Escuain salvatge

"Prefiero vivir un dia como un tigre que cien años como un cordero"

A tots aquells amb els que he compartit dies voltant per aquest massís.

COLECTIVO ESCUAIN

Escuain descensurat!

Connexió del Sistema C-9 – C-20 amb el Sistema de las Fuentes de Escuain – B-7 Meandrico del Gurrundué – B-15 – B-1

Al meandre “Pipé mamé”

Es a través d’aquest meandre per on s’ha pogut realitzar la connexió. En un principi estàvem animats a baixar les ampolles per intentar bucejar el sifó terminal, però llegint bé l’article del G-3 Meandrico del Gurrundué de la revista Sota Terra, on fa referencia la descripció de la Galeria de la Esperanza, on diu: “en esta colada y a unos 10 metros de su base, un pequeño aporte de agua que proviene de una pequeña oquedad nos anima a instalar un pasamanos para acceder a el cuando el caudal lo permita, quedando pendiente su exploración. Este pequeño río, se pierde en la base de la colada entre unas estrecheces de 5 metros de desnivel para ganar algo de espacio y tras circular otros 5 metros por un pequeño meandro se precipita en un pozo de 6 metros. Unos metros mas adelante se introduce por un meandro estrecho que impide de momento su exploración.

Sortint del Meandre Pipé Mamé un cop feta la connexió

Tenint aquestes referencies i la direcció de la planta de la Galeria de la Esperanza aigües amunt un cop passat el sifó, ens animem a continuar l’exploració de la Galeria del Navarro a -605 m. de fondaria a les Galeries Velles del C.9.

Religiosament intentem esperar per gaudir de l’estricte permís del que disposem per explorar a Escuaín. No és tarea facil, ja que l’excitació dels membres d’aquest equip es posa de manifest.

I bé, aquest cop tenint equipat el forat i el vivac, ens dirigim el Josep, l’Hilari i jo del bar d’Escalona on esmorcem fins al vivac, logística que ens agrada fer servir, sense grans campaments, ni tendes de campanya…

Aquesta nit, els meus companys intenten beure l’ampolla de vi de Rioja “Sangre de Toro”  que hem gosat baixar al vivac, però vaig haver d’imposar una mica d’orde aquí baix, ja que a l’endemà ens esperava una dura jornada…

El Josep ens espera al vivac, a les onze del matí sortim amb l’Hilari armats amb el taladre, bateries, martell, escarpa, equip de topo, cámara de fotos, corda, xapes i multimontis, un estrep i una fifí, pasem la famosa gatera com si fossim per casa, arribem d’hora a la punta: (inici de la galeria del navarro cota -605) i la cascada de 6 metres que ens atura al pont de Sant Joan, que previament la vem intentar escalar sense èxit degut a la quantitat d’aigua que es precipitava per aquesta i les hores acumulades instal·lant el forat a més a més de la mullena que portàvem a sobre, ja que hi hà un punt a la cota -580 aproximadament, que la galeria queda invaïda per dues cascades que es precipiten pel mig d’aquesta provinents del Sumidero del Gurrundué. Aquest cop l’Hilari l’escala en lliure clava un multimonti en una repisa per asegurarse i instal·la la capcelera de pou, seguidament remuntem la galeria en oposició fins arribar a una repisa aprop del sostre i a partir d’aquest punt en oposició instal·la un passamà per accedir a l’inici del desfondament d’aquest meandre, un cop aquí no ho acabem de tenir clar, ja que no hi hà un fort corrent d’aire, però el meandre es fa impenetrable, ens ho estudiem, rellegim l’article del Sota Terra, i sense pensar-ho dues vegades comencem a desobstruir a cop de martell i escarpa, quan un es cansa, l’altre agafa el relleu i així repetides vegades.  Provo sense l’equip un cop, el torax no passa per una primera estretor vertical, més cops de martell i escarpa, torno a provar i aquest cop si, estic abaix d’aquesta estretor vertical, a partir d’aquí es una gatera baixa amb arestes i concrecions que barren el pas, a cops de martell es facil de trencar aquest material, avanço així durant uns metres fins una altre pas que queda obstruit per un bloc de material conglomerat facil de trencar i rera d’aquest accedeixo a un meandre que coincideix amb la descripció final de la Galeria de la Esperanza, continuo uns metres, un resalt de 3 una mica mes de meandre en el qual m’ha semblat veure taques de fang en una petita colada i arribo a la base d’un pou de 6 on no hi ha corda. Torno enrere amb l’Hilari, preparem dos petates amb la corda, taladre, l’equip de topo, equip personal de progressió, ja que amb aquest no es posible de passar per aquestes estretors i ens dirigim a la base del pou de 6 on l’Hilari comença l’escalada artificial a coll i be, clava tres multimontis i surt en lliure, a dalt ha vist petjades de bota, cridem!!! Instal.la la capcelera de pou, pujo i a través d’una grimpada per un petit meandre arribem a la base de la gran colada de 30 metres d’alçada, aquí encara cridem més, a la dreta de la colada i per un pas baix s’accedeix a la galeria de la Esperanza, on proseguim un tros d’aquesta fins trobar un resalt instal·lat amb corda. De tornada topografiem desde la base del pou de 6 fins a l’ultim resalt del C-9 que hi hà al costat de la Galeria del Navarro a la cota -605 m.

