uns núvols foscos amb una cortina de pluja inclosa. A la sortida ens esperava "el Comandante Omega" gran coneixedor del karst de la zona, i com sempre i per no perdre la costum ho celebrem amb unes llaunes de birra barata. La pluja i la nit ens acompanyen al cotxe. A l'endemà amb els cossos adolorits i de tornada a casa ja especulem amb dates per tornar amb en Roger i en Dani.
La Falconera "Flipping"
Una tarde de divendres de principis del mes d'agost, amb la meteo pel cap de setmana xunga, sort de la trucada del Salva: "Javi, anem a fer artifo a la Falconera?" Vinga som-hi, va estar la meva resposta.
Aquí com veieu el rei del mambo sense casc, el casc per soposat a l'armari de casa on no toca, però això sí ballant amb ploms i ungles que és el ball que més l'agrada.
La via Flipping consta de 4 llargs, però l'intenció era fer pràctiques d'artifo al primer que és un A-2+, primer la fa el Salva i flipa al sostre, tot i que repeteix via, la desequipa i després flipo jo progressant pel sostre només amb tascons, la sortida del sostre tot i que es podia protegir amb "uves" i com que anàvem justos de pitons segueixo amb els tascons, vibro i ara tinc ganes de tornar a vibrar...
La via Flipping consta de 4 llargs, però l'intenció era fer pràctiques d'artifo al primer que és un A-2+, primer la fa el Salva i flipa al sostre, tot i que repeteix via, la desequipa i després flipo jo progressant pel sostre només amb tascons, la sortida del sostre tot i que es podia protegir amb "uves" i com que anàvem justos de pitons segueixo amb els tascons, vibro i ara tinc ganes de tornar a vibrar...Tossal de Mullapans "L'orgullós Oglala"
+010+(2).jpg)
La proposta de dissabte del Salva, era anar a fer pràctiques d'artifo al Tossal de Mullapans a una via que va escollir per casualitat del llibre d'escalades de Montserrat Nord, el seu nom: l'orgullós Oglala, amb un primer llarg A-1, un segón d'A-2, un tercer d'A-1 i el quart de V+. Després d'accedir desde el monestir amb una mica de sort vem trobar la part de baix del Tossal de Mullapans i localitzem la via, sort que el dia estava ennovolat, perque teíem referéncies que hi tocaria el sol fins a migdia, l'hora que ens vem fotre a la paret. Vem gaudir moltíssim de les seves fisures pitonables i de la companyia d'un invent que el Salva va portar, una mena d'mp3 amb altaveus amb música punk, rollo Eskorbuto i d'altres que va fer que les esperes a les reunions no siguesin tant aborrides.
+004+(2).jpg)
I ara, ja tinc ganes de que el Salva em torni a enredar a algún lloc on sigui necessari el martell i els pitons, crec que aixó enganxa...
Dulce Introducción al Caos
¿Cómo quieres que escriba una canción?Si a tu lado no hay reivindicación.
La canción de aquel tiempo no pasara,
donde nunca pasa nada.
Una racha de viento nos visitó,
el árbol ni una rama se le agitó.
La canción de aquel viento se parara,
donde nunca pasa nada.
Un otoño al demonio se presentó,
fue cuando el arbolito se deshojó.
La canción de aquel tiempo se atrasara
donde nunca pasó nada.
Una racha de viento nos visitó,
pero nuestra veleta ni se inmutó.
La canción de aquel viento se parara,
donde nunca pasa nada.
Mientras tanto pasan las horas,
sueño que despierto a su vera,
me pregunto si estara sola
y ardo dentro de una hoguera.
¿Cómo quieres que escriba una canción?
Si a tu lado he perdido la ambición.
La cancion de aquel tiempo no pasara,
donde nunca pasa nada.
Se rompió la cadena que ataba el reloj a las horas,
se paró el aguacero ahora somos flotando dos gotas,
agarrado un momento a la cola del viento me siento mejor,
me olvidé de poner en el suelo los pies y me siento mejor.
volar...volar
Una racha de viento nos visitó,
y a nosotros ni el pelo se nos movió.
La canción de aquel viento se parara,
donde nunca pasa nada.
Ya no queda una piedra en pie,
porque el viento lo derribó,
no no odio esa cancion.
Ya no queda nada de ayer,
porque el viento se lo llevó,
no no odio esa canción.
Ya no queda una piedra en pie,
porque el viento lo derribó,
no no odio esa cancion.
Ya no queda nada de ayer,
porque el viento se lo llevó,
no no odio esa canción.
Ya no queda una piedra en pie,
porque el viento lo derribó,
ya no queda nada de ayer,
porque el viento se lo llevó.
Extremoduro
La Bola de la Partió i l'Agulla de la Miranda dels Ossos
A l'igual que tothom que visita la regió d'agulles, no deixo d'admirar aquesta escultura del vent, la pluja, el fred i la calor que per la seva forma crida l'atenció de qualsevol. I tret amb paraules textuals del llibre del Picazo "Montserrat ascensiones de Leyenda", com ell descriu aquesta agulla:
"De todas ellas, el gran monolito llamado la Bola de la Partió destaca desde muy lejos, hasta el punto de haber servido como punto de divisoria rural. Junto a ella está la Bitlla, más pequeña, pero compenetrada de tal modo con ella que parecen las dos una humanizada pareja. Por su peculiar silueta, y por estar tan unidas con forma de corazón, no sugieren otra cosa que aparentar "dos rocas enamoradas" que, inmóviles, ni se sueltan de las manos ni oyen las rugientes iras que pueden espantar sus besos. Son los príncipes del amor verdadero, sencillo y sereno, se han quedado para siempre con las manos unidas, las huellas de uno grabadas en las manos del otro, representando dos profetas del amor."
I ahir en Salva com va fanàtic de l'artifo, em torna a enganyar i l'acompanyo a la via "Mar de Pedra" a l'Agulla de la Miranda dels Ossos al vessant nord d'agulles.
No matinem gaire i mica en mica anem guanyant metres a la paret, els llargs son d'artificial equipat però de tant en tant hi han passos d'ungles, algún plom vell i amb el cable trencat i algún pitó...
L'ambient es extraordinari i el Salva hi és com un peix a l'aigua, ens retrovem a les reunions on recuperem el petate amb técniques de big wall, endrecem la reunió, xerrem, ell fuma purus i gaudim de les sensacions...
Les hores passen, no ens adonem. El vent bufa fort i fa que l'ambient sigui més intens convidant a tancar els ulls i respirar a fons algún moment.
Un cop a dalt la cara de felicitat ens delata, una abraçada i cap avall ja que el fort vent que bufa no ens convida a passar una estona dalt de l'Agulla de la Miranda dels Ossos. Una aturadeta al refugi d'agulles Vicenç Barbé per celebrar-ho amb una llauna de coca-cola i una de cervessa...
Lepra vertical I
Festa Mallor de Terrassa, que podem fer?, que tal si obrim una via d'artifo? OK. El lloc escogit va estar una paret que en Ricard i el Javi van accedir farà tres anys enrera. Una paret de roca calcarea amb pati i molt d'ambient, un lloc xulo, llunyà, i on els únics essers vius eren Sima, Javi y jo, sense comptar amb els mosquits i els isards. La zona es troba al masis del cotiella, just al costat de la Cueva del Sabuco coneguda per poca gent, excepte alguns espeleòlegs, per ser més exacte: "donde cristo pegó las siete voces, ya que el sitio esta a tomar por culo" i a més a més amb un porc a l'esquena d'entre 35 a 40 kg. Vem pujar tot l'equip necessari per passar dos dies, menjar, equip de vivac, birres, coca-colas i lo millor de tot 40 claus, 30 ploms, friends, 3 cordes i una llarga llista de ferros. Una aproximació dura, no hi hà camí, així que havies d'anar pel mig del riu que surt de la boca de la cova i de tant en tant pel mig d'un bosc força tancat i per acabar de rematar la feina una tartera de por i inacabable, a estones jo pujava a cuatre grapes a l'igual que la gosa. 
Un cop a la via tot els mals s'obliden i a gaudir pitonant, ueeeeeeee!!!! Vem començar amb un A-1 de fisura de bona roca, però a mesura que pujem la cosa canvia, A-2+ la roca es torna crocanti, hi han unes "lajas" d'un a dos metres cuadrats, són inpitonables perque peten al clavar, tot i netejarles no surt res de bó així que l´últim recurs són els espits. Per a ficar les expansions, hem de recórrer a 2 espits de lo dura que és la roca ja que les dents dels espits es menjen, tot plegat li afegim pasos d'ungles i d'algún plom fa que vibrem, i es per aixó que tornarem.
Obrir la via sense tanta expansió hagués estat tot un triumf tot i que a primera vista el camí restant sembla que la roca es de més bona qualitat. Tenim una corda fixada per tornar encara que no hem decidit quan, ja que a la propera hem d'enganyar a algú que ens faci un cop de mà...
Salva
Salva
Taragiri Glacier '09
El cami es desconegut, l'immensitat acogidora...
M10, M9, M8, Taragiri M7, M6, M5, Mulkila M4, etc... cims oblidats que envolten el Taragiri Glacier al nord de la vall de Lahul a l'Himachal Pradesh.
Tenim al Mulkila al davant, el centinela d'aquesta vall veient com ens observa.
Un cop a la morrena i recuperant forces canviem d'objectiu i observem una elegant linia en una veina muntanya. Just sortir del camp morrena i despres d'uns dies de descans sembla que el monzo s'ha avancat i fa de les seves durant tres dies de nevades intenses. La quantitat de neu acumulada es tal que fa impracticable la progressio als camps d'alcada
M10, M9, M8, Taragiri M7, M6, M5, Mulkila M4, etc... cims oblidats que envolten el Taragiri Glacier al nord de la vall de Lahul a l'Himachal Pradesh.
A la morrena la sort ens acompanya, obrir cami per la glacera no es feina agraida ja que les amenacadores esquerdes s'amaguen sota la neu nova i algu de nosaltres ja s'ha portat un bon ensurt, consumim uns dies per accedir al plato superior.
