Ice Dreams "Mamporros para todos"


Alguna cosa tindrà la Vall de Benasque per pujar sovint, doncs aquest cop vem decidir aproparnos a Les Cascades d'Aigualluts, situades al plà que hi hà aprop del Forau d'Aigualluts, sota l'Aneto. S'accedeix a elles per la pista d'esquí de fons de l'Hospital de Benasque, aquest cop i amb el paquet de neu existent vem trigar cuatre hores amb raquetes per arribar, normalment i amb condicions normals de neu amb un parell d'hores s'arriba, però com sempre diem amb en Salva: " ja ens agrada caminar" i no vem perdre la il·lusió d'aproparnos a veure quina sorpresa trobaríem. La recompensa d'obrir traça i arribar va estar una jornada d'escalada malgrat les temperatures anaven en augment...

Tot i que l'orientació és sud, el sol només li toca una hora i mitja és per aquest motiu i la neu que s'acumula a sobre fan que es formin gruixos de gel importants a l'hivern. Tot plegat fan que aquest lloc sigui de gran bellessa tant per l'ubicació com pel seu entorn. Un cop a Benasque i l'alta temperatura una cervessa i cap a casa.

Ice Dreams "Islandis"


Risc d'allaus 4, mal temps a partir de dissabte al migdia i moltes ganes de tornar en busca del líquid element transformat... Agafem el cotxe i per la N-2 decidim on anar a buscar gel. La Vall de Boí relativament propera i de fàcil accés és l'escollida.



Matimen força i caminem desde Caldes de Boí, ja que la pista només està practicable per a vehicles tot terreny, i com no tenim un vehicle d'aquest i ens agrada caminar, a peu fem el camí. Per sort no coincidim amb ningú a la via "Islandis"cosa poc comú, una mica justa de gel però aproximen fins la columna final, que un cop sota decidim esperar per prudència a que s'engreixi una mica més, tot i les ganes reflexionem i posem una mica de seny, a més a més avuí és l'aniversari del Salva i volem arribar vius a casa per celebrar-ho amb els amics i la deixem intacta, també escalem la via "amagada" i ràpid escapem cap a casa del temporal de neu que cada cop apreta més.

Moltes felicitats Salva i moltes muntanyes!

Ice Dreams "Cascada de Perramó"


Quan el líquid element es transforma en estat sòlid, és quan hi ha manca de calor ja que el fred no existeix, si mes no, això m’ho van explicar a l’escola i no se m’oblida… a llavors el soroll de l’aigua deixa d’existir, sembla doncs que aquesta s’adorm i el temps s’atura. A l’hivern com cada any, esperem impacients aquest canvi en els salts de H2O per esmolar les ganivetes del piolets i vestir-nos amb els trajos de colors de gore-tex en busca del gel…


Aquest dissabte i després de cuatre hores d’aproximació amb raquetes obrint traça per un bon gruix de neu, ens vem apropar a la Cascada de Perramó, situada a la Vall de Batisielles i propera a les Agulles de Perramó, orientada al nord resta tot el dia a l’ombra, a més a més de la seva localització, entre els 2.100 i els 2.200 metres, fan que sigui una de les cascades del Pirineu que més temps posseeix unes condicions de gel óptimes pel seu ascens. És per aquest motiu que vem decidir assegurar la jugada i no caure en la massificació d’altres sectors propers al cotxe, ja que l’inici de la temporada de neu, tres dies de festa i principis de mes son ingredients aptes per fer cues, per trobar traça feta i per no sentirse aïllat. Amb en en Pepe i en Salva vem gaudir d’un micro ambient sol·litari a prop d’un poble massificat per la febre de neu i d’esquí. Vem tornar al caliu de Benasque amb un somriure com la satisfacció d’un nen petit quan juga amb el regal el dia de reis…

Txoria txori


Hegoak ebaki banizkio
nerea izango zen,
ez zuen aldegingo.
Bainan, honela
ez zen gehiago txoria izango
eta nik...
txoria nuen maite.