Passat l’aport del Sumidero del Gurrundué, hem fet servir uns xuvasqueros cutres d’aquests dels xinos com a“cagoule”.

Tornem al vivac 11 hores més tard amb la feina feta, l’ànima engrandida i el cor més ample per aquesta nova aventura. El vivac es una festa, el Rioja s’acaba ràpid i l’endemà la remuntada a l’exterior es una gran festa de traginers.

Fruint de la festa

Al surtir vem prolongar la festa desde l’entrada del C-9 on teníem una ampolla de cava i tres llaunes de cervessa fins a Plana Canal on ens esperava el Xavi Alemany que venia amb ganes de tenir bones noves i preparat per baixar ampolles al sifò terminal, alguna llauna freda ens tenia preparada, aquest cop no vem parar a Bestué, sino a Escalona on vem continuar encetant alguna llauna més i tot acaba on comença aquesta llarga historia d’anys enrere a Lamiana al restaurant d’en Feliciano on ens va delectar amb els millors entrecots i vi Somontano, tancant aquella nit del 1 d’agost amb uns quants patxarans ordesanos que en Feliciano ja es preocupava de reomplir els gots…

Remuntant el pou del Silex

Han estat quatre atacs al forat, al primer i al segon hem fet servir el refugi de San Vicenda con a camp base, les dues vegades següents hem fet la logística que ens agrada: “del bar al forat i del forat al bar”. Apart d’aquests atacs interns, vem portejar equip un cap de setmana, i fa dues setmanes vem portar les ampolles de buceig a la boca, per si fallava aquest primer intent.

Gràcies a l’informació facilitada pels membres del Colectivo Escuain tant en les Galeries Velles del C.9 com en la Galeria de l’Esperanza del B-7 Meandrico del Gurrundué, que sense la bona feina que van fer al seu dia no hagués estat posible aquesta connexió. Gràcies al Josep per la correcció de la declinació magnética de cada any que s’havia topografiat.

Han participat en aquesta aventura:

El Josep de la S.I.E-Proteus, l’Hilari de L’E.R.E-Proteus, el Dani de L’E.R.E, la Genni de l’E.R.E, el Jose de la S.I.S, el Xavi de Proteus l’Amaia del G.E.B.N.A i el Javi de l’E.R.E.

Aquest gran sistema esta format per les següents grans cavitats: C9 (-830m) i C20 (-501m) que es van conectar l’any passat i aquestes amb el Sistema B15-B7-B-1, no guanyant desnivell al sistema pero sí unint les dues zones importants d’aquest massís i afegint una nova travessa integral al sistema de -1.060 metres que passa a tenir ara el C.9  un nou menys mil al pirineu.

La topo:

Travessa B15 - B1

A l’agost del 1.996, concretament els dies 24 i 25, junt amb en Ricard Gatell, desde feia un parell d’anys que planejàvem visitar aquesta grandísima cavitat, el monogràfic Escuain del club voltava a llavors per casa i la topo de la B-15 B-1 decorava una de les parets de la meva habitació, en comptes de tenir un poster de la Sabrina, de la Samanta Fox o la portada de la Marta Sanchez de l’Interviu que eren mites sexuals d’aquella época tenia la gran topografia a la paret…