Muntem un segon camp d'alcada en estil alpi i a l'endema tot i un xic justos d'aclimatacio decidim atacar cim, a la pala cimera una gran placa de neu ens avisa amb un soroll com si s'hagues trencat per sota, tot plegat la quantitat de neu acumulada i el soroll de les allaus properes ens fan restar en alerta i amb pena la retirada es evident...
Tenim al Mulkila al davant, el centinela d'aquesta vall veient com ens observa. Un cop a la morrena i recuperant forces canviem d'objectiu i observem una elegant linia en una veina muntanya. Just sortir del camp morrena i despres d'uns dies de descans sembla que el monzo s'ha avancat i fa de les seves durant tres dies de nevades intenses. La quantitat de neu acumulada es tal que fa impracticable la progressio als camps d'alcada
No som res davant aquestes imponents moles de roca i gel... Un cop mes la muntanya ens fa baixar al regne dels essers vius i tocar de peus a terra... Tot i que l'home oblida rapid i ensopega no una sino un munt de vegades a la mateixa pedra...
Ha estat tot un plaer compartir aquests dies amb els de Roncal l'Alberto i la Patri.
p.d. El teclat indi no te alguns dels caracteres del catala un cop a casa la correccio sera inmediata.
Viviendo!
Los más felices no lo tienen todo en la vida, sólo hacen lo mejor de todo lo que conlleva vivir en su camino...
Manten la sonrisa!
2-06-'09 Manali
Amb esquis "Pic de Cataperdis i Pic de Gerri"
Encara hi ha molta neu al pirineu, tot i que cal matinar per agafar-la en bones condicions, el Pic de Cataperdis degut l'accés ràpid a la muntanya i l'orientació et permet fer una excursió ràpida de bon matí o tarde i endinsar-te el mateix dia en tot el que envolta aquell paradís fiscal que tot té preu...
I Diumenge en busca de pau i tranquilitat, la Vall Ferrera ens la va oferir i de valent i com divendres a la nit, la nit de dissabte també la vem passar al mateix hotel, l'hotel dels mil estels, el que més ens agrada. I el que va fer gran aquest dia va estar la decisió de venir aquí, i la cervessa de cim i la companyia de Ruben tot un savi de com portar una vida bona o tenir pocs maldecaps...
i una frase: "Lo que hace grande a un hombre no són sur virtudes, si no sus elecciones"
I que maco el Pirineu, cada dia més enamorat d'ell...
Amb esquis "El Perafita i El Portillón"
.jpg)
Després del dissabte en companyía de Dani, Genni, Aurélia i Sima al Pic de Perafita, on l'aigua de la fussió de la neu i les últimes plujes provoquen el drenatje de l'aigua camí de les valls a vall, on la primavera regala aquest to verd intens al paissatge, poca estona gaudint dels esquis no així del lloc que restava tranquil i sol·litari...
Locos por salir a esquiar al monte, el domingo a la noche la asamblea de majaras decidió de ir a Benasque a intentar subir el Aneto al dia siguiente a pesar de la pésima meteo que venia haciendo este último fin de semana y de igual manera se preveia así de mal también para el lunes. Sin apenas dormir madrugón y para arriba, siempre para arriba, aunque más de uno no apostábamos un duro en subir un poquito nada más. Da igual como niños sin conocimiento fuímos igual a reir y en el Portillón decidimos bajar hacia aigualluts y la llúvia nos mojó, pero daba igual los niños cuando juegan bajo la lluvia són felices nosotros también lo fuimos un lunes de lluvia por el valle de aigualluts...
Y el aneto estaba así de bonito...
Y ahora ya es viernes y toca volver a preparar la mochila, escapar corriendo y mirar hacia arriba...
Amb esquis "El Cotiella i el Tempestades"
Una botella de vino barato acompañada del fuego y el calor de los amigos en el refugio de Armeña, aún se vuelve en un mejor vino...
Como un amante más de Cotiella no me canso de volver y cada vez que regreso siento esta montaña con la misma pasión de un enamorado. Para mí es difícil explicar su encanto, y prefiero recordarlo con las letras de Henry Russell, apasionado pirineista que la describió así:
"Una montaña orgullosa y árida, cuya altura y aspecto africano me intrigaban tanto, que apenas podía resistirme al deseo de subirla; Como una especie de esqueleto solitario y lúgubre, apenas cubierto de carnes ardientes, como un viejo volcán que va a apagarse. Un mar solidificadado en medio de una tempestad"
Y cuando Russell provó el agua de la fuente que hay al lado del refugio de Armeña dijó:
"mil veces mejor que todos los vinos del mundo"
Al dia siguiente y siguiendo los Pasos de Russell con Sima, David y Silvia fuimos al Pico de Tempestades por el Ibón de Llosas...
Felicitats Sima!!!
Amb esquis "Smorbotntind, Kirketaket, Hesten, Ystetind, Kjovskartind i Blanebba"
Una semanita por tierras escandinavas con amigos navarros, subiendo montes con esquis... ¡Suena bien! ¿verdad? Después de conducir los casi 600 kilómetros que nos separan del aeropuerto de Torp situado al sur de Oslo hacia nuestro objetivo Andelsnes un pueblito situado en los fiordos del Oeste de Noruega, depositamos con una sonrisa nuestro alimento energético en la nevera: (Queso de Roncal, Chorizo Extremeño, Vino Navarro, Jamón de cuta, etc) y cansados ya hemos decidido el objetivo del dia siguiente...
Smorbotntind 1.188m una elegante pala con bonitas vistas y dos cumbres, es bonito y curioso ver como los abuelos todavía usan sus esquis de telemark de madera y sus botas de cuero, por no hablar de los bastones, el ambiente que se respira es extraordinario, una tarde primaveral al lado del mar recuperando fuerzas y decidiendo dónde subir al dia siguiente...
.jpg)
Kirketaket 1.439m según la gente local, la guia y los esquiadores con los que hemos coincidido, es la pala clásica por exceléncia y la montaña emblemática de Andelsnes. Para allá vamos con hambre de monte, la meteo está otro dia a nuestro favor..jpg)
A medida que ascendemos el paisaje no nos defrauda,tampoco la comida energética. Una vez arriba disfrutamos de las vistas y como niños pequeños señalamos con los dedos las montañas vecinas queriendo ponerlas en punto de mira para ascenderlas al dia siguiente, pero sólo hemos venido para una semana, da igual ilusionados y hambrientos seguimos especulando la actividad para el dia siguiente...
Hesten 1.610m Una de las más altas de la zona y una de las más bellas esquiadas de mi corta vida sobre los esquis. Un dia estupendo, un paisaje sobervio, los compañeros de aventura excepcionales, no se puede pedir más...
Es el tercer dia y llevamos una media de cuatromil metros acumulados de subida, al llegar al calor de la cabaña como cada dia disfrutamos de nuestra sesión de cerveza fria, jamón, chorizo y queso..jpg)
Para mañana el cuarto dia hemos decidido descansar pero no sin dejar de esquiar, ya que las piernas ya se acostumbran a la subida y se vician a la bajada....jpg)
Ystetind 1.162m Un monte bajo al lado del mar, hoy hemos aproximado con los esquis durante buen rato a la espalda hasta encontrar la cota de nieve, una romántica ascensión a pesar del cambio brusco del tiempo llegando arriba.
Kjovskartind 1.552m Hermano grande del Kirketaket, Un buen rato con los esquis a la espalda hasta sobrepasar un bosque muy espeso y cerrado, hoy también la niebla nos impide disfrutar del paisaje, pero como máquinas programadas nos limitamos a seguir subiendo hasta el punto más alto..jpg)
La bajada por tener orientación sur y haber sufrido el anticiclón de estos dias la nieve en la parte baja esta en estado "salvese quien pueda". Y los dias pasan y con pena al calor de la cabaña decidimos la última ascensión...
Blanebba 1.048m Queríamos poner la guinda al pastel con esta ascensión, como teníamos que volver al aeropuerto este mismo dia, era cuestión de aprovechar al máximo el tiempo, y no queríamos irnos sin intentar ver la pared del Troll desde la cumbre de este monte, pero la meteo no quiso y nos tubimos que conformar con ver el Troll desde la carretera el viaje de ida y el de vuelta. Matamos las penas con el vino que nos quedaba con el jamón el queso y el chorizo...
Gracias equipo "Alberto, Pilartxo e Iñaki" por las risas, por los ardores de estómago del buen comer, por las agujetas compartidas de haber acumulado ochomil metros positivos de desnively por vuestra paciencia conmigo en las bajadas. Soys grandes con letras mayúsculas.
Amb esquis " Pic de la Font Blanca"
Que és aquest terra de color blanc??? primer dormo a una caixa gran de ferro amb ell, després es posen una especie de pals als peus i començen a caminar amb ells i clar, jo els segueixo, però el terra es fred i gairebé tot és de color blanc, per sort paren i em donen una mena de pà dolç i ara tinc gana, també tinc sed, però ells continuen pujant i jo pujo i baixo tota l'estona...
Hem arribat a un punt on ja no s'hi pot pujar més, allà dalt juguen amb mí i em diuen coses. A la baixada baixen rapidíssim i jo m'espanto, els intento seguir però ells tot i portant aquests pals als peus s'aturen i jo m'enfonso al terra aquest que em mulla les potes i es fred. Ells porten un sac a l'esquena i molta roba i sabates groses de colors. Per fí baixant he trobat un riu, estava morta de sed, i quan hem arribat a la caixa gran de ferro m'he ficat dins i morta m'he adormit, però tot i aixó ell m'ha lligat a la caixa...
I més tard tornant cap a casa ens aturem i ell l'obre la caixa a un home de color verd que em mira i remena els sacs i parla amb ell. Per fí marxem i ell em deslliga. Dormo com no he dormit mai, molt i frofundament... A l'arribar a casa continuo dormint i només m'aixeco per menjar i beure.
Ah! se m'oblidava presentar-me, em dic Sima i estic molt enfadada amb el meu amo, perque sempre marxava sense mí, però ara que ja sóc grandeta, tinc set mesos i ell ha vist que m'ho he passat en gran, crec i espero que em torni a ficar a la caixa de ferro gran durant una bona estona i em torni a cansar tant pujant per aquelles rampotes...