Si l'hi hagués tallat les ales
hauria sigut meu,
no s'hauria escapat,
Però així,
hauría deixat d'ésser ocell.
I jo...
Jo el que estimava era l'ocell

Mikel Laboa

Miedo




La esencia de la felicidad es no tener miedo

Nietze

Espeleo prohibida III

Obrim traça, mica en mica anem guanyant alçada, la motxilla fa de llastre amb aquest gruix de neu fresca, però la motivació i les ganes fan que surem davant aquest paisatge, dues hores i mitja d'aproximació ens traslladen a l'objectiu.

Sento com batega el cor, una mica accelerat, sota nostre la gran vertical, carregat amb una corda de 200 metres, el taladre, el martell, i un bon número de chapes i parabolts, arribo a l'últim parabolt ficat fa 15 dies, afegeixo la corda nova i ja em veig penjat d'aquest fil de 9 mm que ens transporta a un món subreal, davallem lentament, llegint la vertical, fraccionant de tant en tant per tal de no allunyar-se de la paret tenint en ment que la pujada no tingui tirades molt llargues, alhora que pendulem lleugerament a la dreta per tal d'evitar la caiguda de l'aigua. En una d'aquestes tirades de corda me n'adono que baixo massa ràpid i tinc dificultat per controlar la velocitat de baixada, trobo un bon emplaçament per tornar a fraccionar i observo que la politja inferior del davallador esta desgastada totalment, he davallat alguns metres d'aquest pou amb el vis de la politja. Tinc les cames mig adormides de portar tanta estona penjat de la corda, però per sort porto amb mi el rack una mena de davallador per a tirades aèries de més de 100 metres, l'he portat amb mi pensant en la possibilitat de trobar una gran tirada aèria i vet aquí aquest aparell em treu d'aquest contratemps, ens retrobem amb en Dani més avall en una petita repisa, l'explico i amb un riure nerviós ens acomiadem, una tirada més de 60 metres ens deixa a peu del pou, un altre pou més i s'ens acaba la bateria del taladre, girem cua. Mica en mica pugem, sento el fred a tot el cos mullat, de vegades algun calfred acompanyat de tremolor ens activa per tal d'entrar en calor, sense pausa però sense pressa ens apropem a la vida exterior, una brisa gelada i el cel estelat ens donen la benvinguda.


Un glop d'aigua glaçada, la motxilla pesada que s'ens clava a l'espatlla fa obrir els ulls mig adormits, mentrestant baixem al cotxe maleïm el pes que transportem cap avall amb un munt d'adjectius lleigs...
A l'endemà i tornant cap a casa amb l'escalfor del sol i escoltant en Bob Marley, cadascú de nosaltres té al cap aquest inhòspit racó del Pirineu, pensant en tornar de nou ja que com a condició d'espeleòleg sabem que oblidem ràpid les inclemències i calamitats viscudes.

Espeleo prohibida II


Tornem a aquest racó del pirineu on el pas del temps i l’aigua han format aquest maravellós i encara inexplorat mon subterrani. Des de l’últim post s’han tornat dues vegades més apart d’aquesta última que redactaré a continuació. En una ocasió i després de la caiguda pou avall del martell, en Roger i en Xavi van patir un petit accident, el qual els va obligar a girar cua sense opció a continuar l’equipament. L’altre incursió va estar motivada per en Valentí i en Dani que després d’acabar amb la bateria del taladre i haver deixa’t vist per sentencia el pou de 60 i deixant-lo ven protegit de la caiguda d’aigua freda, abandonen l’exploració a uns 20 metres de la base d’aquest pou. A continuació i aquest cap de setmana passat en Dani i jo tornem cap aquest indret que desde l’última visita m’ha deixa’t sense son més d’una nit, potser per aquest motiu, o diguem-li por, mandra a resoldre aquest complicat equipament hem deixat córrer el temps i allargar aquesta agonia.
Les primeres neus de la tardor vesteixen de blanc aquestes muntanyes de roca calcàrea, sense pressa però sense perdre el temps ens apropem al forat, hi ha enteniment entre els dos, moltes hores d’exploració junts ens avalen la confiança de l’altre, arribem ràpid a l’ùltim punt equipat, afegim corda i continuem amb la dura feina de netejar la roca podrida amb el martell per trobar roca de bona qualitat per foradar amb el taladre i expandir els parabolts i perque així la cadena de seguretat sigui óptima. En tot moment hem de pendul.lar per equipar el camí lluny de l’aigua freda que es precipita al buit.


