El hombre...

Resumidero del Popoca, Sierra de Zongolica, Veracruz, Mexico '03

El hombre es una cuerda suspendida entre el abismo y el Superhombre.

Nietze

Artifo a Vilanova de Meià "Mi primer amor"

M'enganya un altre cop en Salva i cap a Vilanova, això si, li demano que em porti a la via "mi primer amor"al Pilar del Segre, via que ell ja coneixia, la calor ens ofega i amb pena decidim baixar al tercer llarg, sort que portàvem cordes de 70 i encara vem poguer decidir baixar...



Al bar Cirera s'està de conya i a l'endemà anem a fer unes vies d'artifo curtes d'un llarg per practicar a la zona de la cova de les monges.

Aquest cap de setmana tornem amb ganes de picar fort amb el martell...

El Puro de Riglos "via Ravada y Navarro"


Parking de Riglos, 18:00 horas del viernes pasado, llueve durante toda la tarde, la borrasca invita a huir lejos de este lugar. Llega Alberto y me paso a su furgoneta, abrimos una lata de cerveza mientras nos ponemos al dia después de nuestras vacaciones... La norte del puro es la via que recomienda Alberto, yo no digo nada sólo pienso en las veces que he pasado por delante de Riglos y me he mirado esa aguja preguntándome si alguna vez subiria allí, quizá sea la cerveza con media botella de Viñas del Vero la que relaje mis nervios mientras cenamos, o quizá esa mezcla me aleje de la realidad inmediata y me acerque a un sueño lejano...
Pocos parabolts, algún pitón y algún cordino en pequeños puentes de roca, él la abre toda de primero, yo me doy cuenta que es una via para ir sereno de cabeza debido a su equipamiento. Mientras subo me digo una y otra vez que prometo ir a hacer algo de deportiva antes de meterme en estas vias, mis antebrazos arden y parecen que vayan a reventar de agarrarme tan fuerte a los bolos de este conglomerado, también me he propuesto leerme "guerreros de la roca" haber si entre una cosa y otra la próxima "via regalo" la disfruto más.


Una vez arriba, me doy cuenta que estar aquí arriba es un regalo, las vistas con ojo de pájaro del pueblo de Riglos, el mallo Pisón y el fire són excepcionales, el fuerte viento invita a ponerse de pié encima de este monumento.


Al tomar la decisión de querer hacer deportiva de vez en cuando, que mejor escusa para empezar al dia siguiente en el valle de Roncal en un sector de Salvatierra de Esca. Y ahora a escalar un poquito. Gracias por el regalito compañero!!!!

Muntanyes simpàtiques "Raymond d'Espouy"



Cinc cèntims del pirineista i cartógraf Raymond d'Espouy :"Company habitual de Jean Arlaud. Apasionat de totes les facetes de la muntanya, desde l'espeleologia a l'esquí. Va trobar la mort a conseqüència d'una allau a la vall de la Frèche durant un intent d'ascensió hivernal a l'Aneto. La FEM va decidir renombrar un cim del macis del Cotiella, l'antic Pico de las Brujas, amb el seu nom. Precisament ell havia aconseguit la primera ascensió al Cotiella per la seva cresta norest desde la Brecha de las Brujas".



Quan sento la paraula Cotiella, ràpidament experimento una sensació aliena en mí, m'enrecordo d'aquest racó amagat i solitari del pirineu aragonés, del ramat que pastora a l'estiu a les petites praderes que hi hà al circ d'Armeña, i a mesura que guanyem alçada i on deixa de viure el pi negre comencem a trobar les leontopodium apinum; en venen al cap el seu rascler i els seus avencs, penso en el seu refugi tant acogidor i de la calor que desprén la seva llar de foc, del liron careto que visita per la nit el refugi mentres la gent dorm i s'aprofita del menjar d'aquests mentres ells dormen profundament, i com no, mai oblido les paraules d'en Henry Russell: "un mar solidificado en medio de una tempestad" . Paradís d'espeleòlegs i un bonic exemple geologic.



Aquest dia mereixia una visita a aquest punt anomenat Raymond d'Espouy tot i que fa temps ja hi havia visitat el Pico las Coronas venint de l'aresta que ve del Pico Llosat, volia saber més de "la arista de las brujas" tot i que la boira hi era present les vistes no ens decepcionen, també controlem la baixada del Pico Raymond d'Espouy pensant que algún dia tornarém per pujar la gran diagonal a l'hivern desde la Ribereta Ciega aproximant amb esquis desde l'Ibon de Plan i un cop a dalt baixar pel Circ d'Armeña fins el refu en una jornada i l'altre tornar pel Collado de Aibón fins l'Ibón de Plan...