Amb esquis "Pic de la Cabaneta"
Cap de setmana depressiu influenciat per la pluja, tancat en mi mateix escribint poesies d'amor estúpides mirant enrera on el passat ja no hi es, escrits trencats a trossos dipositats a les escombraries per sort...
Una finestra de bon temps de cara dilluns al matí no la desaprofitem, m’esperen diumenge a Andorra el Javi i el David, dos fanàtics novells com jo en això de lliscar amb uns esquis, neu verge del dia abans, el plaer d’obrir traça i trobar-se la muntanya sola per nosaltres, com amants de la muntanya i egoistes per naturalesa ens oblidem de tot, ens divertim com nens petits… 
Les muntanyes estan molt maques ara despres d’aquesta última nevada, es un plaer deixar dibuixat el nostre camí a la neu i una pena trencar la pau i la bellessa d’elles…Profunda tristeza...
.JPG)
Profunda tristeza respira con la mirada perdida hacia el horizonte,
De lágrimas del cielo se moja caminando sin sentido bajo ellas,
Sus pasos incoherentes de torpe zancada sobre sucios charcos,
Lo alejan cada dia de aquellos ciegos besos,
Con enorme tristeza trata de olvidar su transparente mirada,
Lágrimas sin vida lo hunden en la nada,
Una triste mirada de profundo vacio se refleja en la niebla de sus ojos llorosos,
Caminando torpemente sin sentido, alejándose de ella camino del olvido.
Llueve, temblorosamente mojado y frio
él camina hacia el otro lado.
28-03-'09
Muntanyes simpàtiques "Pic de la Costa Cabirolera i Pic del Mig de la Tallada" i amb esquis "Pic de la Serrera"
Tengo un mensaje de Alberto en el contestador del movil: “hola Javi, este fin de semana voy al pirineo catalán, podemos hacer algo en el Cadí o alguna esquiada por Andorra, dime algo, un saludo”. Viernes a la noche unas secas con butifarra y un vino de la casa en Martinet , intercanvio de experiencias y a dormir a Estana. Sábado sin prisas nos reunimos con Pepe y a las 9:00 aproximamos al contrafuerte norte de la sierra del Cadí y una vez llegamos a Prat de Cadí decidimos el acceso a la parte superior, la canal de l’Àliga es la escogida, nieve bien transformada, un dia excepcional y buena compañía nos hacen disfrutar de una cerveza en el punto culminante del Pico de la Costa Cabirolera… .jpg)
Más risas y me cuesta poco convencer a Alberto para ir a esquiar al monte al dia siguiente, el destino alguna montaña andorrana… 
El fanatismo me puede, el destino el Pic de la Serrera. Nos despertamos en el parking de Sorteny y seguimos adelante por el valle… 
Una nieve excelente provoca ese ruido característico al deslizar el esqui con las focas sobre esta, una larga sesión de risoterapia nos eleva al punto culminante del dia, hoy sin la cantimplora la sed se alivia con una cerveza. La bajada “que gozada” para disfrutarla como niños el dia después de reyes. El domingo se acaba, pero coincidimos en que: “hemos vivido como un ministro por dos dias” eso sí, sin lujos y sin problemas, no los envidiamos… ¡Hasta la próxima navarrico! 
Tinc un altre missatge de veu al mobil “Hola Javi! Sóc en Francesc, tinc festa dilluns i dimarts, truca’m i parlem”… una trucada em transllada diumenge al vespre a l’Alta Ribagorça. A l’endemà una esquiadeta fins al refugi metal·lic del Tuc de Mulleres l’intenció era controlar l’accés al corredor “Inserso” al Pic del Mig de la Tallada, la calor ens va enfonçar en la miseria deixant el Tuc de Mulleres per una altra ocasió… 
I dimarts ben d’hora sortim de Pont de Suert amb en Txicu i en Francesc, en principi el dia era bó, una mica d’aire fresc no ens fa suar gaire mentres aproximem. Un cop endinsats en l’empresa un fort vent del nord ràpidament porta uns núvols foscos, la neu i el fred ràpidamnet ens fan estar a l’aguait de la situació, amb presses sortim per dalt i l’instint la sort i el gps ens ajuden a arribar aviat al cotxe… 
Amb esquis "La Maladeta Oriental"
Després de l'espeleo-esquiada del cap de setmana i a falta de quatre dies per l'entrada de la primavera, la sang s'altera i a mi se m'ha alterat prematurament, dimarts cap a la Maladeta Oriental amb l'Eva una amiga de la Vall de Benasc, ella es una dona de pedra, d'aquelles persones que no es queixen, tots dos portem llagues als peus d'aquesta convinació botes d'esquí-calor i de no donar temps que es curin, però les ganes de gaudir curen els mals.A les 8:15 sortim de Llanos del Hospital, a bon ritme tot i parar a retirar els apòsits dels peus de l'Eva que en comptes de servir d'ajut li provoquen una altra llaga, ella no es queixa, pujem les rampotes que donen accés al corredor de pujada, canviem els esquis i els pals per piolets i crampons i ja hi som dalt gaudint del dia de primavera, de les vistes i d'un dimarts a la Maladeta...
La baixada, per un novell com jo la calificaria de "brutal" ,de "impresionant" de "quina passada!" de "quin regal", "quina maravella"... I a les 3:00 ja hi som al cotxe per dinar. Tres hores i mitja de cotxe em tornen a la realitat. 
Desde jove tenia un concepte erroni de l'esqui, pensava que era un esport apte per als rics i jo no m'hi veia pagant i a pistes, m'ha costat una mica més d'una quinzena d'anys per adonar-me que l'esqui es com el bon pernil, que està a la mà de tothom i que es pot aprendre de moltes maneres...
Espeleo prohibida V
A l’igual que fa quinze dies enrere, tornem a pujar al nostre racó amagat, aproximem amb raquetes i esquis, aquest cop ens acompanyen en Lluís C. i la Genni, que gràcies ells podem portar a terme aquesta empresa, ja que amb la seva ajuda desinteresada ens ajuden a pujar l’equip pessat, taladro, bateria, chapes, parabolts, material de vivac, etc…Arribem a l’entrada del forat al migdia, una mica cansats per la dura aproximació, peró convençuts que aquesta serà la definitiva, molts dies d’esforços, moltes nits amb el neguit al cap amb la pregunta: Que hi ha allà baix? No pot fallar res, revisem l’equip amb detall, ens acomiadem del Lluís i la Genni i comencem a davallar pou darrera pou.
.jpg)
Coneixem bé el camí i ràpidament ens plantem a baix, hi som a mig quilometre de fondaria, una ampla galeria de dimensions considerables ens transporta a un tresor amagat i ben guardat del pirineu, unes boniques formacions excéntriques formades pels corrents d’aire subterranis ens obliguen a fer una pausa i gaudir del moment. Anem per feina i estem a prop de l’objectiu, però sembla que no hi ha continuació, mirem bé tots els racons no volem fer-nos a la idea que el camí aquí s’acaba, però la realitat ens posa al nostre lloc, també la natura, tots els esforços, la il·lusió s’han esvait, ara només resta desfer el camí de tornada, el cansament, les hores de foscor i la feina fan més dura la pujada amb una mescla de tristor i tranquilitat de sapiguer que allà no hi ha res, que ens hem apropat a un racó a on fa gaire bé trenta anys que ningú no el trepitjava ni trencava el silenci i la pau que aquí es respira.
Un cop a la superficie es de matinada, una coca-cola i una cervesa barata de super alleujen la nostra set, parlo amb en Dani sobre l’aventura i tots dos coincidim sobre la valoració i l’estil de la feina realitzats. A primera hora del matí i amb la claror de la llum que entra per la boca d’entrada ens despertem amb el cos adolorit de l’esforç, el paisatge exterior es de gran bellesa, unes motxilles de pes desorbitat fan una baixada ridícula amb els esquis posats, el Dani s’enfonça tot i portant les raquetes, maleïm el pes que carreguem, l’espeleo i les nostres idees sense sentit portades a terme. A mitja baixada la Genni i en Lluís C. s’apropen a la nostra trobada per ajudar-nos a baixar tot l’equip. GRÀCIES a tots dos per llençar un cap de setmana a la galleda de les escombraries, i haver recolçat en tot moment aquesta empresa.
Un cop a la superficie es de matinada, una coca-cola i una cervesa barata de super alleujen la nostra set, parlo amb en Dani sobre l’aventura i tots dos coincidim sobre la valoració i l’estil de la feina realitzats. A primera hora del matí i amb la claror de la llum que entra per la boca d’entrada ens despertem amb el cos adolorit de l’esforç, el paisatge exterior es de gran bellesa, unes motxilles de pes desorbitat fan una baixada ridícula amb els esquis posats, el Dani s’enfonça tot i portant les raquetes, maleïm el pes que carreguem, l’espeleo i les nostres idees sense sentit portades a terme. A mitja baixada la Genni i en Lluís C. s’apropen a la nostra trobada per ajudar-nos a baixar tot l’equip. GRÀCIES a tots dos per llençar un cap de setmana a la galleda de les escombraries, i haver recolçat en tot moment aquesta empresa.Amb esquis "Tosseta de la Caülla i el Carlit"
.jpg)
Dissabte a mig matí, després d’un temps de gossos, sortim amb en Lluís de l’estació d’esquí nórdic d’Arànser, i el que en principi sería una passejadeta pel bosc, va terminar essent un regal meteorològic i una bonica passejada per la Tosseta de la Caülla amb un vent força emprenyador, boniques vistes del Pic de Monturull i el Pic de Perafita, que per cert estan esperant una visita nostra per deixar la nostra humild traça i alhora ens conviden a crits a practicar el descens per les seves àmplies rampotes.
.jpg)
Gaudim de la baixada, i de moment és l’únic dia que no pateixo lliscant amb aquestes prolongacions dels peus que portem enganxades a les botes, per primera vegada mentres baixo la sensació de llibertat i benestar és màxima, sense haver de patir tensió ni esgotar l’àcid làctic dels musculs com he pogut experimentar en les anteriors ocasions. Suposo que la solitud d’aquest entorn es deguda al temporal que fotia de bon matí fins a migdia, l’espera al bar ha sigut de profit..jpg)
I diumenge amb en Salva, ens apropem al Carlit, ell encara es reaci a pagar el preu d’aprendre a esquiar i m’acompanya amb raquetes, el temps el farà calçar-se uns, n’estic segur. Sortim de l’aparcament habilitat per l’hivern situat a una hora de l’aparcament d’estiu on hi hà l’embassament de les Bulloses, tot i qui vulgui pot pagar un servei de moto-taxi de neu, però no és el nostre cas.