Acababa de fer 19 anys, en Ricard tenia 21, i aquell cap de setmana de finals d’agost del ’96, junt amb en Juanito i en Paco que anàven a fer la travessa T-1 Santa Elena a la veïna i aragonesa Serra de Tendenyera, ens apropen a Lamiana, pasem la nit i a l’endemà amb en Ricard comencem l’aventura en aquest poble situat a 1.120 metres d’alçada, ja que la carretera que continua fins a Revilla restava tallada al trànsit degut a que l’havíen asfaltat, ens acomiadem del Juanito i el Paco que ens desitjen la millor sort i ens encomanen a la verge de Montserrat i segueixen cap a Bujaruelo. Inocents i inexperts ens dirigim amb l’equip (dues cordes de 60 m i una de 40 m, els pneoprens, un bidó estanc amb poca teca, un red bull i equip personal) a localitzar la boca d’entrada situada a 2.216 metres d’alçada a nivell del mar.

A l’arribar a la boca en Ricard em fa la següent pregunta:”Vols que entrem de debó?” Era la una del mig dia del dia 24 d’agost, jo li responc amb un: “es clar, anem a dins”…

Érem conscients de la descripció del llibre: Grandes Travesias 40 Integrales Españolas que també corria pel club i per aquella época estava de moda, no així l’exploració. Que deia:”Se trata de una travesia de gran envergadura en la que habrá que extremar la preparación física y psíquica, ya que las bajas temperaturas, la gran cantidad de agua y el elevado número de horas que requiere, hacen de ella una cavidad de gran dureza, apta solo para espeleólogos expertos. Hay que preparar minuciosamente el material, la vestimenta y la comida de ataque”.

Era per nosaltres un repte de joves autodidactes amb iniciativa, tot i tenir la negativa d’anar per alguns que voltaven pel club, no els vem voler escoltar ni tampoc vem deixar d’anar per la seva por, ni la vem voler portar amb nosaltres,  vem tirar endavant aquell repte que volíem fer realitat.

A la capçalera del pou de 116

Passaven les hores, posàvem corda, treíem corda, les guardavem, les tornàvem a treure repetidament, perque a llavors encara no estava instal.lada en fixe, anys més tard la van deixar tota equipada i facilitava la progressió.

En una de tantes i tantes marmites que trobem riu avall un cop deixada la galeria asfaltada, no vem trobar el cortocircuit amb el que t’estalvies hores de travessa i d’aigua gelada, però tampoc vem insistir ja que volíem fer aquell recorregut de la forma més romàntica.

A la turbina lloc on va a parar l’aigua del Meandrico del gurrundué G-3 o B-7 depenent qui el va batejar si el G.E.B o el Colectivo Escuain i del C-9 respectivament.

Aquella successió de marmites, de resalts, de cascades, d’aigua cristalina i freda, de roca neta ens va transportar a un viatge subliminal, el nostre esperit engrandit per aquella gran experiéncia no va tornar mai a les seves antigues dimensions.

Vint-i-dos hores i no m’enrecordo quants minuts més vem trigar en recórrer aquella gran cavitat, encara no sé com ni ens vem beure el Red Bull ni vem menjar, poder l’instint de supervivencia de dos joves va ser el combustible d’aquella activitat. Des d’aquell dia ni hem vist joia igual ni crec que veurem res semblant.

El Juanito i el Paco, van tenir temps de marxar a bujaruelo, realitzar la concurreguda T-1 Santa Elena, tornar a Escuain i venir a la Sorgéncia del B-1 o Fuentes de Escuain i esperar a que la llum ens dongués la benvinguda. Sorgéncia que havíem visitat un any abans fins a la Cascada Silvia un dia després de realitzar l’únic barranc i l’única visita que he fet mai a la Sierra de Guara. Es normal no tornar a un parc aquàtic quan trepitjes per primera vegada Escuain. En fí els barrancs el gran cancer de l’espeleologia…

Ja  de camí a Escuain amb els pneoprens posats ja que encara i havent prés el sol no recuperàvem l’escalfor corporal, amb la son i el cansament, un forestal ens atura i ens demana els D.N.I’s per fer-nos una recepta de cent mil pesetes d’aquella época… (multa que vem recórrer i van reduïr la cota en una desena part).

