M'enganya un altre cop en Salva i cap a Vilanova, això si, li demano que em porti a la via "mi primer amor"al Pilar del Segre, via que ell ja coneixia, la calor ens ofega i amb pena decidim baixar al tercer llarg, sort que portàvem cordes de 70 i encara vem poguer decidir baixar...
Aquest cap de setmana tornem amb ganes de picar fort amb el martell...
Aquest dia mereixia una visita a aquest punt anomenat Raymond d'Espouy tot i que fa temps ja hi havia visitat el Pico las Coronas venint de l'aresta que ve del Pico Llosat, volia saber més de "la arista de las brujas" tot i que la boira hi era present les vistes no ens decepcionen, també controlem la baixada del Pico Raymond d'Espouy pensant que algún dia tornarém per pujar la gran diagonal a l'hivern desde la Ribereta Ciega aproximant amb esquis desde l'Ibon de Plan i un cop a dalt baixar pel Circ d'Armeña fins el refu en una jornada i l'altre tornar pel Collado de Aibón fins l'Ibón de Plan...
L'espeleo avui en dia no està de moda i clar, sort que tenim els enamorats d'aquesta disciplina ja que no trobem massificats aquests indrets, però alhora semblem éssers incompresos, persones autistes, cap grossos i sembla que hi som curts de memòria perquè sovint oblidem ràpid totes les penúries viscudes i desitgem tornar el més aviat possible per veure que hi ha al darrera de l'última incògnita on s'ha deixat abandonada l'exploració per manca de temps, esgotament o de material...
Es clar que hem tornat després d'uns mesos esperant que l'aigua de la neu faci el seu recorregut. A força d'insistir la recompensa ha estat evident, una exploració gratificant on les tremolors a capçaleres de pou, el fang, el pes que transportem passen a un segon terme i la satisfacció és màxima.
Amb l'última llum del vespre sortim a l'exterior quan els colors de l'horitzó canvien ràpidament de tonalitats taronges a rosàcies amb el perfil de les seves escarpades muntanyes pirinenques de teló de fons afegint a aquest cocktail uns núvols foscos amb una cortina de pluja inclosa. A la sortida ens esperava "el Comandante Omega" gran coneixedor del karst de la zona, i com sempre i per no perdre la costum ho celebrem amb unes llaunes de birra barata. La pluja i la nit ens acompanyen al cotxe. A l'endemà amb els cossos adolorits i de tornada a casa ja especulem amb dates per tornar amb en Roger i en Dani.
La via Flipping consta de 4 llargs, però l'intenció era fer pràctiques d'artifo al primer que és un A-2+, primer la fa el Salva i flipa al sostre, tot i que repeteix via, la desequipa i després flipo jo progressant pel sostre només amb tascons, la sortida del sostre tot i que es podia protegir amb "uves" i com que anàvem justos de pitons segueixo amb els tascons, vibro i ara tinc ganes de tornar a vibrar...+010+(2).jpg)
+004+(2).jpg)
I ara, ja tinc ganes de que el Salva em torni a enredar a algún lloc on sigui necessari el martell i els pitons, crec que aixó enganxa...
¿Cómo quieres que escriba una canción?
A l'igual que tothom que visita la regió d'agulles, no deixo d'admirar aquesta escultura del vent, la pluja, el fred i la calor que per la seva forma crida l'atenció de qualsevol. I tret amb paraules textuals del llibre del Picazo "Montserrat ascensiones de Leyenda", com ell descriu aquesta agulla:
Un cop a dalt la cara de felicitat ens delata, una abraçada i cap avall ja que el fort vent que bufa no ens convida a passar una estona dalt de l'Agulla de la Miranda dels Ossos. Una aturadeta al refugi d'agulles Vicenç Barbé per celebrar-ho amb una llauna de coca-cola i una de cervessa...
Festa Mallor de Terrassa, que podem fer?, que tal si obrim una via d'artifo? OK. El lloc escogit va estar una paret que en Ricard i el Javi van accedir farà tres anys enrera. Una paret de roca calcarea amb pati i molt d'ambient, un lloc xulo, llunyà, i on els únics essers vius eren Sima, Javi y jo, sense comptar amb els mosquits i els isards. La zona es troba al masis del cotiella, just al costat de la Cueva del Sabuco coneguda per poca gent, excepte alguns espeleòlegs, per ser més exacte: "donde cristo pegó las siete voces, ya que el sitio esta a tomar por culo" i a més a més amb un porc a l'esquena d'entre 35 a 40 kg. Vem pujar tot l'equip necessari per passar dos dies, menjar, equip de vivac, birres, coca-colas i lo millor de tot 40 claus, 30 ploms, friends, 3 cordes i una llarga llista de ferros. Una aproximació dura, no hi hà camí, així que havies d'anar pel mig del riu que surt de la boca de la cova i de tant en tant pel mig d'un bosc força tancat i per acabar de rematar la feina una tartera de por i inacabable, a estones jo pujava a cuatre grapes a l'igual que la gosa. 
M10, M9, M8, Taragiri M7, M6, M5, Mulkila M4, etc... cims oblidats que envolten el Taragiri Glacier al nord de la vall de Lahul a l'Himachal Pradesh.
A la morrena la sort ens acompanya, obrir cami per la glacera no es feina agraida ja que les amenacadores esquerdes s'amaguen sota la neu nova i algu de nosaltres ja s'ha portat un bon ensurt, consumim uns dies per accedir al plato superior.
Tenim al Mulkila al davant, el centinela d'aquesta vall veient com ens observa. 
Un cop a la morrena i recuperant forces canviem d'objectiu i observem una elegant linia en una veina muntanya. Just sortir del camp morrena i despres d'uns dies de descans sembla que el monzo s'ha avancat i fa de les seves durant tres dies de nevades intenses. La quantitat de neu acumulada es tal que fa impracticable la progressio als camps d'alcada
No som res davant aquestes imponents moles de roca i gel... Un cop mes la muntanya ens fa baixar al regne dels essers vius i tocar de peus a terra... Tot i que l'home oblida rapid i ensopega no una sino un munt de vegades a la mateixa pedra...
Ha estat tot un plaer compartir aquests dies amb els de Roncal l'Alberto i la Patri.
p.d. El teclat indi no te alguns dels caracteres del catala un cop a casa la correccio sera inmediata.