Un dia primaveral d’hivern, poca gent i bones vistes, no podem demanar més. La pala cimera la baixo amb els esquis a l’esquena, encara queda molt per aprendre, mica en mica… Crec que m’estic enganxant a aquesta disciplina.
Espeleo prohibida IV
Tot i aquest dur hivern, els sotracs i entrebancs que trobem pel camí, el vent que bufa de cara i la manca de recursos humans no frena ni és obstacle per unes ànimes hipermotivades per continuar amb l’exploració subterrània que ens encega. A pas de cargol ens apropem a l’incognita, mica en mica ens adaptem a la duresa de l’aproximació, a la morfología del forat, formem part d’aquesta simbisosi de fauna humana i roca, una especie d’espeleòlegs autòctons captivats per aquestes latituds amagades i alhora esquerpes, una relació d’amor sense correspondre i imcompresa. Fins que les nostres neurones no s’esgotin de transmetre ordres incoherents als nostres cosos cada vegada més desgastats pel pes de la motxilla, per les hores d’espera tremolant a la base dels pous, per la monotonia de la foscor trencada per la llum artificial, pel soroll ensordidor del pas de l’aigua, per la perdua del sentit del temps; mentrestant la nostra tossuderia restarà viva, revifant aquesta bogeria fins arribar a violar l’ùltim racó d’aquest indret…
Aquest somni obsessiu ens obliga a adaptar de la millor manera l’estrategia en l’exploració, i tot i que l’entorn ens rep sovint amb xerop de bastó nosaltres el rebem amb una certa dosi de resignació com els penitents que s’automaltracten en les processions de setmana santa. Esperem algun dia que aquestes ferides provocades per l’entorn cicatritzin si d’alguna forma serveix per que resti constància amb unes lletres escrites en l’historia de l’espeleologia catalana. El paisatge no s’acaba damunt la terra no ens oblidem!
Aquest somni obsessiu ens obliga a adaptar de la millor manera l’estrategia en l’exploració, i tot i que l’entorn ens rep sovint amb xerop de bastó nosaltres el rebem amb una certa dosi de resignació com els penitents que s’automaltracten en les processions de setmana santa. Esperem algun dia que aquestes ferides provocades per l’entorn cicatritzin si d’alguna forma serveix per que resti constància amb unes lletres escrites en l’historia de l’espeleologia catalana. El paisatge no s’acaba damunt la terra no ens oblidem!
Amb esquis "El Puigpedrós"
.jpg)
La fam d'aprendre m'ha animat a aixecar-me molt d'hora i marxar cap a la Cerdanya per calçar-me un cop més els esquis de manera egoista. Vaig deixar de gaudir d'un dia de muntanya anticiclònic i amb una maravella de paissatge que aquest hivern ens està regalant. Ahir em vaig aborrir moltíssim degut a la meva sol·litut, una activitat sense sentit, tant que vaig decidir tornar a casa i desaprofitar el diumenge deixant de gaudir del lloc.
.jpg)
Però el lloc en sí no es res sense algú amb qui compartir-ho, la forma de veure desde allà dalt no és la mateixa, les sensasions s'interioritzen i la cervessa que et beus quan baixes no està tant bona...De moment, seguiré somiant amb la llar de foc d'una cabana escalfant les animes engrandides per l'entorn del cim, guarits de la nit amb el caliu d'una conversa, compartint un té calent a l'hotel dels somnis.
Amb esquis "Petraficha, Quimboa Alto y Otsogorritxipi"
Siempre que vuelvo por estos valles me vienen a la cabeza recuerdos espeleológicos de algunas visitas a algunas de sus grandes cavidades entre ellas la Bassaburuko Leizea D.9, la Gouffre du Beffroi SC-3 o la Illaminako AteakBU-56, de sus paisajes lunáticos, de los paseos melancólicos entre sus hayedos, de su duro clima atlántico tan imprevisible y como no, de su buen queso entre otras cosas...
Este fin de semana la escusa para visitar a Alberto un amigo especial, fué la de dar un paseo con esquis. A pesar que el sábado no pudo acompañarme, y debido al impresionante paquete de nieve acumulado después de dias sin sol y el semáforo para salir al monte en rojo por riesgo de aludes, él me aconsejó un paseo por el Txipeta Alto en el Valle de Ansó.
Desde el camping de Zuriza me calzo los esquis y me dirijo a Taxeras, por el camino nada más salir se dirigen también cuatro chicos de Pamplona, con los que entablo conversación y acabo realizando la ascensión primero al Petraficha y más tarde y próximo a este el Quimboa Alto, El viento arriba es de considerable importancia y nos maltrata con dureza, con dificultad extraemos las pieles de foca y me toca bajar como puedo, con mas pena que alegria, según ellos me dicen: "cero de técnica, diez de huevos igual a cinco de media" pero me resigno a seguir aprendiendo, quizá algún dia disfrute bajando...
Domingo, sin prisa un buen desayuno con Alberto, más tarde nos reunimos con Pilartxu y nos dirigimos al pequeño gran Valle de Otsagavia con intención de subir al Otsogorrigaina, poco a poco, sin prisa disfrutando del entorno y del calor de la amistad, un lugar de extraordinaria belleza, por momentos me parece de ensueño, que no existe, paso a paso volamos hacia un mundo subreal, el tiempo se para, las nubes le dan una pincelada de color a este paseo, es un viaje subreal a un monte que pocos años se esquia, navegamos por su arista divisando el Orhi montaña entrañable donde comienza el pirineo occidental, más tarde la arista como si de una alfombra roja se tratase nos dirije hacia la antecima del Otsogorrigaina, ella se llama Otsogorritxipi, allí intuimos en el horizonte el altántico, nos abrazamos como si de una gran ascensión se tratase, y para mí así lo fué.
Aquí de nuevo en la ciudad, el reloj corre, el movil suena, mil cosas en la cabeza y habiendo despertado a la realidad... Gracias por regalarme ese rato tan grande en un lugar tan grande con gente tan grande.
Mundo es éste...
CRISPIN. Mundo es éste de toma y daca, lonja de contratación, casa de cambio, y antes de pedir ha de ofrecerse.
LEANDRO. ¿Y qué podré yo ofrecer si nada tengo?
CRISPIN. ¡En qué poco te estimas! Pues qué, un hombre por sí, ¿nada vale? Un hombre puede ser soldado, y con su valor decidir una victoria; puede ser galán o marido, y con dulce medicina curar a alguna dama de calidad o doncella de buen linaje que se sienta morir de melancolía, puede ser criado de algún señor poderoso que se aficione de él y le eleve hasta su privanza y tantas cosas más que no he de enumerarte. Para subir, cualquier escalón es bueno.
LOS INTERESES CREADOS de Jacinto Benavente
Amb esquis "Pic dels Pessons"
Arriba divendres i tot que el temps per dissabte es dolent, comparo diversos partes meteorològics i segons Meteo France per la banda més oriental del Pirineu de cara a diumenge al matí hi ha un espai de bon temps, doncs ara només resta enganyar a algun company per compartir l'experiència, no vull tornar sol ja que apart de ser avorrit, és una mica perillós... Apa, després de fer varies trucades a gent que li agrada l'esqui de muntanya, rebo una trucada d'en Ferran dient-me que ve amb mi, m'alegra el dia, ja tinc company, per cert, ell és un gran coneixedor i apassionat dels Pirineus.
Diumenge fa bo, ens llevem allà a Andorra, sortim de les pistes d'esqui de Grau Roig, ràpid deixem enrere tota la gentada i ens dirigim cap a la portella del Pessons, una canal que divideix el contrafort rocós de la cara nord del Pic dels Pessons i el del Pic de Ribuls, doncs es per allà on decidim pujar, un cop dalt al coll, el vent ens dona la benvinguda i continuem per la cresta observant en tot moment les cornises amb formes capritxoses formades pel vent, avui suposo que hem estat de sort i no trobem ningú, ha sigut la recompensa de confiar en el pronóstic meteorolòlic després d'un dissabte de neu i vent. A la baixada a l'inici de la canal em trec els esquis, i un cop surto de la part estreta d'aquesta i veig que tinc una bona caiguda, m'els torno a posar, avui començo a gaudir de la baixada i de la bona companyia, i gràcies Ferran per la teva lliçó d'esqui.
Amb esquis "el Puigmal"
Tenia ganes de pujar i amb esquis, però no tenia amb qui… Tot i que dissabte vaig estar esquiant amb el Marcel l’Oriol i el Salva i vaig exaurir la sortida anual d’esqui de pagament, vaig tornar a casa amb ganes de tornar-me a posar els esquis però a qualsevol lloc on no s’hagués de pagar el preu de fer cues, escoltar tant de soroll i de buidar la butxaca, i per soposat volia arribar dalt amb els esquis. Vaig posar el despertador d’hora amb l’intenció de pujar a qualsevol cim, les ganes em van treure del llit d'un salt. Mentres condueixo prenc la decissió d'on anar i se'm passa pel cap el Puigmal, ja que m’enrecordava del recorregut el qual havia fet ara farà més d'una década amb uns companys, no deixa de ser una classica d’esqui de muntanya, i per la vessant francesa de fàcil accés i d'orientació nord m'agradava l'idea ja que es menys propensa als allaus... 