Aquell dia vem aprendre que la espeleo es dura, no està de moda i a molts puestos està prohibida.  I per a més INRI a sobre criticats per alguns que voltaven pel club per fer servir els pneoprens del club per anar a fer espeleo i  no barrancs. Aquella mateixa tardor vem anar al nus en moto una tarde de pluja a comprar-nos uns pneoprens ja que pensàvem visitar el Meandrico del gurrundué sense ésser criticats i també de forma prohibida sense necessitat dels tristos tràmits burocràtics… (mai no va arribar aquell dia, però vem fer un intent, la forta pluja ens va aturar). Erem revelds, amb ganes d’explorar, moltes vegades ens negaven el taladre (hilti), les propostes de fer compra de 9mm eren en va, així com les excursions amb d’altres membres d’altres clubs eren criticades. Tot alló, barrera rera barrera 15 anys més tard ens em vist recompensats per aquesta darrera gran exploració al C.9 i l’unió de la Bufona C-20 amb el C-9 i aquestes dues mítiques cavitats amb la gran B-15 i  el B-7 (Meandrico del Gurrundué) i la B-1. Escuain ens ha recompensat a un grup d’amics amb les mateixes inquietuts. Ara sería interessant anar a la recerca de l’entrada superior d aquest sistema…

Fotos B15-B1: Ricard Gatell i Javi Garrido

1ª Travessa Integral C9 - B1 Sistema de las Fuentes de Escuain

"La Cirereta del Pastís"

Es vespre nit quan sortint per la B1 que veiem l'última llum del dia, el contrast de la foscor total que ens ha acompanyat durant un grapat d'hores ens allibera d’aquella inert llum artificial que fem servir, agraim l'ambient càlid que mana allà fora que ens rep amb els braços oberts i toballola en mà com la d'una mare, que espera pacientment al seu fill quan surt de l'aigua tremolant, deixem enrera el fort i violent corrent d'aire que circul•la allà dins i les seves aigües glaçades amb el seu respectiu soroll ensordidor.

Dins de la Garganta de Escuain reina una pau absoluta, ens posem roba seca i ens relaxem, es moment doncs de trencar la mononotia insípida de l'aigua, amb un somriure ple de felicitat que ens delata hores llum a tots tres, ens creuem una forta abraçada i gaudim d'encetar alhora tres llaunes de marca barata de cervessa com tenim el costum.

Negre nit remontem a l'aldea d'Escuain, aquell curt però vertical camí amb la motxilla carregada d'equip mullat et fa recordar que aquesta festa s'apropa al seu zenit. Ja de lluny es deixa veure l'enllumenat públic del poble d'un color groguenc fosc tirant a taronja, un lloc privilegiat on regna el sil•lenci, la pau, envoltat d’un misterios ambient. Mentres avancem sentim picar a terra la sola de les nostres botes contra l'empedrat del carrer mentres caminem, més enllà veiem el reflexe dels nostres frontals en els ulls d'una familia de gats que descansen a sobre i al voltant d'un tot terreny vell de color blanc tipus Lada Niva, on alguna ànima es preocupa d'alimentar aquestes tímides bestioles. Ara sí, un cop les motxilles dins de la furgoneta aquesta festa s'ha acabat...



Al "Pipé mamé"





L'any passat vem assaborir un gustós pastís, el qual ens va portar problemes, no intestinals sino problemes burocratics d'adquisició d'un altre pastís a la mateixa pastisseria, va estar tant temptador el fet de portar-se a la boca un troç d'aquell suculent menjar, que ens recorda l'historia de la poma d'Adam i Eva. Aquest any vem canviar de pastisseria, es diu Cotiella, en la que aquest estiu vem tenir el plaer de tastar amb el mateix grup d'amics inquiets un altre pastís exquisit, tot i mirant de reüll la vitrina de la pastisseria del costat. Tot un any amb la golafreria insaciable ens porta a voler més, es a llavors que ens diem a nosaltres mateixos, ja n'hi hà prou i planifiquem anar a tastar aquella joia tant ben guardada amb pany i clau i poder aliè: "La cirereta del Pastís" essent conscients del més que probable verí que s'amaga allà dins del pastís camuflat amb la millor presència. Filem prim aguditzant l'enginy. Benaurats aquells que vulguin anar a aquell indret a la recerca d'algún pastís encara original per menjar, totes les forces del mal seran desitjades pels amos de la pastisseria en contra d'aquells intrèpids que vulguin atençar-se endins d'aquella xarxa misteriosa de pastissos, tot i que la Cirereta ja no hi és. Collons que bona i quin regust de boca ens ha deixat!!!!