Trepitjem la base del pou i amb un intercanvi de somriures sabem que hem fet bé la feina, davallem un altre pou més i ja hi som a la capçalera del gran pou de dimensions desconegudes, l’excitació d’aquest moment i tantes nits d’insomni fan d’aquest escenari un somni el qual tot espeleòleg algun moment de la seva vida ha somiat, en definitiva, espeleologia en estat pur en un escenari indescriptible. Penjat de la corda, respiro fons i intento controlar la ment per llegir la vertical i instal·lar minuciosament, l'abisme es fa respectar, penjat de la corda a uns 30 metres de l'inici del gran pou la corda s’acaba, un últim parabolt i hem de dir adéu a aquest amagat racó i subrealista de les artéries del pirineu.



Mica en mica anem guanyant fondaria, a pas de cargol peró a pas ferme, ara i sota el confort de la llar no puc treure’m del cap aquell escenari, el dubte de com resoldre aquest impressionat obstacle, i que hi haurà allà baix...

Algú s’anima per tornar aviat???

Las dos pobrezas


¡Mira ese niño, tan pobre y descalzo!
¡Hipócrita! ¿cuantos pares de zapatos se pudren en tu armario?
E.J. Malinowski (Poeta callejero)

Pobres, lo que se dice pobres, son los que no tienen tiempo para perder el tiempo.
Pobres, lo que se dice pobres, son los que no tienen silencio, ni pueden comprarlo.
Pobres, lo que se dice pobres, son los que tienen piernas que se han olvidado de caminar, como las alas de las gallinas se han olvidado de volar.
Pobres, lo que se dice pobres, son los que comen basura y pagan por ella como si fuese comida.
Pobres, lo que se dice pobres, son los que tienen el derecho de respirar basura, como si fuera aire, sin pagar nada por ella.
Pobres, lo que se dice pobres, son los que no tienen más libertad que tienen la libertad de elegir entre uno y otro canal de televisión.
Pobres, lo que se dice pobres, son los que viven dramas pasionales con las máquinas.
Pobres, lo que se dice pobres, son los que son siempre muchos y están siempre solos.
Pobres, lo que se dice pobres, son los que no saben que son pobres.

Eduardo Galeano

Un paseo solitario por el Sistema d'Alba



Sábado por la tarde, tumbado en el sofá me calientan los últimos rayos de luz del dia que atraviesan el cristal de la ventana, un mate argentino y el mando de la tele con el respectivo ruido de fondo me acompañan... Y me pregunto, si seguir así todo el sábado, pero hoy no me apetece dejar pasar el tiempo, entonces la imaginación y una cierta dosis de locura me arrancan del sofà de un salto y me pongo manos a la obra...

Ya tengo la mochila preparada y hacia Benasque me dirijo, durante el trayecto algun miedo me invade, pero no dudo de la empresa en ningún momento, la velocidad de la furgoneta va dejando atrás el miedo y las preguntas en vano que a mi me hago...

A las seis de la mañana suena el despertador, el termómetro marca un grado, me cuesta un poco salir del saco pero salgo. Preparo a conciencia el equipo, nada puede fallar, pongo pilas nuevas al casco, comida de ataque de sobra, reviso las cuerdas, topo etc. Todavia es de noche cuando empiezo la subida, una hora me cuesta subir hacia la entrada superior del sistema, me preparo y con las primeras luces del dia me despido de la luz solar, son las ocho de la mañana.


Voy realizando el descenso, con mucho cuidado que no se enganchen las cuerdas, las trato con cariño, de ellas depende el camino. Hacía cinco años que visité por última vez este sistema subterráneo, entonces fuí acompañado por Ricard, Pepe, Josep y Jaume, hoy no tengo con quien hablar,ni con quien compartir un trozo de queso ni unas galletas, voy conmigo sin dudar de mi...



Después de tres horas llego a la sala Leonor, el estruendo de una cascada rompe el silencio, és un viaje rubrealista al centro de la tierra, el frio me hace despertar de este mundo fantástico y prosigo con el camino.


