Sistema de Armeña A-8 A-11

 

 

 

1.987  Espeleólogos catalanes de la S.I.S, el E.R.E-A.E.C. y el Orfeó Gracienc (Barcelona) instalan un vivac a -409m a l’A-11. En el primer ataque al río subterráneo se alcanza un sifón a -452 m. No obstante se explora una red de galerías inactivas que, lamentablemente, concluyen en nuevos pasajes sifonantes, por un lado, y en una elevada chimenea, por otro. El desarrollo topografiado alcanza 2125 m.

1.994 Se alcanza el sifón terminal del río de l’A-8 a -610 m. Aguas arriba los exploradores topan igualmente con un sifón, el cual se ecuentra a escasa distancia del sifón terminal de la sima A-11 (aparece un saco de dormir arrastrado por el río y perteneciente, sin duda, a los exploradores catalanes que vivaquearon en la sima en 1.987). (Grandes cuevas y simas de España. Carlos Puch. Páginas 205 y 308)

2.011 Després d’haver connectat el C.9 amb el Sistema de las Fuentes de Escuain, i d’haver patit la negació imposada pel règim dictatorial del Club Cacique que impera per Escuain com si fós casa seva, apunyalant amb una daga pel darrera la nostra inspiració motivada pels darrers èxits… A finals d’aquell estiu rumiant fem la proposta de passar a l’acció al nostre estimat Cotiella amb intencions de connectar aquests vells coneguts forats A-8 i A-11 respectivament. Aquesta mateixa tardor fem un porteig amb una bobina de 200 metres de corda que va quedar guardada a la capçalera del pou de 190 m de l’A-8 degut a la necessitat d’instal·lar una barrera a la part final de la rampa d’accés a aquest gran  pou per evitar així la caiguda de pedres que s’acumulen en la part alta d’aquesta rampa, per fer més segur el transit d’aquesta zona amb sacs pesats.

2.012 A finals de primavera ja tenim instal·lada una xarxa metàl·lica i progressem amb seguretat, durant dos caps de setmana més d’aquell estiu reinstal·lem tota la cavitat i montem un confortable vivac per a cinc persones. També arribem al sifó aigües amut de l’A-8 i intentem sense éxit una connexió aérea per uns llaminadors verticals plens de sediments.

A principis d’agost un equip de cinc amics espeleòlegs baixem l’equip de buceig i cinc litres de vi de Navarra al vivac, cal dir que en pernoctacions anteriors en aquest vivac ja havíem consumit 1,5 l de vi Somontano. Com sempre brindem amb vi fent honors al gran comte Rusell, entrem ràpid en calor al nostre habitacle ja que la temperatura en aquest punt fora del vivac es de 4º C.

Com és habitual en aquest grup d’amics és recòrrer a d’altres formes d’entrar en calor com ara mateix i a la següent imatge ho fa en Rafa alias “Mala hierva”. El vivac és una autèntica festa, i la temperatura augmenta per moments, de tant en tant obrim la porta de l’habitacle per tal de renovar l’aire feromonat i carregat de testosterona que circula a gran velocitat pel fort corrent d’aire galeria amunt i per la serie de pous que donen a l’exterior.  Malaguanyada tota aquesta energia d’instint animal camuflada per l’atmosfera d’Armeña…

A l’endemà i amb una mica de resaca ens costa feina sortir del sac, carregar botelles, reguladors,etc,etc, el tortuós meandre del 93, les seves estretors, buuuffffff quina mandra…

Al meandre del 93, maleïnt les botelles de buceig i la resaca!!!!

Al Sifó de l’A-8 riu amunt arribem els cinc del vivac, l’Hilari Jr.buceja amb éxit aquest curt sifó passant a l’altre costat i observant com realment està a l’A-11. 

Sifó Mireia Bolta

Aquell mateix dia, teniem l’inteció d’arribar al vivac dormir i a l’endemà pujar a fora com teníem de costum fer en entrades anteriors, però contents vem fer un esforç per sortir aquell mateix dia i celebrar amb cervesa que el Grup d’Hospitalet va tenir la gentilessa de pujar amb l’helicopter.