A la Galeria de la Esperanza



Durant el recorregut d'aquesta gran travessa subterrànea ens vènen a la memoria les historietes explicades de les páguines 99 a la 102 del Monogràfic Escuain, a dia d’avuí encara podríen afegir més pagines a l’història dels seus problemes amb gent que de forma altruista a aportat el seu esforç en aportar més coneixement i recerca d’allò desconegut al massís d’Escuain i deixant de perseverar degut a les traves imposades. Durant el recorregut del C9 com tots tres vem ser partícips en les vuit jornades i cinc vivacs que ens va dur a terme aquesta connexió l’any passat, recordàvem anécdotes viscudes, els moviments eren ràpids sobretot els del Xavi que ens porta un ritme que ens fa suar, ens sentim cómodes, com a casa, noms com el pou del Silex, la diàclasi ingràvida, el vivac on encara hi ha la revista de dones lleugeres de roba, la gatera, etc, un cop a la galeria del Navarro que porta aquest nom en honor al ja desaparescut membre del Colectivo Escuain, galeria que va accedir amb l’ajuda del seu company d’exploració Xavi Conejos que amb un pas d’espatlles l’aixecà i aquest va recórrer fins el següent obstacle on s’aturà a la base d’un pouet on en époques de desglaç es precipita un petit aport d’aigua, proseguim per la galeria dels traginers fins arribar al punt de transició a la zona B del massís d’Escuain el temible “Pipé Mamé” lloc no apte per els qui els desagraden els espais de reduides dimensions, és el típic lloc on algú de nosaltres s’enrecorda de la seva estimada xicota on la fa destacar per sobre de tot i totes a més d’engrandir les seves virtuts, tot encegat per aquest punt d’aillament tant llunyà del món exterior s’oblida dels seus defectes, i el que no en té xicota la dibuixa a la seva manera, “el Pipé Mamé” em posa al meu lloc, al lloc dels humans, com sempre és el “puto petate” que no passa, demano ajuda, que no triga en ser prestada. En la Galeria de la Esperanza, et sorprenen les maravelloses formacions que decoren algun racó, continuem més endavant i l’Hilari troba un martell petzl de mànec vermell i espitador, aquest fet el llegim com una senyal, l’agafem simbolicament com si fós un relleu generacional del Colectivo Escuain. Més tard Trobem un bell riu de marmites que és el mateix que hem deixat a la cota de -605 del C9, un afluent més del sistema, seguim riu avall mentres fem honor a aquells homes del Colectivo Escuain que remuntaven la Galeria de l’Esperanza, pensant en que ho feien desde el B7 Meandrico del Gurrundué, no parem de fer lloances d’aquella gent, i reconéixer la seva bona feina que desde aquest modest escrit m’agradaria engrandir i recordar la revista Sota Terra que fa referéncia a les exploracions al Meandrico del Gurrundué perquè no resti en l’oblit. Allarguem massa el moment de vestir-nos amb el trajo de pneopré fent franquejos acrobàtics per les vores de les profundes i fosques marmites, de tal manera que en un d’aquests franquejos veiem com l’Hilari rellisca i es capbussa pel bell mig d’una d’aquesta, doncs aprofitem la remullada per fer el canvi de vestimenta. Un cop a la Galeria principal del B7 llocs com la Cascada Sara de superba bellesa; el pou de 46 de grans dimensions i el seu cabalós riu que ha dibuixat un paisatge subterrani magnífic a més de ser el més important afluent del sistema, aigües que es precipiten per la turbina a la galeria principal del B15 augmentant en aquest punt el cabal final de les aigües que van a petar a la sorgència del B1, al riu Yaga, aquest últim tram incomparable de carácter propi. Mai no podrem oblidar aquest recorregut subterrani que comença al Torrent d’O Paxón on ens acomiadem de la llum del sol abans però mirant cap al sud al fons de la vall deixant enrera Las Montañas de Sensa i Los Sestrales amb l’incertesa del tram desconegut alhora buscant l’aventura, onze hores més tard i amb l’última llum del dia, 1040 metres més avall i a la vora de set kilómetres de recorregut d’absoluta foscor estem al mig de la Garganta del Yaga. Una pau interior anestesia el nostre malmés i adolorit cos, la son ens allunya de la realitat inmediata. Aquesta festa ja termina, la cirereta l’hem menjat i aquest compte s’ha acabat.