Son las doce y cincuenta cuando veo la luz del sol, cuatro horas cincuenta minutos me ha costado realizar la travesia, el sol del dia me calienta y me devuelve a la vida. Mis amigos del valle mi invitan a una super parrillada de carne a la brasa acompañada de buena compañia en una bonita borda escondida por encima del pueblo de Villanova. Un domingo perfecto, a veces hay que saltar del sofá, si no, las acciones no vienen hacia tí...

Muntanyes simpàtiques "Tuca de la Llantia"



Tuca de la Llantia??? Quina és i on es troba aquesta muntanya????
S'accedeix per la vall d'Eriste i resalta davant de totes si s'observa desde la banda més oriental de la vall de Benasque...
Sembla oblidada, poc coneguda, amagada a l'oest de la vall, peró que destaca i crida ven fort ser visitada als que de l'altra banda de la vall l'observen i desperten l'atenció en aquesta muntanya que resalta davant la resta. Un lloc romàntic d'aire tranquil on es respira vida. La frescor del bosc i el soroll del riu et porten a un hotel plé de bruticia i de peregrins que volen conquistar el Posets, peró a partir d'aquest punt no hi ha camí, ni grans fites, ni gent, ni presses, ni ganes d'arribar aviat ni de baixar ràpid; tot el contrari, ganes de seure i observar, d'escoltar el sil.lenci i el vent, de sentir soletat i deixar que passi el temps o que s'aturi, en definitiva un lloc on reflexionar de manera tranquil·la sense grans pretencions en un mirador privilegiat del pirineu.

Muntanyes simpàtiques "Cresta d'Alba"


Després de tres dies de festa en velero, tres dies sentat al costat del timó, deixant-nos portar pel vent amb en Xavi, ja hi havia ganes de tirar cap amunt. Una setmana de feina i aupa! cap a Benasque un altre cop, amb en Nico que l'han fet del club dels 40 i amb en Salva.

Riures, molts riures durant la llibertat provisional o sigui el cap de setmana, moment on deixem mals de cap, hiponcondries "hipoteques", feina, i mal d'amors com no, es clar ens agraden les muntanyes peró no som de pedra!

Com dissabte la meteo no era gaire bona, a riure i escalar una mica a la zona Torres de marfil a Cerler i vem deixar el passeig aeri d'aquesta afilada i un tant descomposta cresta que arriba al simpàtic pic d'Alba pel diumenge, que per sort va fer bó. Una jornada agradable i amb bona companyia, llàstima que estigués trencada per la peregrinació rutinaria d'agafar el cotxe i tornar cap a casa i la rutina sense gaudir d'unes cervesses fredes ni del "descanso del guerrero".

Infiel a las montañas!!!


"Voy conmigo, voy conmigo, voy a través de mí y nadie me molesta y nadie me distrae. Yo soy mi camino y mis océanos. Y mis montañas.
Mi viaje no lo podré explicar. Yo no he estado en ningún sitio"
"El barco es una prisión. Una prisión temible, y la bóveda del cielo son sus muros. Unos muros inmensos, de dolorosas resonancias. Imposible esconderme"
Julio Villar
Estas letras las leí hará unos años, también las bebí y me empaché de ellas, las hice amigas mias, desde entonces vienen conmigo, aunque a veces prefiera otra compañia...

Una vida!

"vivir siendo conscientes de la inmediatez de la muerte, nos ayuda a marcar nuestras prioridades y a llevar una vida menos trivial"
Sogyal Rinpoche

Guerreros...


"Un guerrero sabe que es libre para elegir, toma sus decisiones con corage, desprendimiento y, a veces, con una cierta dosis de locura"

Paulo Coelho

Muntanyes simpàtiques "Punta Bazillac i dedo de la falsa brecha"





Una visita a la "Punta Bazillac" i "al dedo de la falsa brecha", germans petits del pic del Casco i alhora ovelles negres d'entre els cims d'aquesta vall. És per això que volíem anar cap allà per veure amb els seus ulls. Aproximem per Cotatuero i el mateix dissabte amb en Salva ens vem confondre de via per pujar a la Punta Bazillac, decidim girar cua i trobar el camí més fàcil, un cop avall ens dirigim a dalt del "dedo de la falsa brecha" i al seu transitat germà gran el Taillón, decidim passar la nit a una bauma a peus d'aquesta muntanya, que va ser el nostre hotel de luxe amb la companyia d'unes gralles de bec groc que s'apropaven a la nostra finestra per compartir el moment, el caliu del vespre i les vistes; nosaltres els hi vem oferir una mica de pà i elles van acceptar encantades. A l'endemà vem trobar el camí correcte o sigui el més assequible per accedir adalt de la Punta Bazillac per a dos aprenents de guerrer. La baixada va estar un xic complicada, cordes enganxades i vem haver de recórrer a aguditzar l'enginy...