Pujo gaudint de la sensació d’anar lliscant els esquis cap amunt sense enfonsar-me i del soroll que aquests provoquen. Sense adonar-me estic al coll que dona accés a una aresta que et condueix al cim, acompanyat d’un fort vent i de l’entorn el cim em regala veure Montserrat a l’horitzó… 
A la baixada es quan em toca patir de valent ja que el meu nivell d'esquí es pésim i no així la gent amb la que coincideixo que gaudeix, però es el preu d’aprendre a esquiar amb aquest métode tant poc recomanat, autodidacta vaig traçant a la neu el zig zag més ample de tota la muntanya alhora que baixo malgastant les energies en fer la triste cunya amb més tensió de la que dec, em prenc aquesta situació patética amb calma i ric de mi mateix, a la part final del descens la pendent es suavitza i es a llavors quan començo a gaudir una mica de la baixada...Ice Dreams "Cascadas del Pinar de Paderna"
Sona el despertador, i fa mandra treure el cap del sac de dormir, un cop mirem arreu, neva i no ha parat de nevar en tota la nit... A les set del matí ens reunim el Raul, el Salva i jo amb en Francesc que acaba d'arribar a Llanos de Hospital. Mentres deixem caure la neu, anem al bar a xerrar a veure com aprofitar el temps o quina alternativa tenim. Passen les hores i cap a les dotze ens activem, para de nevar i l'intenció d'aproparnos a les cascades d'aigualluts la deixem correr per l'hora, decidim d'anar a les cascades del pinar de paderna mes curtes i molt més a prop que les altres...
Aproximem amb raquetes i esquis, hi ha un considerable paquet de neu pols, passem el dia entre aproximar i escalar un parell de petites cascades, molts riures com no entre els cuatre en un ambient de muntanya digne d'hivern, sembla que cada cop que tornem al cotxe després de cada excursió, les sensacions, la motivació, l'estat de felicitat i les ganes de tornar en aquests entorns ens omplin la raó d'existir... I com no, quan agafes el cotxe per tornar a casa, jo i casi cada dia quan tornem a casa, em faig moltes preguntes, molts plantejaments de fer un canvi de sostre, de forma de vida...
Ice Dreams "La dorada"
Comencem l'any en busca del líquid element en estat sòlid, però sembla que poca cosa hi hà... l'únic lloc que hi hà una mica de gel a Bielsa és a la boca nord del túnel. Doncs ens reunim allà amb en Francesc i en Salva, passem la nit al costat de la llard de foc de la cabana de la boca sud del túnel i a l'endemà veiem el que ja ens esperàvem, un munt de gent, de cordes, de soroll, nosaltres també col·laborem amb aquest espectacle, però de cop i volta em criden, em giro i allà em trobo a Ferran un amic que vem perdre el contacte a l'any 2000, l'escapada ja ha estat de profit, ens expliquem la vida i cap al bar de Parzan... Estic convençut Ferran que tornarem a matinar junts per pujar molt alt.Ice Dreams "Boí"
.jpg)
No es dificil convençer al Salva per agafar el cotxe i pujar a veure quines condicions trobar a Boí després de tants dies de turrons, etc, etc... Però hi va haver més turró, ja que la nit la vem passar a Malpas a casa la Sandra i el Francesc!!!
L'intenció era provar la Polaris, però donades les condicions tèrmiques, uns graus sobre 0º C degut a la borrasca d'aquests dies inclós aquest, van poguer més les ganes que el sentit comú, però desprès que el Salva lluités durant una estona, vem decidir que els cementiris estaven plens de gent valenta i no volíem ampliar l'estadística. Avall i cap a la cantera a veure que hi trobaríem...
.jpg)
Encara vem estar de sort i vem poguer picar una mica de gel ja que hi havia un gruix de gel considerable una mica humit però no tant vertical, l'expressió de la cara ens va canviar aviat i contents una vegada més cap al cotxe, lloc on els projectes es multipliquen, les idees de muntanyes col·lapsen les reserves d'activitats a realitzar alhora que reflexionem sobre la nostra existència...
.jpg)
Ice Dreams "Mamporros para todos"
Alguna cosa tindrà la Vall de Benasque per pujar sovint, doncs aquest cop vem decidir aproparnos a Les Cascades d'Aigualluts, situades al plà que hi hà aprop del Forau d'Aigualluts, sota l'Aneto. S'accedeix a elles per la pista d'esquí de fons de l'Hospital de Benasque, aquest cop i amb el paquet de neu existent vem trigar cuatre hores amb raquetes per arribar, normalment i amb condicions normals de neu amb un parell d'hores s'arriba, però com sempre diem amb en Salva: " ja ens agrada caminar" i no vem perdre la il·lusió d'aproparnos a veure quina sorpresa trobaríem. La recompensa d'obrir traça i arribar va estar una jornada d'escalada malgrat les temperatures anaven en augment...
Tot i que l'orientació és sud, el sol només li toca una hora i mitja és per aquest motiu i la neu que s'acumula a sobre fan que es formin gruixos de gel importants a l'hivern. Tot plegat fan que aquest lloc sigui de gran bellessa tant per l'ubicació com pel seu entorn. Un cop a Benasque i l'alta temperatura una cervessa i cap a casa.
Ice Dreams "Islandis"
Risc d'allaus 4, mal temps a partir de dissabte al migdia i moltes ganes de tornar en busca del líquid element transformat... Agafem el cotxe i per la N-2 decidim on anar a buscar gel. La Vall de Boí relativament propera i de fàcil accés és l'escollida.
Matimen força i caminem desde Caldes de Boí, ja que la pista només està practicable per a vehicles tot terreny, i com no tenim un vehicle d'aquest i ens agrada caminar, a peu fem el camí. Per sort no coincidim amb ningú a la via "Islandis"cosa poc comú, una mica justa de gel però aproximen fins la columna final, que un cop sota decidim esperar per prudència a que s'engreixi una mica més, tot i les ganes reflexionem i posem una mica de seny, a més a més avuí és l'aniversari del Salva i volem arribar vius a casa per celebrar-ho amb els amics i la deixem intacta, també escalem la via "amagada" i ràpid escapem cap a casa del temporal de neu que cada cop apreta més.
Moltes felicitats Salva i moltes muntanyes!
Ice Dreams "Cascada de Perramó"
Quan el líquid element es transforma en estat sòlid, és quan hi ha manca de calor ja que el fred no existeix, si mes no, això m’ho van explicar a l’escola i no se m’oblida… a llavors el soroll de l’aigua deixa d’existir, sembla doncs que aquesta s’adorm i el temps s’atura. A l’hivern com cada any, esperem impacients aquest canvi en els salts de H2O per esmolar les ganivetes del piolets i vestir-nos amb els trajos de colors de gore-tex en busca del gel…
.jpg)
Aquest dissabte i després de cuatre hores d’aproximació amb raquetes obrint traça per un bon gruix de neu, ens vem apropar a la Cascada de Perramó, situada a la Vall de Batisielles i propera a les Agulles de Perramó, orientada al nord resta tot el dia a l’ombra, a més a més de la seva localització, entre els 2.100 i els 2.200 metres, fan que sigui una de les cascades del Pirineu que més temps posseeix unes condicions de gel óptimes pel seu ascens. És per aquest motiu que vem decidir assegurar la jugada i no caure en la massificació d’altres sectors propers al cotxe, ja que l’inici de la temporada de neu, tres dies de festa i principis de mes son ingredients aptes per fer cues, per trobar traça feta i per no sentirse aïllat. Amb en en Pepe i en Salva vem gaudir d’un micro ambient sol·litari a prop d’un poble massificat per la febre de neu i d’esquí. Vem tornar al caliu de Benasque amb un somriure com la satisfacció d’un nen petit quan juga amb el regal el dia de reis…
Txoria txori
Hegoak ebaki banizkio
nerea izango zen,
ez zuen aldegingo.
Bainan, honela
ez zen gehiago txoria izango
eta nik...
txoria nuen maite.
Si l'hi hagués tallat les ales
hauria sigut meu,
no s'hauria escapat,
Però així,
hauría deixat d'ésser ocell.
I jo...
Jo el que estimava era l'ocell
Mikel Laboa
Espeleo prohibida III
Obrim traça, mica en mica anem guanyant alçada, la motxilla fa de llastre amb aquest gruix de neu fresca, però la motivació i les ganes fan que surem davant aquest paisatge, dues hores i mitja d'aproximació ens traslladen a l'objectiu.
Sento com batega el cor, una mica accelerat, sota nostre la gran vertical, carregat amb una corda de 200 metres, el taladre, el martell, i un bon número de chapes i parabolts, arribo a l'últim parabolt ficat fa 15 dies, afegeixo la corda nova i ja em veig penjat d'aquest fil de 9 mm que ens transporta a un món subreal, davallem lentament, llegint la vertical, fraccionant de tant en tant per tal de no allunyar-se de la paret tenint en ment que la pujada no tingui tirades molt llargues, alhora que pendulem lleugerament a la dreta per tal d'evitar la caiguda de l'aigua. En una d'aquestes tirades de corda me n'adono que baixo massa ràpid i tinc dificultat per controlar la velocitat de baixada, trobo un bon emplaçament per tornar a fraccionar i observo que la politja inferior del davallador esta desgastada totalment, he davallat alguns metres d'aquest pou amb el vis de la politja. Tinc les cames mig adormides de portar tanta estona penjat de la corda, però per sort porto amb mi el rack una mena de davallador per a tirades aèries de més de 100 metres, l'he portat amb mi pensant en la possibilitat de trobar una gran tirada aèria i vet aquí aquest aparell em treu d'aquest contratemps, ens retrobem amb en Dani més avall en una petita repisa, l'explico i amb un riure nerviós ens acomiadem, una tirada més de 60 metres ens deixa a peu del pou, un altre pou més i s'ens acaba la bateria del taladre, girem cua. Mica en mica pugem, sento el fred a tot el cos mullat, de vegades algun calfred acompanyat de tremolor ens activa per tal d'entrar en calor, sense pausa però sense pressa ens apropem a la vida exterior, una brisa gelada i el cel estelat ens donen la benvinguda.
Un glop d'aigua glaçada, la motxilla pesada que s'ens clava a l'espatlla fa obrir els ulls mig adormits, mentrestant baixem al cotxe maleïm el pes que transportem cap avall amb un munt d'adjectius lleigs...
A l'endemà i tornant cap a casa amb l'escalfor del sol i escoltant en Bob Marley, cadascú de nosaltres té al cap aquest inhòspit racó del Pirineu, pensant en tornar de nou ja que com a condició d'espeleòleg sabem que oblidem ràpid les inclemències i calamitats viscudes.