Sima enhorabona! tot i que pobreta es va fer malbé les potes degut a les arestes del rascler i les tarteres que hi hà sota la paret de la cresta d'Armeña corrent amunt i avall darrera els ramats d'ovelles, però tot i així la vem pujar al cim dins la motxilla, també va baixar fins al cotxe a la nostre esquena...




Espeleo prohibida VII


Capçalera de pou, posem un parell de parabolts a banda i banda del meandre desfonçat i instal.lo amb una "Y", miro el davallador i inconscientment dic "merda" si la politja del davallador està desgastada per complet i el vis ja es veu, si només l'he fet servir tres entrades a aquest forat des de que a l'hivern em van canviar les politges degut al desgast i l'ensurt que vaig tenir instal·lant el pou gran d'aquest forat. Em dic a mi mateix: "Així no pots baixar" i ràpidament parlo amb Roger que haig de girar la politja de posició, i amb la clau del 13 que portem per instal·lar desmunto el davallador i giro la politja, Peró a l'altre banda necessito una clau del 14 que no portem, la cargolo amb la força dels dits... I decidim baixar la corda gran de 200 metres mica en mica i sense baixar-la dins del petate penjat de l'arnés, "error, gran error" tot i sabent-ho així ho fem ja que el pou es de grans dimensions, i el taladre, la bateria d'aquest, un bon sortit de chapes, parabolts , maillons, martell per expandir els parabolts, cintes i mosquetons per si es pot aprofitar qualsevol ancoratge natural tipus pont de roca, tot plegat pesa un munt i no es gens còmode baixar amb tant d'equip i a sobre haver de treballar amb el taladre. Estic penjat i començo a davallar el pou, un parell de fraccionaments i l'aigua a l'última tirada cau a sobre meu, toco de peus a terra a una repisa inclinada on la corda està totalment enganxada entre unes arestes que hi han a la rampa, sota l'aigua freda i maleint l'idea de desplegar la corda des de dalt vaig llençant la corda cap a baix de la rampa cap al pou, torno a fraccionar un parell de vegades més amb ancoratges naturals fins trobar de nou la vertical i amb molta impotència me n'adono que em punxat al mateix pou gran que ja havíem instal·lat i davallat amb anterioritat a uns 60 metres de la base, la corda està totalment enredada i jo estic sota l'aigua, em fico sota una mena de sostre on em refugio de la caiguda de l'aigua i amb paciència intento desenredar gairebé més de una cinquantena de metres de corda, esgotat pel fred crido a en Roger que baixi a fer-me un cop de mà i baixi el petate gran per ficar tota la corda ja que l'exploració a estat finalitzada i la corda es impossible recuperar-la des de la capçalera del pou sense que quedi enganxada enlloc degut a la morfologia del terreny. En Roger baixa i s'encarrega de ficar tota la corda al petate gran i de desinstal•lar aquest pou, l'agraeixo i entre tremolors i maldiences torno a revisar el vis del davallador i uf es mou amb els dits, sort que no he tingut la necessitat de baixar més. Em poso l'equip de pujada i torno a dir: "merda, merda i merda" aquest cop es el bloquejador de puny que te les dents tant desgastades que amb prou feines bloqueja amb la corda, sembla que rellisqui amb la corda mullada, és molt extrany, en aquest pou i amb la caiguda de l'aigua la corda està prou neta i no així la resta de la cavitat, pujo mica en mica i sembla que després de relliscar repetides vegades vulgui bloquejar i em deixa entrar en calor mentres pujo aquest pou. Mes endavant veig que la corretja del panting està a punt de petar, i pujo convençut que a qualsevol moment tindré un petit ensurt...



Anem desinstal·lant part del forat fins que creiem convenient deixar de fer-ho degut a la quantitat de corda treta i el pes que arrosseguem, el cansament es present a les nostres ànimes sort del bon humor amb el que intentem convatir el fred i les calamitats. Fem una aturadeta per fer un parell de fotos, el Roger es l'encarregat de fer aquestes fotos tant currades...


Un cop a l'exterior Sima ens dona la benvinguda, les birres fredes, el pernil del Roger i la llum de la lluna son la recompensa...

Conclusions: l'espeleo és dura i no està de moda...

Fotos by Roger Rovira

Fi

Muntanyes simpàtiques "Pa de Sucre"



Volíem pujar al Pa de Sucre i així ho vem fer per la seva aresta est, no teníem cap referéncia de ningú que ens expliqués amb detall i al llibre de "roca caliente en los pirineos vol.II" no surt cap croquis, només deia: "Una gran clásica en su dificultad. Sin croquis 300mts. IV+" I cap allà ens dirigim sense presa i amb una meteo no gaire bona: "nubolositat d'evolució diurna amb posibles tempestes a la tarde" ...