Muntanyes simpàtiques "Agulles de Travessany i Pic de Tumeneia"





De visita per la Vall de Boí. Divendres religiosament com cada cap de setmana un cop havent plegat de les obligacions laborals, carretera i a dormir a terra com de costum, a l'endemà un recorregut per les Agulles de Travessany amb en Salva i a l'última agulla es van afegir el Francesc i la Sandra ara veïns de Pont de Suert, on al vespre vem estar acollits per aquesta parella a casa seva. Un altre vegada diumenge al matí tots plegats cap amunt, l'objectiu va estar la cresta del Tumeneia veïna del Pa de Sucre, un indret tranquil que contrasta amb el transitat camí de la presa de Cavallers, baixant i amb la mirada posada al Pa de Sucre tots coincidim que volem tornar per pujar a dalt d'aquesta mole de granit, tornem vall avall com si un nou amor ens hagués captivat...

Y ahora que llegan vacaciones...



LOS NADIES


SUEÑAN LAS PULGAS CON COMPRARSE UN PERRO

Y SUEÑAN LOS NADIES CON SALIR DE POBRES, QUE

ALGÚN MÁGICO DÍA LLUEVA DE PRONTO LA BUENA SUERTE,

QUE LLUEVA A CANTAROS LA BUENA SUERTE; PERO LA BUENA

SUERTE NO LLUEVE AYER, NI HOY, NI MAÑANA NI NUNCA,

NI EN LLOVIZNITA CAE DEL CIELO LA BUENA SUERTE, POR

MUCHO QUE LOS NADIES LA LLAMEN Y AUNQUE LES PIQUE

LA MANO IZQUIERDA, O SE LEVANTEN CON EL PIE DERECHO

O EMPIECEN EL AÑO CAMBIANDO DE ESCOBA.

LOS NADIES: LOS NINGUNOS, LOS NINGUNEADOS,

CORRIENDO LA LIEBRE, MURIENDO LA VIDA,

JODIDOS, REJODIDOS;

QUE NO SON, AUNQUE SEAN.

QUE NO HABLAN IDIOMAS, SINO DIALECTOS.

QUE NO PROFESAN RELIGIONES, SINO SUPERSTICIONES.

QUE NO HACEN ARTE, SINO ARTESANIA.

QUE NO PRACTICAN CULTURA, SINO FOLCLORE.

QUE NO SON SERES HUMANOS, SINO RECURSOS HUMANOS.

QUE NO TIENEN CARA, SINO BRAZOS.

QUE NO TIENEN NOMBRE, SINO NÚMERO.

QUE NO FIGURAN EN LA HISTORIA UNIVERSAL, SINO EN

LA CRÓNICA ROJA DE LA PRENSA LOCAL.

LOS NADIES, QUE CUESTAN MENOS QUE LA BALA QUE LES

MATA.



Eduardo Galeano




Muntanyes simpàtiques "Agulles de Perramó"



El darrer dissabte dia 5 de juliol, i fugint de les masses de la festa major de Terrassa i de la calor, vem visitar aquesta agulla molt vista desde l'Ibonet de Batisielles peró alhora poc visitada per la concentració de gent als cims de les valls veines, ens va semblar doncs una bona idea, aproparnos a ella per ferli pesigolles mentres ficavem els friends a les seves fisures, pujar per on ho va fer per primera vegada ara fará un munt d'anys l'Agustin Faus pel seu vessant nord i saludarla, ferli companyia per una estona i gaudir del sil·lenci i la sol.litud d'aquest racó compartint corda amb en Salva Grau (no només company de corda, si no també de bars i de problemes)... Tornarem a visitar més muntanyes simpàtiques del pirineu!!!