Espeleo prohibida II
Tornem a aquest racó del pirineu on el pas del temps i l’aigua han format aquest maravellós i encara inexplorat mon subterrani. Des de l’últim post s’han tornat dues vegades més apart d’aquesta última que redactaré a continuació. En una ocasió i després de la caiguda pou avall del martell, en Roger i en Xavi van patir un petit accident, el qual els va obligar a girar cua sense opció a continuar l’equipament. L’altre incursió va estar motivada per en Valentí i en Dani que després d’acabar amb la bateria del taladre i haver deixa’t vist per sentencia el pou de 60 i deixant-lo ven protegit de la caiguda d’aigua freda, abandonen l’exploració a uns 20 metres de la base d’aquest pou. A continuació i aquest cap de setmana passat en Dani i jo tornem cap aquest indret que desde l’última visita m’ha deixa’t sense son més d’una nit, potser per aquest motiu, o diguem-li por, mandra a resoldre aquest complicat equipament hem deixat córrer el temps i allargar aquesta agonia.
Les primeres neus de la tardor vesteixen de blanc aquestes muntanyes de roca calcàrea, sense pressa però sense perdre el temps ens apropem al forat, hi ha enteniment entre els dos, moltes hores d’exploració junts ens avalen la confiança de l’altre, arribem ràpid a l’ùltim punt equipat, afegim corda i continuem amb la dura feina de netejar la roca podrida amb el martell per trobar roca de bona qualitat per foradar amb el taladre i expandir els parabolts i perque així la cadena de seguretat sigui óptima. En tot moment hem de pendul.lar per equipar el camí lluny de l’aigua freda que es precipita al buit.
Les primeres neus de la tardor vesteixen de blanc aquestes muntanyes de roca calcàrea, sense pressa però sense perdre el temps ens apropem al forat, hi ha enteniment entre els dos, moltes hores d’exploració junts ens avalen la confiança de l’altre, arribem ràpid a l’ùltim punt equipat, afegim corda i continuem amb la dura feina de netejar la roca podrida amb el martell per trobar roca de bona qualitat per foradar amb el taladre i expandir els parabolts i perque així la cadena de seguretat sigui óptima. En tot moment hem de pendul.lar per equipar el camí lluny de l’aigua freda que es precipita al buit.
Trepitjem la base del pou i amb un intercanvi de somriures sabem que hem fet bé la feina, davallem un altre pou més i ja hi som a la capçalera del gran pou de dimensions desconegudes, l’excitació d’aquest moment i tantes nits d’insomni fan d’aquest escenari un somni el qual tot espeleòleg algun moment de la seva vida ha somiat, en definitiva, espeleologia en estat pur en un escenari indescriptible. Penjat de la corda, respiro fons i intento controlar la ment per llegir la vertical i instal·lar minuciosament, l'abisme es fa respectar, penjat de la corda a uns 30 metres de l'inici del gran pou la corda s’acaba, un últim parabolt i hem de dir adéu a aquest amagat racó i subrealista de les artéries del pirineu.
Mica en mica anem guanyant fondaria, a pas de cargol peró a pas ferme, ara i sota el confort de la llar no puc treure’m del cap aquell escenari, el dubte de com resoldre aquest impressionat obstacle, i que hi haurà allà baix...
Algú s’anima per tornar aviat???
Las dos pobrezas
¡Mira ese niño, tan pobre y descalzo!
¡Hipócrita! ¿cuantos pares de zapatos se pudren en tu armario?
E.J. Malinowski (Poeta callejero)
Pobres, lo que se dice pobres, son los que no tienen tiempo para perder el tiempo.
Pobres, lo que se dice pobres, son los que no tienen silencio, ni pueden comprarlo.
Pobres, lo que se dice pobres, son los que tienen piernas que se han olvidado de caminar, como las alas de las gallinas se han olvidado de volar.
Pobres, lo que se dice pobres, son los que comen basura y pagan por ella como si fuese comida.
Pobres, lo que se dice pobres, son los que tienen el derecho de respirar basura, como si fuera aire, sin pagar nada por ella.
Pobres, lo que se dice pobres, son los que no tienen más libertad que tienen la libertad de elegir entre uno y otro canal de televisión.
Pobres, lo que se dice pobres, son los que viven dramas pasionales con las máquinas.
Pobres, lo que se dice pobres, son los que son siempre muchos y están siempre solos.
Pobres, lo que se dice pobres, son los que no saben que son pobres.
Eduardo Galeano
Un paseo solitario por el Sistema d'Alba
.jpg)
Sábado por la tarde, tumbado en el sofá me calientan los últimos rayos de luz del dia que atraviesan el cristal de la ventana, un mate argentino y el mando de la tele con el respectivo ruido de fondo me acompañan... Y me pregunto, si seguir así todo el sábado, pero hoy no me apetece dejar pasar el tiempo, entonces la imaginación y una cierta dosis de locura me arrancan del sofà de un salto y me pongo manos a la obra...
Ya tengo la mochila preparada y hacia Benasque me dirijo, durante el trayecto algun miedo me invade, pero no dudo de la empresa en ningún momento, la velocidad de la furgoneta va dejando atrás el miedo y las preguntas en vano que a mi me hago...
A las seis de la mañana suena el despertador, el termómetro marca un grado, me cuesta un poco salir del saco pero salgo. Preparo a conciencia el equipo, nada puede fallar, pongo pilas nuevas al casco, comida de ataque de sobra, reviso las cuerdas, topo etc. Todavia es de noche cuando empiezo la subida, una hora me cuesta subir hacia la entrada superior del sistema, me preparo y con las primeras luces del dia me despido de la luz solar, son las ocho de la mañana.
Voy realizando el descenso, con mucho cuidado que no se enganchen las cuerdas, las trato con cariño, de ellas depende el camino. Hacía cinco años que visité por última vez este sistema subterráneo, entonces fuí acompañado por Ricard, Pepe, Josep y Jaume, hoy no tengo con quien hablar,ni con quien compartir un trozo de queso ni unas galletas, voy conmigo sin dudar de mi...
Después de tres horas llego a la sala Leonor, el estruendo de una cascada rompe el silencio, és un viaje rubrealista al centro de la tierra, el frio me hace despertar de este mundo fantástico y prosigo con el camino.
Son las doce y cincuenta cuando veo la luz del sol, cuatro horas cincuenta minutos me ha costado realizar la travesia, el sol del dia me calienta y me devuelve a la vida. Mis amigos del valle mi invitan a una super parrillada de carne a la brasa acompañada de buena compañia en una bonita borda escondida por encima del pueblo de Villanova. Un domingo perfecto, a veces hay que saltar del sofá, si no, las acciones no vienen hacia tí...
Muntanyes simpàtiques "Tuca de la Llantia"
Tuca de la Llantia??? Quina és i on es troba aquesta muntanya????
S'accedeix per la vall d'Eriste i resalta davant de totes si s'observa desde la banda més oriental de la vall de Benasque...
Sembla oblidada, poc coneguda, amagada a l'oest de la vall, peró que destaca i crida ven fort ser visitada als que de l'altra banda de la vall l'observen i desperten l'atenció en aquesta muntanya que resalta davant la resta. Un lloc romàntic d'aire tranquil on es respira vida. La frescor del bosc i el soroll del riu et porten a un hotel plé de bruticia i de peregrins que volen conquistar el Posets, peró a partir d'aquest punt no hi ha camí, ni grans fites, ni gent, ni presses, ni ganes d'arribar aviat ni de baixar ràpid; tot el contrari, ganes de seure i observar, d'escoltar el sil.lenci i el vent, de sentir soletat i deixar que passi el temps o que s'aturi, en definitiva un lloc on reflexionar de manera tranquil·la sense grans pretencions en un mirador privilegiat del pirineu.
Muntanyes simpàtiques "Cresta d'Alba"
.jpg)
Després de tres dies de festa en velero, tres dies sentat al costat del timó, deixant-nos portar pel vent amb en Xavi, ja hi havia ganes de tirar cap amunt. Una setmana de feina i aupa! cap a Benasque un altre cop, amb en Nico que l'han fet del club dels 40 i amb en Salva.
Riures, molts riures durant la llibertat provisional o sigui el cap de setmana, moment on deixem mals de cap, hiponcondries "hipoteques", feina, i mal d'amors com no, es clar ens agraden les muntanyes peró no som de pedra!
Com dissabte la meteo no era gaire bona, a riure i escalar una mica a la zona Torres de marfil a Cerler i vem deixar el passeig aeri d'aquesta afilada i un tant descomposta cresta que arriba al simpàtic pic d'Alba pel diumenge, que per sort va fer bó. Una jornada agradable i amb bona companyia, llàstima que estigués trencada per la peregrinació rutinaria d'agafar el cotxe i tornar cap a casa i la rutina sense gaudir d'unes cervesses fredes ni del "descanso del guerrero".
Infiel a las montañas!!!
"Voy conmigo, voy conmigo, voy a través de mí y nadie me molesta y nadie me distrae. Yo soy mi camino y mis océanos. Y mis montañas.
Mi viaje no lo podré explicar. Yo no he estado en ningún sitio"
"El barco es una prisión. Una prisión temible, y la bóveda del cielo son sus muros. Unos muros inmensos, de dolorosas resonancias. Imposible esconderme"
Julio Villar
Estas letras las leí hará unos años, también las bebí y me empaché de ellas, las hice amigas mias, desde entonces vienen conmigo, aunque a veces prefiera otra compañia...
Una vida!
"vivir siendo conscientes de la inmediatez de la muerte, nos ayuda a marcar nuestras prioridades y a llevar una vida menos trivial"
Sogyal Rinpoche
Guerreros...
"Un guerrero sabe que es libre para elegir, toma sus decisiones con corage, desprendimiento y, a veces, con una cierta dosis de locura"
Paulo Coelho
Muntanyes simpàtiques "Punta Bazillac i dedo de la falsa brecha"
Una visita a la "Punta Bazillac" i "al dedo de la falsa brecha", germans petits del pic del Casco i alhora ovelles negres d'entre els cims d'aquesta vall. És per això que volíem anar cap allà per veure amb els seus ulls. Aproximem per Cotatuero i el mateix dissabte amb en Salva ens vem confondre de via per pujar a la Punta Bazillac, decidim girar cua i trobar el camí més fàcil, un cop avall ens dirigim a dalt del "dedo de la falsa brecha" i al seu transitat germà gran el Taillón, decidim passar la nit a una bauma a peus d'aquesta muntanya, que va ser el nostre hotel de luxe amb la companyia d'unes gralles de bec groc que s'apropaven a la nostra finestra per compartir el moment, el caliu del vespre i les vistes; nosaltres els hi vem oferir una mica de pà i elles van acceptar encantades. A l'endemà vem trobar el camí correcte o sigui el més assequible per accedir adalt de la Punta Bazillac per a dos aprenents de guerrer. La baixada va estar un xic complicada, cordes enganxades i vem haver de recórrer a aguditzar l'enginy...