Ens afanyem, ja que els núvols cada cop són més negres i ens envolten, a dalt no gaudim gaire de les vistes. Toca trobar la baixada i la pluja ja hi es intermitentment amb nosaltres, un cop avall i a l'altra banda del coll entre el Pa de Sucre i el Punta Harlé una tempesta ens obliga a esperar sota un gran bloc de pedra una bona estona, allà ens refugiem, més tard i de tornada patim un petit accident a una cama, a sobre, la nit ens fa companyía gairebé desde els estanys de Tumeneia fins al cotxe, ho celebrem a l'ambulatori de Pont de Suert amb cinc punts de sutura.

El Mussol de Tumeneia ens espera algún dia, ell mai no te pressa, sempre hi és allà veient el pas del temps i d'algú que de tant en tant es deixa caure per aquest lloc. I m'agradaria molt tornar-hi amb tú i pujar sobre aquest Mussol.

Espeleo prohibida VI

L'espeleo avui en dia no està de moda i clar, sort que tenim els enamorats d'aquesta disciplina ja que no trobem massificats aquests indrets, però alhora semblem éssers incompresos, persones autistes, cap grossos i sembla que hi som curts de memòria perquè sovint oblidem ràpid totes les penúries viscudes i desitgem tornar el més aviat possible per veure que hi ha al darrera de l'última incògnita on s'ha deixat abandonada l'exploració per manca de temps, esgotament o de material...


Es clar que hem tornat després d'uns mesos esperant que l'aigua de la neu faci el seu recorregut. A força d'insistir la recompensa ha estat evident, una exploració gratificant on les tremolors a capçaleres de pou, el fang, el pes que transportem passen a un segon terme i la satisfacció és màxima.


Amb l'última llum del vespre sortim a l'exterior quan els colors de l'horitzó canvien ràpidament de tonalitats taronges a rosàcies amb el perfil de les seves escarpades muntanyes pirinenques de teló de fons afegint a aquest cocktail uns núvols foscos amb una cortina de pluja inclosa. A la sortida ens esperava "el Comandante Omega" gran coneixedor del karst de la zona, i com sempre i per no perdre la costum ho celebrem amb unes llaunes de birra barata. La pluja i la nit ens acompanyen al cotxe. A l'endemà amb els cossos adolorits i de tornada a casa ja especulem amb dates per tornar amb en Roger i en Dani.

La Falconera "Flipping"


Una tarde de divendres de principis del mes d'agost, amb la meteo pel cap de setmana xunga, sort de la trucada del Salva: "Javi, anem a fer artifo a la Falconera?" Vinga som-hi, va estar la meva resposta.


Aquí com veieu el rei del mambo sense casc, el casc per soposat a l'armari de casa on no toca, però això sí ballant amb ploms i ungles que és el ball que més l'agrada.


La via Flipping consta de 4 llargs, però l'intenció era fer pràctiques d'artifo al primer que és un A-2+, primer la fa el Salva i flipa al sostre, tot i que repeteix via, la desequipa i després flipo jo progressant pel sostre només amb tascons, la sortida del sostre tot i que es podia protegir amb "uves" i com que anàvem justos de pitons segueixo amb els tascons, vibro i ara tinc ganes de tornar a vibrar...

Tossal de Mullapans "L'orgullós Oglala"


La proposta de dissabte del Salva, era anar a fer pràctiques d'artifo al Tossal de Mullapans a una via que va escollir per casualitat del llibre d'escalades de Montserrat Nord, el seu nom: l'orgullós Oglala, amb un primer llarg A-1, un segón d'A-2, un tercer d'A-1 i el quart de V+. Després d'accedir desde el monestir amb una mica de sort vem trobar la part de baix del Tossal de Mullapans i localitzem la via, sort que el dia estava ennovolat, perque teíem referéncies que hi tocaria el sol fins a migdia, l'hora que ens vem fotre a la paret. Vem gaudir moltíssim de les seves fisures pitonables i de la companyia d'un invent que el Salva va portar, una mena d'mp3 amb altaveus amb música punk, rollo Eskorbuto i d'altres que va fer que les esperes a les reunions no siguesin tant aborrides.


I ara, ja tinc ganes de que el Salva em torni a enredar a algún lloc on sigui necessari el martell i els pitons, crec que aixó enganxa...

Dulce Introducción al Caos

¿Cómo quieres que escriba una canción?
Si a tu lado no hay reivindicación.