Triste tarde de domingo


Triste tarde de domingo,
Solitaria, en silencio,
Una tarde calida, de calor insoportable,
Solo con una cerveza fría,
Dejando pasar el tiempo,

Recuerdo otras tardes de domingo,
En compañía, sonrisas cómplices,
Hambre de vida, amor que ya no estás,

Pasivo, inerte, minutos que pasan,
Tranquilo, con la mirada perdida,
Veo pasar el tiempo,
No siento el aire, esta tarde no existe,

Descalzo siento el frescor del suelo,
Con la ventana abierta,
Los pájaros me regalan su música,
Un pequeño gesto de alegría ellos me roban,

Quiero que llegue mañana, o quizá otro día,
Compartir otra cerveza, unas risas, el frescor del suelo,
Y no dejar que escape el tiempo,

Otra cerveza fría, saludo a los pájaros,
Y les regalo otra sonrisa…

Triste tarde de domingo,
¡Acaba ya!,
Quiero despedirme de ti.

Triste silencio, que me mata,
Silencio que hoy no quiero.
Para tanta soledad me sobra hoy el tiempo.

¿Dónde está hoy mi gente?
O ¿por que no abro la puerta y huyo?

Javi
Domingo 29-06-2.008

Espeleo prohibida I






Capçalera d'un pou de 60 metres, el riu va crescut pel desglaç de la primavera, el soroll de l'aigua fa nul·la la comunicació entre l'equipador i el company, quan piques amb el martell no saps si la roca és bona o no per foradar i posar un parabolt del 8, a simple vista i picant amb el martell sembla que és com la mantega, la hilti forada massa ràpid, el soroll de l'aigua se't fica com un mal de cap al cervell, l'aigua freda fa que tremolis alhora que fico un altre parabolt més per allunyar-nos de la cascada, tot plegat busco el martell per expandir el parabolt, i collons, on collons he ficat el martell, "el martell a caigut pou de 60 avall", "merda, merda, merda","òstia-puta", "quina putada", (pel cap només s'ens passa que l'exploració s'ha anat en orris i tenim de tornar un altre dia, li demano disculpes a Xavi, que fa cara de pocs amics, tot i que es resigna a fer mitja volta, però n'estic segur de que hi tornarà. Fà dos mesos vem deixar en aquest punt d'equipar i encara l'incognita continuarà inviolada.
Per suposat que hi tornarem, però haurem d'esperar que la neu es transformi d'estat sòlid a líquid i faci la peregrinació que cada any fà pels laberints subterranis del cor del pirineu fins que el nivell d'aigua baixi i no ens faci patir més del que ja de per sí aquest forat ens suposem ens farà patir...

Hi tornarem, tenim pendent una d'aquelles incognites oblidades del pirineu, per hostil exploració i manca de recuperació psicologica dels seus primers exploradors, que ara farà una trentena d'anys van avandonar aquesta aventura o desventura. Hem d'aprendre encara molt i treballar dur per veure que hi hà allà baix. La nostra inquietud farà que més d'una nit anem al llit rumiant com resoldre aquest problema, com davallar aquest pou d'una manera diferent de la que ho van fer els primers exploradors, intentant posar seny, i no, "amb més collons que cervell"...

Continuarà...

¿Por qué exploramos...?


"¿Por qué las enigmáticas cavidades de la corteza terrestre

ejercen sobre el espíritu tan intensa fascinación?

Norbert Casteret (Mi vida subterranea).

LONG NIGHTS


HAVE NO FEAR
FOR WHEN I'M ALONE
I'LL BE BETTER OFF
THAN I WAS BEFORE

I'VE GOT THIS LIFE
I'LL BE AROUND TO GROW
WHO I WAS BEFORE
I CANNOT RECALL

LONG NIGHTS ALLOW
ME TO FEEL I'M FALLING
I AM FALLING

THE LIGHTS GO OUT
LET ME FEEL I'M FALLING
I AM FALLING

SAFELY TO THE GROUND

I`LL TAKE THIS SOUL
THAT'S INSIDE ME NOW
LIKE A BRAND NEW FRIEND
I'LL FOREVER KNOW

I'VE GOT THIS LIFE
ND THE WILL TO SHOW
I WILL ALWAYS BE
BETTER THAN BEFORE

LONG NIGHTS ALLOW
ME TO FEEL I'M FALLING
I AM FALLING

THE LIGHTS GO OUT
LET ME FEEL I'M FALLING
I AM FALLING

SAFELY TO THE GROUND

Eddie Vedder (Into the wild)

Al cim del Denali!