Colectivo Escuain

Connexió C9-C20 amb B7-B15-B1 Sistema de las Fuentes de Escuain

Càmara i edició: Javi Garrido

Il·luminació: Hilari Moreno, Josep Guarro, Xavi Alemany, Dani Ferrer, Escurion i Petzl

Han participat en aquesta exploració:

Josep Guarro - S.I.E-Proteus

Xavi Alemany -  Proteus

Hilari Moreno - Proteus-E.R.E

Dani Ferrer - E.R.E

Genni Archetti - E.R.E

Javi Garrido - E.R.E

Amaia Castellano - G.E.B.N.A

Jose Amaya - S.I.S

Just farà un any que es va aconseguir aquesta fita tant importat al massís d'Escuain, al tornar a casa vaig fer cinc cèntims en un post informatiu dedicat a aquesta última exploració, dies més tard va ser censurat pel nucli dur del G.E.B, ràpidament vaig eliminar aquell post per tal de refredar aquell ambient tens que es respirava, i amb l'innocència d'un apasionat d'Escuain.

En posts anteriors d'Escuain, ignorant de mi em referia a aquest massís com la catedral de la espeleologia; la motivació i les ganes que teníem ens feia expresar d'aquesta manera a Escuain sense pensar en les guerres provocades per les religions, i fent repàs en la historia d'alguna religió em venen al cap conflictes bèlics en aquests llocs de peregrinació, Escuain ha estat i continuarà essent escenari de conflictes...

També parlava del "Monografic d'Escuain" com la biblia de l'espeleologia, que ignorant, tot i que essent realista la biblia només ha estat escrita per alguns... Ho deixo aquí!

Ningú no podrà censurar les jornades tant agradables que vem passar allà un grup d'amics, que si més no aquella exploració va marcar una fita molt important en l'historia d'Escuain. Vem gaudir de valent!!!

Ara no ens està permés trepitjar Escuain, la nostra ofensa a estat fer una bona exploració amb il·lusió, això em recorda una mica l'historia del Colectivo Escuain, l'equip que entre d'altres exploracions importants a Escuain van ser els pares del B7 Meandrico del Gurrundué i de la seva unió amb la B15, també van remontar la Galeria de la Esperanza, amb l'esperança d'enllaçar amb el C9, també ho van intentar desde el C9 per la Galeria del Navarro, ja ho teniem gairebé... però la burocracia del massís se'ls hi va posar d'esquena.

Perquè han passat tants anys??????

El Colectivo Escuain es viu

C.9 Galeries velles II

Tornem a la catedral de l’espeleologia carregats d’ilusió, motivats per aquesta nova aventura, alhora que portejem quelcom d’equip, el Josep ja havía carregat una bobina de 200 metres a la motxilla a casa seva i predica amb l’exemple. El refugi de San Vicenda el millor hotel;

Aproximant per “Los rayares del Calcil” , Amb en Josep tornem a recordar l’excursió de l’any passat que junts amb el Jose, quan a la sortida del C.9 després d’instal·lar uns 200 metres una tempesta d'aquelles terrorífica ens acompanya de nit durant la tornada al refugi...

El Castillo Mallor

Una setmana després tornem de camí a San Vicenda amb en Josep, l’Hilari Jr., el Xavi, el Dani i la Genni; i com sempre portem cervessa la millor beguda energética, així com la la bota de vi del Josep que ens ajuden a hidratar; El pastís de llimona de la Genni, que per cert encara no l’hem provat! Però del que van
parlar maravelles…

A l’endemà aproximem per la Foratata, i un cop a dalt formem dos equips, el primer baixa reequipant a partir del pou de 20 que precedeix el pou cec. A l’Hilari Jr. se li donen molt bé les reformes i a més a
més li encanten, agafa el taladre i no el deixa. I el segon equip baixa carregat amb l’equip de vivac per a 4 persones.

Sovint la progressió és aérea per tal d’evitar zones inundades.

A la diàclasi ingràvida, abans d'arribar al vivac.

Un dels resalts passada la Cambra de les Ampolles.

Abans d'arribar a la famosa gatera de 170 metres de recorregut.