La canción de aquel tiempo no pasara,
donde nunca pasa nada.
Una racha de viento nos visitó,
el árbol ni una rama se le agitó.

La canción de aquel viento se parara,
donde nunca pasa nada.

Un otoño al demonio se presentó,
fue cuando el arbolito se deshojó.

La canción de aquel tiempo se atrasara
donde nunca pasó nada.

Una racha de viento nos visitó,
pero nuestra veleta ni se inmutó.

La canción de aquel viento se parara,
donde nunca pasa nada.

Mientras tanto pasan las horas,
sueño que despierto a su vera,
me pregunto si estara sola
y ardo dentro de una hoguera.

¿Cómo quieres que escriba una canción?
Si a tu lado he perdido la ambición.
La cancion de aquel tiempo no pasara,
donde nunca pasa nada.

Se rompió la cadena que ataba el reloj a las horas,
se paró el aguacero ahora somos flotando dos gotas,
agarrado un momento a la cola del viento me siento mejor,
me olvidé de poner en el suelo los pies y me siento mejor.

volar...volar

Una racha de viento nos visitó,
y a nosotros ni el pelo se nos movió.
La canción de aquel viento se parara,
donde nunca pasa nada.

Ya no queda una piedra en pie,
porque el viento lo derribó,
no no odio esa cancion.

Ya no queda nada de ayer,
porque el viento se lo llevó,
no no odio esa canción.

Ya no queda una piedra en pie,
porque el viento lo derribó,
no no odio esa cancion.

Ya no queda nada de ayer,
porque el viento se lo llevó,
no no odio esa canción.

Ya no queda una piedra en pie,
porque el viento lo derribó,
ya no queda nada de ayer,
porque el viento se lo llevó.

Extremoduro

La Bola de la Partió i l'Agulla de la Miranda dels Ossos

A l'igual que tothom que visita la regió d'agulles, no deixo d'admirar aquesta escultura del vent, la pluja, el fred i la calor que per la seva forma crida l'atenció de qualsevol. I tret amb paraules textuals del llibre del Picazo "Montserrat ascensiones de Leyenda", com ell descriu aquesta agulla:



"De todas ellas, el gran monolito llamado la Bola de la Partió destaca desde muy lejos, hasta el punto de haber servido como punto de divisoria rural. Junto a ella está la Bitlla, más pequeña, pero compenetrada de tal modo con ella que parecen las dos una humanizada pareja. Por su peculiar silueta, y por estar tan unidas con forma de corazón, no sugieren otra cosa que aparentar "dos rocas enamoradas" que, inmóviles, ni se sueltan de las manos ni oyen las rugientes iras que pueden espantar sus besos. Son los príncipes del amor verdadero, sencillo y sereno, se han quedado para siempre con las manos unidas, las huellas de uno grabadas en las manos del otro, representando dos profetas del amor."





I ahir en Salva com va fanàtic de l'artifo, em torna a enganyar i l'acompanyo a la via "Mar de Pedra" a l'Agulla de la Miranda dels Ossos al vessant nord d'agulles.





No matinem gaire i mica en mica anem guanyant metres a la paret, els llargs son d'artificial equipat però de tant en tant hi han passos d'ungles, algún plom vell i amb el cable trencat i algún pitó...



L'ambient es extraordinari i el Salva hi és com un peix a l'aigua, ens retrovem a les reunions on recuperem el petate amb técniques de big wall, endrecem la reunió, xerrem, ell fuma purus i gaudim de les sensacions...



Les hores passen, no ens adonem. El vent bufa fort i fa que l'ambient sigui més intens convidant a tancar els ulls i respirar a fons algún moment.


Un cop a dalt la cara de felicitat ens delata, una abraçada i cap avall ja que el fort vent que bufa no ens convida a passar una estona dalt de l'Agulla de la Miranda dels Ossos. Una aturadeta al refugi d'agulles Vicenç Barbé per celebrar-ho amb una llauna de coca-cola i una de cervessa...



Lepra vertical I

Festa Mallor de Terrassa, que podem fer?, que tal si obrim una via d'artifo? OK. El lloc escogit va estar una paret que en Ricard i el Javi van accedir farà tres anys enrera. Una paret de roca calcarea amb pati i molt d'ambient, un lloc xulo, llunyà, i on els únics essers vius eren Sima, Javi y jo, sense comptar amb els mosquits i els isards. La zona es troba al masis del cotiella, just al costat de la Cueva del Sabuco coneguda per poca gent, excepte alguns espeleòlegs, per ser més exacte: "donde cristo pegó las siete voces, ya que el sitio esta a tomar por culo" i a més a més amb un porc a l'esquena d'entre 35 a 40 kg. Vem pujar tot l'equip necessari per passar dos dies, menjar, equip de vivac, birres, coca-colas i lo millor de tot 40 claus, 30 ploms, friends, 3 cordes i una llarga llista de ferros. Una aproximació dura, no hi hà camí, així que havies d'anar pel mig del riu que surt de la boca de la cova i de tant en tant pel mig d'un bosc força tancat i per acabar de rematar la feina una tartera de por i inacabable, a estones jo pujava a cuatre grapes a l'igual que la gosa.