Per fi al cim del Denali, el dia 04-06-'08 despres de 17 dies de lluita, fred, dies d'espera i color blanc...



Fernando Caballero, amic Perua i aquests dies company de fatigues, sortint de la via Orient express, 1700 m de desnivell despres de 17 hores d'activitat, restaven pocs metres pel cim, pero mancaven hores de baixada i vem asegurar l'identitat desistint de fer cim. (a la foto son les 12 de la nit)



A la part final de l'Orient Express



free spirit

Lagrimas de hielo!



Lagrimas de hielo!
Un grito al viento!
Corazon ancho y alma engrandecida!

Hacia rutas salvajes!


En unos dias dejaremos tierra firme, para embarcarnos en una empresa diferente, un reto, una montaña, un viejo sueño que vamos a intentar darle forma de la manera más bonita, más humilde.

Cargado de sentimientos en la mochila, que a veces me escoran como la ancla de un velero en la mar, me voy hacia rutas salvajes, lejos de la zona de confort, para luchar como un guerrero con corazón de hierro y alma de piedra, quiero, si ella me da un guiño de buen tiempo, ver con sus ojos por un momento y desde allí arriba gritar de rabia al viento y derramar lágrimas de hielo.

... soñando con ella
10-05-2008

Infinita tristeza


Todo es mentira en este mundo,
Todo es mentira la verdad
Todo es mentira yo me digo
Todo es mentira ¿por qué será?

Manu Chao

FREE TIBET

Momentos difíciles para las montañas del Himalaya. En estos últimos dias en la premsa de todos los paises, se puede leer un ejemplo engrandecido de lo que ocurre desde hace años en el Tibet, pero ahora y con la llegada de la antorcha olímpica a estas tierras para subirla al Everest, y por miedo a que durante la retransmisión en directo de la subida a cima, los alpinistas extranjeros se manifestaran a favor del Free Tibet, es por eso que el gobierno Chino tomó la decisión de cerrar esta montaña. El pueblo tibetano se manifiesta por su arraigado sentimiento, por su libertad, por su tierra libre, por su Free tibet, mientras tanto China no escatima en matar a esta gente. No compren Olimpiadas Chinas, no compren Chino...

Cada dia que leo estas injusticias, mis ganas de volver a esta montaña son más diminutas, no quiero colaborar con el turismo Chino, ni ver como tratan a esta gente, desde aquí mi pequeño grano de arena.

Atrapat per un somni

Cada dia desperto del regne dels somnis,
i quan desperto, segueixo somiant despert.
La meva lluita per tornar... de tant en tant,
la meva lluita per tornar... allà dalt.
Somio i somio en arribar allà dalt, ben alt,
al cim del sil·lenci.
Si desperto despert d'aquest somni,
baixant d'allà dalt amb la motxilla carregada d'estels,
i havent tocat el cel amb les mans,
veuré com les veus de l'ànima,
trenquen les cadenes que lliguen aquest somni,
a llavors, dormiré amb pau i sil·lenci.
Mentres tant, continuaré lluitant
per arribar ben alt,
allà dalt.

Herbert Tichy





"yo no soy un alpinista", dice el hombre que camina errante alrededor de la Tierra. Esto, sin embargo, no le impide vagar más allá de los ocho mil metros hacia el inmenso cielo del Himalaya, entre tormentas y frio glacial... arriba hasta la cumbre blanca del Cho Oyu.


Kurt Diemberger. Entre cero y ocho mil metros.