Un altre resalt entre la cambra de les Ampolles i la gatera, notem l’important crescuda d’aquest riu
ja que l’aigua circula amb molta violencia…

De tornada al vivac, on els nostres companys Josep, Dani i Genni, ja hi son de tornada cap a la
superficie, els espera una dura jornada, ja que ha estat més llarg del que ens havíem pensat i gràcies al seu esforç podem gaudir d’una nit gloriosa, mentres som afortunats de poder aplaçar al dia de demà la remontada a superficie i aproximació a San Vicenda, ells deuen d’estar patint el considerable esforç i
maleïnt aquesta afició a les coves…

Al vivac trobem una aleta de submarinisme “Nemrod Costa Brava”, pensem en aquells homes que a l’any
74 van gosar de baixar unes escafandres i l’equip d’immersió fins aquest punt. Els meus respectes per aquella gent amb aquells collons tant grans. Eren sens dubte advançats de la seva época.

A l’endemà i xino-xano amb l’Hilari aproxitem per fer deixar reflectit en fotos la bellessa
d’aquest afluent subterrani que aigües avall conflueixen primer amb el riu del Meandrico del Gurrundue i aquestes passen a engrandir l’aport de la B-15 i totes elles juntes amb algun aport més peten a la B-1. Mentrestant el Xavi puja sol i ens espera fora hidratant amb cervessa.

El monòton soroll de l’aigua invaeix el teu pensament, no t’has de deixar seduïr per aquest i
lluitar contra la gravetat del líquid element, la vida, el sol, hi son fora, allà dalt.

Resalts,

I més resalts…

Hidratant a superfície.

Pel Pont de Sant Joan, hi som aquí de nou, el Josep i l’Amaia
ens acompanyen fins a la boca i ens dónen ànims i els millors desitjos, mentrestant fan tasques de prospecció per la Pleta dels Fleixins.

El mateix dia que sortim de Barcelona, aproximem al C.9 i baixem carregats de corda, ferros, taladre i bateries fins al vicac, on la roba seca, les sabates d’un euro amb cincuenta de l’ikea, i el pernil entre d’altres elements ens donen la benvinguda a aquesta llar.

Moments de lectura per entrar en calor abans de començar a
roncar, ja que a l’endemà ens espera una dura jornada per continuar equipant la
resta del forat fins al sifó terminal.

L’Hilari continua amb les reformes, apart de ser un
profesional d’aquest sector, els dies de festa té la necessitat d’agafar un
taladre…

A l’últim resalt de 6 metres a -605 de fondaria, un de tants que no
surten reflectits a la topo, es per això que anàvem preparats per reequipar tot
aquest sector de riu, on hem trobat restes de corda desintegrades per la força
de l’aigua durant molts anys. Just en aquest punt i a l’esquerra de la foto hem
remontat la “Galeria del Navarro” sense gaire interés ja que hem comprovat que
és un altre aport més i la direcció es semblant a la galeria principal del C.9.

A pocs metres abans d'arribar al sifó terminal.

El Dani, ja s’ha mullat fins el coll, intentant franquejar
una profunda marmita ha relliscat i l’he vist com surtia correns d’aquesta.
Aquest tram entre l’últim ressalt i el sifó terminal l’hem revisat amb molta
cura sense cap mena de continuació.

Al sifó terminal de les galeries velles del C.9 a -610 m de fondaria.

El Junior estudiant el sifó per valorar una probable immersió...

Remontant el riu cap al vivac, amb les mans buides però havent retingut imatges com aquesta amb la
retina, alhora el cos entumit del fred per la corrent d’aire i el fort soroll de l’aigua et provoquen mal de cap.

Un altre cop al vivac, ja sopats i escalfats a punt d'anar a fer nones...

Al pou de 18, ja hi som aprop de que ens escalfi el sol.

L'espera a la base d'un pou, a aquestes alçades els simptomes d'esgotament ja son evidents...

Encara no hem sortit que parlem d’estrategia, ja pensem en la propera, de com ho farem per baixar
l’equip de buceig, les ampolles, etc, tot plegat s’ens passa pel cap l’anunci d’en Shackelton per captar espeleòlegs per la seguent festa dels traginers:

“Se buscan hombres para peligroso viaje. Salario reducido. Frio penetrante. Largos meses de completa oscuridad. Constante peligro. Dudoso regreso sano y salvo. En caso de éxito honor y reconocimiento.”