Muntanyes simpàtiques "Agulles de Travessany i Pic de Tumeneia"
.jpg)
.jpg)
.jpg)
De visita per la Vall de Boí. Divendres religiosament com cada cap de setmana un cop havent plegat de les obligacions laborals, carretera i a dormir a terra com de costum, a l'endemà un recorregut per les Agulles de Travessany amb en Salva i a l'última agulla es van afegir el Francesc i la Sandra ara veïns de Pont de Suert, on al vespre vem estar acollits per aquesta parella a casa seva. Un altre vegada diumenge al matí tots plegats cap amunt, l'objectiu va estar la cresta del Tumeneia veïna del Pa de Sucre, un indret tranquil que contrasta amb el transitat camí de la presa de Cavallers, baixant i amb la mirada posada al Pa de Sucre tots coincidim que volem tornar per pujar a dalt d'aquesta mole de granit, tornem vall avall com si un nou amor ens hagués captivat...
Y ahora que llegan vacaciones...
-1.jpg)
LOS NADIES
SUEÑAN LAS PULGAS CON COMPRARSE UN PERRO
Y SUEÑAN LOS NADIES CON SALIR DE POBRES, QUE
ALGÚN MÁGICO DÍA LLUEVA DE PRONTO LA BUENA SUERTE,
QUE LLUEVA A CANTAROS LA BUENA SUERTE; PERO LA BUENA
SUERTE NO LLUEVE AYER, NI HOY, NI MAÑANA NI NUNCA,
NI EN LLOVIZNITA CAE DEL CIELO LA BUENA SUERTE, POR
MUCHO QUE LOS NADIES LA LLAMEN Y AUNQUE LES PIQUE
LA MANO IZQUIERDA, O SE LEVANTEN CON EL PIE DERECHO
O EMPIECEN EL AÑO CAMBIANDO DE ESCOBA.
LOS NADIES: LOS NINGUNOS, LOS NINGUNEADOS,
CORRIENDO LA LIEBRE, MURIENDO LA VIDA,
JODIDOS, REJODIDOS;
QUE NO SON, AUNQUE SEAN.
QUE NO HABLAN IDIOMAS, SINO DIALECTOS.
QUE NO PROFESAN RELIGIONES, SINO SUPERSTICIONES.
QUE NO HACEN ARTE, SINO ARTESANIA.
QUE NO PRACTICAN CULTURA, SINO FOLCLORE.
QUE NO SON SERES HUMANOS, SINO RECURSOS HUMANOS.
QUE NO TIENEN CARA, SINO BRAZOS.
QUE NO TIENEN NOMBRE, SINO NÚMERO.
QUE NO FIGURAN EN LA HISTORIA UNIVERSAL, SINO EN
LA CRÓNICA ROJA DE LA PRENSA LOCAL.
LOS NADIES, QUE CUESTAN MENOS QUE LA BALA QUE LES
MATA.
Eduardo Galeano
Muntanyes simpàtiques "Agulles de Perramó"
El darrer dissabte dia 5 de juliol, i fugint de les masses de la festa major de Terrassa i de la calor, vem visitar aquesta agulla molt vista desde l'Ibonet de Batisielles peró alhora poc visitada per la concentració de gent als cims de les valls veines, ens va semblar doncs una bona idea, aproparnos a ella per ferli pesigolles mentres ficavem els friends a les seves fisures, pujar per on ho va fer per primera vegada ara fará un munt d'anys l'Agustin Faus pel seu vessant nord i saludarla, ferli companyia per una estona i gaudir del sil·lenci i la sol.litud d'aquest racó compartint corda amb en Salva Grau (no només company de corda, si no també de bars i de problemes)... Tornarem a visitar més muntanyes simpàtiques del pirineu!!!
Triste tarde de domingo
Triste tarde de domingo,
Solitaria, en silencio,
Una tarde calida, de calor insoportable,
Solo con una cerveza fría,
Dejando pasar el tiempo,
Recuerdo otras tardes de domingo,
En compañía, sonrisas cómplices,
Hambre de vida, amor que ya no estás,
Pasivo, inerte, minutos que pasan,
Tranquilo, con la mirada perdida,
Veo pasar el tiempo,
No siento el aire, esta tarde no existe,
Descalzo siento el frescor del suelo,
Con la ventana abierta,
Los pájaros me regalan su música,
Un pequeño gesto de alegría ellos me roban,
Quiero que llegue mañana, o quizá otro día,
Compartir otra cerveza, unas risas, el frescor del suelo,
Y no dejar que escape el tiempo,
Otra cerveza fría, saludo a los pájaros,
Y les regalo otra sonrisa…
Triste tarde de domingo,
¡Acaba ya!,
Quiero despedirme de ti.
Triste silencio, que me mata,
Silencio que hoy no quiero.
Para tanta soledad me sobra hoy el tiempo.
¿Dónde está hoy mi gente?
O ¿por que no abro la puerta y huyo?
Javi
Domingo 29-06-2.008
Quiero despedirme de ti.
Triste silencio, que me mata,
Silencio que hoy no quiero.
Para tanta soledad me sobra hoy el tiempo.
¿Dónde está hoy mi gente?
O ¿por que no abro la puerta y huyo?
Javi
Domingo 29-06-2.008
Espeleo prohibida I
.jpg)
.jpg)
Capçalera d'un pou de 60 metres, el riu va crescut pel desglaç de la primavera, el soroll de l'aigua fa nul·la la comunicació entre l'equipador i el company, quan piques amb el martell no saps si la roca és bona o no per foradar i posar un parabolt del 8, a simple vista i picant amb el martell sembla que és com la mantega, la hilti forada massa ràpid, el soroll de l'aigua se't fica com un mal de cap al cervell, l'aigua freda fa que tremolis alhora que fico un altre parabolt més per allunyar-nos de la cascada, tot plegat busco el martell per expandir el parabolt, i collons, on collons he ficat el martell, "el martell a caigut pou de 60 avall", "merda, merda, merda","òstia-puta", "quina putada", (pel cap només s'ens passa que l'exploració s'ha anat en orris i tenim de tornar un altre dia, li demano disculpes a Xavi, que fa cara de pocs amics, tot i que es resigna a fer mitja volta, però n'estic segur de que hi tornarà. Fà dos mesos vem deixar en aquest punt d'equipar i encara l'incognita continuarà inviolada.
Per suposat que hi tornarem, però haurem d'esperar que la neu es transformi d'estat sòlid a líquid i faci la peregrinació que cada any fà pels laberints subterranis del cor del pirineu fins que el nivell d'aigua baixi i no ens faci patir més del que ja de per sí aquest forat ens suposem ens farà patir...
Hi tornarem, tenim pendent una d'aquelles incognites oblidades del pirineu, per hostil exploració i manca de recuperació psicologica dels seus primers exploradors, que ara farà una trentena d'anys van avandonar aquesta aventura o desventura. Hem d'aprendre encara molt i treballar dur per veure que hi hà allà baix. La nostra inquietud farà que més d'una nit anem al llit rumiant com resoldre aquest problema, com davallar aquest pou d'una manera diferent de la que ho van fer els primers exploradors, intentant posar seny, i no, "amb més collons que cervell"...
Continuarà...
¿Por qué exploramos...?
"¿Por qué las enigmáticas cavidades de la corteza terrestre
ejercen sobre el espíritu tan intensa fascinación?
Norbert Casteret (Mi vida subterranea).
LONG NIGHTS
.JPG)
HAVE NO FEAR
FOR WHEN I'M ALONEI'LL BE BETTER OFF
THAN I WAS BEFORE
I'VE GOT THIS LIFE
I'LL BE AROUND TO GROW
WHO I WAS BEFORE
I CANNOT RECALL
LONG NIGHTS ALLOW
ME TO FEEL I'M FALLING
I AM FALLING
THE LIGHTS GO OUT
LET ME FEEL I'M FALLING
I AM FALLING
SAFELY TO THE GROUND
I`LL TAKE THIS SOUL
THAT'S INSIDE ME NOW
LIKE A BRAND NEW FRIEND
I'LL FOREVER KNOW
I'VE GOT THIS LIFE
ND THE WILL TO SHOW
I WILL ALWAYS BE
BETTER THAN BEFORE
LONG NIGHTS ALLOW
ME TO FEEL I'M FALLING
I AM FALLING
THE LIGHTS GO OUT
LET ME FEEL I'M FALLING
I AM FALLING
SAFELY TO THE GROUND
Eddie Vedder (Into the wild)
Al cim del Denali!
Per fi al cim del Denali, el dia 04-06-'08 despres de 17 dies de lluita, fred, dies d'espera i color blanc...
Fernando Caballero, amic Perua i aquests dies company de fatigues, sortint de la via Orient express, 1700 m de desnivell despres de 17 hores d'activitat, restaven pocs metres pel cim, pero mancaven hores de baixada i vem asegurar l'identitat desistint de fer cim. (a la foto son les 12 de la nit)
free spirit
Hacia rutas salvajes!
.jpg)
En unos dias dejaremos tierra firme, para embarcarnos en una empresa diferente, un reto, una montaña, un viejo sueño que vamos a intentar darle forma de la manera más bonita, más humilde.
Cargado de sentimientos en la mochila, que a veces me escoran como la ancla de un velero en la mar, me voy hacia rutas salvajes, lejos de la zona de confort, para luchar como un guerrero con corazón de hierro y alma de piedra, quiero, si ella me da un guiño de buen tiempo, ver con sus ojos por un momento y desde allí arriba gritar de rabia al viento y derramar lágrimas de hielo.