"Poco después del final de la guerra, viví varios meses como un indígena en los monasterios de los lamas. En 1.951, llevé durante muchas semanas la vida solitaria de los ermitaños y de los santones del Himalaya. En 1.953 atravesé Nepal. El Himalaya y sus gentes se habían convertido para mí no en una segunda patria, sino en una patria"


Herbert Tichy


"Poco a poco, las montañas de alrededor se van hundiendo hacia abajo y el cielo del Tibet se vuelve de un azul más intenso. Es un viejo amigo de muchas aventuras, un confidente de no pocas horas inolvidables"


Herbert Tichy



SITUACIÓ GEOGRÀFICA

TIBET I NEPAL

Parlar de Tibet i Nepal és parlar de religions, de neus perpétues, de yetis, de temples i muntanyes sagrades, de costums ancestrals i moltes coses més… Tot misterios, intens, infinit. És aquesta, la zona més muntanyosa del món, és aquí on es troba bona part dels catorze cims que superen la barrera dels 8.000 m. d'altitud sobre el nivell del mar, inclós l’Everest (“SAGARMATHA”, segons la denominació nepalí, de 8.848 m).
El Cho Oyu es troba entre Nepal i Tibet, i serà aquest últim vessant per on discorrerà la nostra expedició.

Tíbet (en tibetà, Bod Zizhigu; en xinès, Xizang), antiga nació asiàtica independent i actual regió administrativa de Xina, situada en la regió sudoest del país. Oficialment es denomina Regió Autònoma del Tíbet, i està limitada al nord per la regió autònoma Xinjiang i la provincia de Qinghai, a l’est per les províncies de Sicuani i Yunnan, al sud per Myanmar, India, Bután i Nepal, i a l’oest per l’India.

Tíbet és la regió més elevada de la Terra, amb una altitud mitja de més de 4.875 m.; per aquest motiu, de vegades rep el nom de “sostre del món”. És també una de les regions més aïllades del planeta, rodejada en tres parts per vastos sistemes muntanyosos: l’himalaia al sud, la cordillera Karakorum a l’oest i les muntanyes Kunlun al nord. El Tíbet té una superficie total de 1.221.600 km2. La capital i ciutat més gran del Tíbet és Lhassa.

El poble tibetà compon la majoría de la població, tot i que hi han importants comunitats d'emigrants fora del Tíbet, concretament en Nepal i l'India; no obstant, la política del gobern xinès destinada a poblar la zona amb xinesos de etnia, ha fet que aquests formin una minoria considerable. El tibetà, una de les llengues xinotibetanes, és la seva llengua principal. Una part significativa de la població és nómada o seminómada. Ha sigut tradicionalment el centre espiritual del lamaísme, una forma única i molt desenvolupada de budisme esotèric. A més a més de ser la religió de la gran majoria de la població, hi han significatives comunitats de lamaístes en Nepal i Mongolia. La pràctica d’aquesta religió ha sigut severament restringida. El lamaísme va adoptar elements de la religió nativa, anomenada bon, una forma de xamanisme que va antecedir l’introducció del budisme al Tíbet, i que encara sobreviu d’una forma més o menys mesclada.

CHO OYU 8.201 "LA DEESA TURQUESA"




Així anomenada pel color blau que reflexen els seus gels al vespre, amb els seus 8.201 m, És el sisé cim més alt de la Terra i està situat a la frontera entre el Tíbet i Nepal, a uns 30 Km, al NO de l'Everest, a la cordillera principal de l'Himalaia. El coneixement de la seva existencia a Europa data de l'any 1.921, quan es feta la seva descripció per les primeres exploracions britàniques de reconeixement a la zona de l'Everest. Al 19 d'octubre de 1.954 quan una expedició austríaca, dirigida per Herbert Tichy, aconsegueix per primera vegada el cim, essent el tercer gegant de més de 8.000 m en haver estat ascendit.
La visió del Cho Oyu és d'una infinita bellesa, la seva impresionant mole de gel sorpren fent comprendre la verdadera dimensió del esser humà.

* "Quan recordo avuí el Cho Oyu, la muntanya que va omplir tantes setmanes de la nostra vida i que no podrà esser ja olvidada durant la nostra existencia; una muntanya que de vegades hem estimat i d'altres odiat; que teníem, però amb la que també hem estat units armónicament. Veure el cim a través d'aquesta cortina de llàgrimes que m'ha regalat, llàgrimes, que considero com l'autèntic èxit de la nostra empresa, més entranyable ara que fer el cim"

Herbert Tichy