El llarg i ràpid meandre de sortida t’impulsa per la petita i estreta boca vertical que es troba
al torrent d’O Paxón, i fora hi hà el Josep i l’Amaia amb els que compartim unes cervesses i l'aventura.

Només haig de dir que els companys d’aquest equip (CAVE-CONNECTION TEAM) son collunuts, que per molt rebentat que surtis del forat i tant sols per la gent d’aquest grup ja val la pena tornar-hi. L’espeleòleg oblida ràpid, tenim la condició de desmemoriats ja que per “Los rayares del Calcil” i de baixada pensem en el proper atac. I GRÀCIES per la confiança del G.E.B per convidar-nos a col·laborar en les tasques de recerca d’aquest massís.

La sorgencia d'Escuain B-1

C.9 Galeries Velles I

Després de l'èxit obtingut a la conexió de la Bufona amb el C.9 a les Galeries Noves a l'afluent d'aprop del vivac que hi hà a la cota -800, la motivació i les ganes de pujar a Escuaín hi son amunt per tal d'agafar aquest relleu generacional que durant molts anys el G.E.B i entre d'altres la S.I.E han aportat al mon espeleologic i a l'estudi dels secrets amagats d'aquest racó del pirineu que forma part del Parc Nacional d'Ordesa i Mont Perdut. Informació que ha quedat reflexada al "CAVERNAS Nº1 MONOGRAFIC ESCUAIN" per a mí la Biblia de l'espeleologia, que durant els meus inicis com a espeleóleg m'ha fet gaudir llegint els seus articles, les anecdotes, mirant les topografies i sobretot m'ha fet somiar. Molt agraïts al G.E.B per la confiança de la nostra ajuda apassionant amb la que pujem a treballar a aquestes muntanyes.

Amb en Josep de la S.I.E i el Jose de la S.I.S pujem el cap de setmana carregats amb la motxilla plena d'il·lusió mirant de lluny la patética previsió metereológica prevista pel cap de setmana. Les ganes per començar l'aventura decanten la balança de cara al nostre cantó. I ni la pluja, ni la boira ens aturan.

Pou fortament erosionat del primer sector del C.9. El mateix de la foto de la pagina nº 103 del Cavernas nº 1

Desde Plana Canal aproximem al Refugi de San Vicenta i anem a buscar Cuello Viceto , d'aquí franquejem les parets de la Foratata fins accedir pel pas del mateix nom a "els rayares del Calcil" paisatge llunatic format per dolines de rascler trencat decorades per pins negres d'antics boscos. La boira intensifica la sensació d'aillament i llunyania d'aquest paisatge sensacional. Franquejem guanyant una mica d'alçada en direcció E-NE fins devallar al Barranc d'O Paxón i mes tard remontar aquest pel bell mig fins trobar l'entrada a la banda dreta del barranc.

Pou del primer sector del C.9

L'objectiu d'aquesta incursió ha estat fer un previ reconeixement a la C.9 i reequipar i instal·lar el primer terç de la cavitat

Pou de 7 abans de l'encreuament

Zona de meandre abans de l'encreuament

L'últim resalt abans de l'encreuament

Pou del Silex

A partir d'aquest punt filem prim alhora d'insta·lar, ja que l'aigua fa acte de presencia i en cas de crescuda pot resultar perillós.

A la capcelera d'un dels pous de 18 abans del Pou cec

A la sortida en Josep em fa la següent pregunta un cop surto fora a través del R.5 d'entrada: que plou? jo contesto: sembla que no i un cop tanco la boca començen a caure "chuzos de punta".
La pluja com estava previst ens acompanya de nit, l'escenari s'il·lumina a conseqüència dels llamps que cauen molt aprop, l'ensordidor soroll dels trons i la quantitat d'aigua que cau ens fa petits molt petits davant l'inmensitat d'aquest espectacle meteorològic. Pels Rayares del Calcil corre l'aigua per tot arreu, nosaltres progressem poc a poc amb l'ajuda del gps que gràcies al Josep s'ha preocupat de portar i marcar el track de pujada essent conscient de la previsió. Ara cau pedregada amb un fort vent de cara, fa mal, les mans gelades i el cos entumit, no importa es aquí on volíem estar no ens queixem, a l'arribada al refugi de San Vicenta, unes Heinekens de mig litro ens donen la benvinguda.

Entre tots amb molt d'esforç i una mica de sort intentarem que l'any vinent es torni a parlar d'Escuaín...