Un cop a la via tot els mals s'obliden i a gaudir pitonant, ueeeeeeee!!!! Vem començar amb un A-1 de fisura de bona roca, però a mesura que pujem la cosa canvia, A-2+ la roca es torna crocanti, hi han unes "lajas" d'un a dos metres cuadrats, són inpitonables perque peten al clavar, tot i netejarles no surt res de bó així que l´últim recurs són els espits. Per a ficar les expansions, hem de recórrer a 2 espits de lo dura que és la roca ja que les dents dels espits es menjen, tot plegat li afegim pasos d'ungles i d'algún plom fa que vibrem, i es per aixó que tornarem.



Obrir la via sense tanta expansió hagués estat tot un triumf tot i que a primera vista el camí restant sembla que la roca es de més bona qualitat. Tenim una corda fixada per tornar encara que no hem decidit quan, ja que a la propera hem d'enganyar a algú que ens faci un cop de mà...

Salva

Taragiri Glacier '09

El cami es desconegut, l'immensitat acogidora...

M10, M9, M8, Taragiri M7, M6, M5, Mulkila M4, etc... cims oblidats que envolten el Taragiri Glacier al nord de la vall de Lahul a l'Himachal Pradesh.


A la morrena la sort ens acompanya, obrir cami per la glacera no es feina agraida ja que les amenacadores esquerdes s'amaguen sota la neu nova i algu de nosaltres ja s'ha portat un bon ensurt, consumim uns dies per accedir al plato superior.

El nostre objectiu es la germana petita del Mulkila M4, l'M5 una agulla imponent que no passa desapercevuda.

Muntem un segon camp d'alcada en estil alpi i a l'endema tot i un xic justos d'aclimatacio decidim atacar cim, a la pala cimera una gran placa de neu ens avisa amb un soroll com si s'hagues trencat per sota, tot plegat la quantitat de neu acumulada i el soroll de les allaus properes ens fan restar en alerta i amb pena la retirada es evident...

Tenim al Mulkila al davant, el centinela d'aquesta vall veient com ens observa.

Un cop a la morrena i recuperant forces canviem d'objectiu i observem una elegant linia en una veina muntanya. Just sortir del camp morrena i despres d'uns dies de descans sembla que el monzo s'ha avancat i fa de les seves durant tres dies de nevades intenses. La quantitat de neu acumulada es tal que fa impracticable la progressio als camps d'alcada


No som res davant aquestes imponents moles de roca i gel... Un cop mes la muntanya ens fa baixar al regne dels essers vius i tocar de peus a terra... Tot i que l'home oblida rapid i ensopega no una sino un munt de vegades a la mateixa pedra...



Ha estat tot un plaer compartir aquests dies amb els de Roncal l'Alberto i la Patri.


p.d. El teclat indi no te alguns dels caracteres del catala un cop a casa la correccio sera inmediata.

Viviendo!




Los más felices no lo tienen todo en la vida, sólo hacen lo mejor de todo lo que conlleva vivir en su camino...


Manten la sonrisa!


2-06-'09 Manali

Amb esquis "Pic de Cataperdis i Pic de Gerri"


Encara hi ha molta neu al pirineu, tot i que cal matinar per agafar-la en bones condicions, el Pic de Cataperdis degut l'accés ràpid a la muntanya i l'orientació et permet fer una excursió ràpida de bon matí o tarde i endinsar-te el mateix dia en tot el que envolta aquell paradís fiscal que tot té preu...



I Diumenge en busca de pau i tranquilitat, la Vall Ferrera ens la va oferir i de valent i com divendres a la nit, la nit de dissabte també la vem passar al mateix hotel, l'hotel dels mil estels, el que més ens agrada. I el que va fer gran aquest dia va estar la decisió de venir aquí, i la cervessa de cim i la companyia de Ruben tot un savi de com portar una vida bona o tenir pocs maldecaps...
i una frase: "Lo que hace grande a un hombre no són sur virtudes, si no sus elecciones"
I que maco el Pirineu, cada dia més enamorat d'ell...