... soñando con ella
10-05-2008
Cargado de sentimientos en la mochila, que a veces me escoran como la ancla de un velero en la mar, me voy hacia rutas salvajes, lejos de la zona de confort, para luchar como un guerrero con corazón de hierro y alma de piedra, quiero, si ella me da un guiño de buen tiempo, ver con sus ojos por un momento y desde allí arriba gritar de rabia al viento y derramar lágrimas de hielo.
... soñando con ella
10-05-2008
Infinita tristeza
Todo es mentira en este mundo,
Todo es mentira la verdad
Todo es mentira yo me digo
Todo es mentira yo me digo
Todo es mentira ¿por qué será?
Manu Chao
FREE TIBET
Momentos difíciles para las montañas del Himalaya. En estos últimos dias en la premsa de todos los paises, se puede leer un ejemplo engrandecido de lo que ocurre desde hace años en el Tibet, pero ahora y con la llegada de la antorcha olímpica a estas tierras para subirla al Everest, y por miedo a que durante la retransmisión en directo de la subida a cima, los alpinistas extranjeros se manifestaran a favor del Free Tibet, es por eso que el gobierno Chino tomó la decisión de cerrar esta montaña. El pueblo tibetano se manifiesta por su arraigado sentimiento, por su libertad, por su tierra libre, por su Free tibet, mientras tanto China no escatima en matar a esta gente. No compren Olimpiadas Chinas, no compren Chino...
Cada dia que leo estas injusticias, mis ganas de volver a esta montaña son más diminutas, no quiero colaborar con el turismo Chino, ni ver como tratan a esta gente, desde aquí mi pequeño grano de arena.
Cada dia que leo estas injusticias, mis ganas de volver a esta montaña son más diminutas, no quiero colaborar con el turismo Chino, ni ver como tratan a esta gente, desde aquí mi pequeño grano de arena.
Atrapat per un somni
.jpg)
Cada dia desperto del regne dels somnis,i quan desperto, segueixo somiant despert.La meva lluita per tornar... de tant en tant,la meva lluita per tornar... allà dalt.Somio i somio en arribar allà dalt, ben alt,al cim del sil·lenci.Si desperto despert d'aquest somni,baixant d'allà dalt amb la motxilla carregada d'estels,i havent tocat el cel amb les mans,veuré com les veus de l'ànima,trenquen les cadenes que lliguen aquest somni,a llavors, dormiré amb pau i sil·lenci.Mentres tant, continuaré lluitantper arribar ben alt,allà dalt.
.jpg)
Herbert Tichy
"yo no soy un alpinista", dice el hombre que camina errante alrededor de la Tierra. Esto, sin embargo, no le impide vagar más allá de los ocho mil metros hacia el inmenso cielo del Himalaya, entre tormentas y frio glacial... arriba hasta la cumbre blanca del Cho Oyu.
Kurt Diemberger. Entre cero y ocho mil metros.
"Poco después del final de la guerra, viví varios meses como un indígena en los monasterios de los lamas. En 1.951, llevé durante muchas semanas la vida solitaria de los ermitaños y de los santones del Himalaya. En 1.953 atravesé Nepal. El Himalaya y sus gentes se habían convertido para mí no en una segunda patria, sino en una patria"
Herbert Tichy
"Poco a poco, las montañas de alrededor se van hundiendo hacia abajo y el cielo del Tibet se vuelve de un azul más intenso. Es un viejo amigo de muchas aventuras, un confidente de no pocas horas inolvidables"
Herbert Tichy
SITUACIÓ GEOGRÀFICA
TIBET I NEPAL
Parlar de Tibet i Nepal és parlar de religions, de neus perpétues, de yetis, de temples i muntanyes sagrades, de costums ancestrals i moltes coses més… Tot misterios, intens, infinit. És aquesta, la zona més muntanyosa del món, és aquí on es troba bona part dels catorze cims que superen la barrera dels 8.000 m. d'altitud sobre el nivell del mar, inclós l’Everest (“SAGARMATHA”, segons la denominació nepalí, de 8.848 m).
El Cho Oyu es troba entre Nepal i Tibet, i serà aquest últim vessant per on discorrerà la nostra expedició.
Tíbet (en tibetà, Bod Zizhigu; en xinès, Xizang), antiga nació asiàtica independent i actual regió administrativa de Xina, situada en la regió sudoest del país. Oficialment es denomina Regió Autònoma del Tíbet, i està limitada al nord per la regió autònoma Xinjiang i la provincia de Qinghai, a l’est per les províncies de Sicuani i Yunnan, al sud per Myanmar, India, Bután i Nepal, i a l’oest per l’India.
Tíbet és la regió més elevada de la Terra, amb una altitud mitja de més de 4.875 m.; per aquest motiu, de vegades rep el nom de “sostre del món”. És també una de les regions més aïllades del planeta, rodejada en tres parts per vastos sistemes muntanyosos: l’himalaia al sud, la cordillera Karakorum a l’oest i les muntanyes Kunlun al nord. El Tíbet té una superficie total de 1.221.600 km2. La capital i ciutat més gran del Tíbet és Lhassa.
El poble tibetà compon la majoría de la població, tot i que hi han importants comunitats d'emigrants fora del Tíbet, concretament en Nepal i l'India; no obstant, la política del gobern xinès destinada a poblar la zona amb xinesos de etnia, ha fet que aquests formin una minoria considerable. El tibetà, una de les llengues xinotibetanes, és la seva llengua principal. Una part significativa de la població és nómada o seminómada. Ha sigut tradicionalment el centre espiritual del lamaísme, una forma única i molt desenvolupada de budisme esotèric. A més a més de ser la religió de la gran majoria de la població, hi han significatives comunitats de lamaístes en Nepal i Mongolia. La pràctica d’aquesta religió ha sigut severament restringida. El lamaísme va adoptar elements de la religió nativa, anomenada bon, una forma de xamanisme que va antecedir l’introducció del budisme al Tíbet, i que encara sobreviu d’una forma més o menys mesclada.
TIBET I NEPAL
Parlar de Tibet i Nepal és parlar de religions, de neus perpétues, de yetis, de temples i muntanyes sagrades, de costums ancestrals i moltes coses més… Tot misterios, intens, infinit. És aquesta, la zona més muntanyosa del món, és aquí on es troba bona part dels catorze cims que superen la barrera dels 8.000 m. d'altitud sobre el nivell del mar, inclós l’Everest (“SAGARMATHA”, segons la denominació nepalí, de 8.848 m).
El Cho Oyu es troba entre Nepal i Tibet, i serà aquest últim vessant per on discorrerà la nostra expedició.
Tíbet (en tibetà, Bod Zizhigu; en xinès, Xizang), antiga nació asiàtica independent i actual regió administrativa de Xina, situada en la regió sudoest del país. Oficialment es denomina Regió Autònoma del Tíbet, i està limitada al nord per la regió autònoma Xinjiang i la provincia de Qinghai, a l’est per les províncies de Sicuani i Yunnan, al sud per Myanmar, India, Bután i Nepal, i a l’oest per l’India.
Tíbet és la regió més elevada de la Terra, amb una altitud mitja de més de 4.875 m.; per aquest motiu, de vegades rep el nom de “sostre del món”. És també una de les regions més aïllades del planeta, rodejada en tres parts per vastos sistemes muntanyosos: l’himalaia al sud, la cordillera Karakorum a l’oest i les muntanyes Kunlun al nord. El Tíbet té una superficie total de 1.221.600 km2. La capital i ciutat més gran del Tíbet és Lhassa.
El poble tibetà compon la majoría de la població, tot i que hi han importants comunitats d'emigrants fora del Tíbet, concretament en Nepal i l'India; no obstant, la política del gobern xinès destinada a poblar la zona amb xinesos de etnia, ha fet que aquests formin una minoria considerable. El tibetà, una de les llengues xinotibetanes, és la seva llengua principal. Una part significativa de la població és nómada o seminómada. Ha sigut tradicionalment el centre espiritual del lamaísme, una forma única i molt desenvolupada de budisme esotèric. A més a més de ser la religió de la gran majoria de la població, hi han significatives comunitats de lamaístes en Nepal i Mongolia. La pràctica d’aquesta religió ha sigut severament restringida. El lamaísme va adoptar elements de la religió nativa, anomenada bon, una forma de xamanisme que va antecedir l’introducció del budisme al Tíbet, i que encara sobreviu d’una forma més o menys mesclada.
CHO OYU 8.201 "LA DEESA TURQUESA"
Així anomenada pel color blau que reflexen els seus gels al vespre, amb els seus 8.201 m, És el sisé cim més alt de la Terra i està situat a la frontera entre el Tíbet i Nepal, a uns 30 Km, al NO de l'Everest, a la cordillera principal de l'Himalaia. El coneixement de la seva existencia a Europa data de l'any 1.921, quan es feta la seva descripció per les primeres exploracions britàniques de reconeixement a la zona de l'Everest. Al 19 d'octubre de 1.954 quan una expedició austríaca, dirigida per Herbert Tichy, aconsegueix per primera vegada el cim, essent el tercer gegant de més de 8.000 m en haver estat ascendit.
La visió del Cho Oyu és d'una infinita bellesa, la seva impresionant mole de gel sorpren fent comprendre la verdadera dimensió del esser humà.
* "Quan recordo avuí el Cho Oyu, la muntanya que va omplir tantes setmanes de la nostra vida i que no podrà esser ja olvidada durant la nostra existencia; una muntanya que de vegades hem estimat i d'altres odiat; que teníem, però amb la que també hem estat units armónicament. Veure el cim a través d'aquesta cortina de llàgrimes que m'ha regalat, llàgrimes, que considero com l'autèntic èxit de la nostra empresa, més entranyable ara que fer el cim"
Herbert Tichy
La visió del Cho Oyu és d'una infinita bellesa, la seva impresionant mole de gel sorpren fent comprendre la verdadera dimensió del esser humà.
* "Quan recordo avuí el Cho Oyu, la muntanya que va omplir tantes setmanes de la nostra vida i que no podrà esser ja olvidada durant la nostra existencia; una muntanya que de vegades hem estimat i d'altres odiat; que teníem, però amb la que també hem estat units armónicament. Veure el cim a través d'aquesta cortina de llàgrimes que m'ha regalat, llàgrimes, que considero com l'autèntic èxit de la nostra empresa, més entranyable ara que fer el cim"
Herbert Tichy
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