 

Participants de la Connexió:

Hilari Moreno Jr. (Proteus)

Xavi Alemany (Proteus)

Carles Pons (Proteus)

Josep Guarro (Proteus)

Xavi Rosell (G.E. Talaia)

Rafa Fraguas (G.E.Talaia)

Javi Garrido (E.R.E – C.E.C)

A-69 via S.T.U.P

Al pou de 14 abans d’accedir al meandre Curtiella.

Tornem a aquest tortuós i encara inexplorat forat del Circ d’Armeña a Cotiella. Forat que ja es coneixia degut a les grans dimensions de la boca d’entrada i per la seva interessant situació, es troba a la paret d’un gran polje que hi hà situat a la mateixa línea de calcàries on es troben les més importants cavitats del massís, les germanes A-8 i A-11 respectivament a la cota 2.150 metres a nivell del mar.

Història de les exploracions: al 2.002 revisem la via vella reexplorada pels de Gavà, sense cap mena de continuació. A l’estiu del 2.003 explorant a l’A-8 al meandre de l’enfern amb el grup de francesos del Marc Faverjon, que va a petar a la via del sifó terminal a -600, i sortint de nit i arribant al refugi d’armeña a les dues de la matinada on teníem el campament. Per aquella época la forma de fer cèntims la tenia a Benasque i es clar a l’endemà pel migdia havía d’ésser allà per anar a guanyar les garrofes, això no era problema, el problema era que no disposava d’un mitja de transport i la resta de companys encara continuàven més dies de campanya. O sigui a dormir tres hores, i a les 5 del matí en peu per arrancar a caminar desde el refugi d’armeña fins a Seira, on m’esperava un futur incert, havia de fer dit i apestant a varies jornades d’espeleologia alpina al massís. Per sort un repartidor de pollastres que suministrava aquestes aus a tota la vall, s’atura i tots dos anem a repartir pollastres poble per poble fins arribar al destí: Benasque. El perquè d’aquesta història va ser la culpable de tornar a l’A-69. A la nit de matinada al arribar al refugi, havía depositat la meva confiança previament aparaulada en que algú portés el meu equip personal, ferros, etc al niu que a llavors feiem servir, per tal de no passejar innecessariament aquests ferros fins a Seira. I bé, encara a dia d’avuí no comprenc, no entenc com no va estar així la paraula d’algun company. Van tenir la facil i despreocupada idea de deixar tot el meu equip i part del seu al pis de dalt del refugi d’Armeña tancant amb cadena de bici aquesta part del refugi i inusitant part d’aquest. Mentres escric encara m’esvero… A la setmana següent amb el meu company i inseparable amic de calamitats Ricard Gatell, espeleóleg de raça alpí, gran visionari i infatigable recerca-forats, em passa a buscar a Benasque i ens dirigim il·lusionats per anar a revisar l’A-55 que l’any l’anterior ja havíem revisat el gran nevero que hi hà a la base del pou d’entrada sense cap mena d’opció. Telefonicament ja ens havíen comunicat on trobaríem l’equip i amb un ai al cor i com si ho veiesim vindre, ens trobem la cadena petada, evidentment (jo hagués fet el mateix si em trobo una cadena que barra el pas a un refugi lliure) i veiem la buidor que respira allà dins. Hipotecat el cap de setmana, apart del valor sentimental de l'equip desgastat per l'abrassió de calcàries per anys de progressió... Li proposo al Ricard anar a pastorar per Armeña, i fem un tour per l’A-11, l’A-8, l’A-69 entre d’altres i just aquí baixem per la banda dreta del nevero d’entrada i trobem una rampa de pedres ascendent per on bufa un considerable aire fred.

A partir d’aquest dia el Ricard va comandar aquesta exploració i gairebé va estar pujant 4 o 5 caps de setmana seguits junt amb en Marc Pirla entre d'altres companys, que es va desvirgar com a espeleóleg alpí forçant estretor rera estretor i fent una molt bona feina en aquest forat.

Al meandre S.T.U.P, en aquest tram claustrofòbic és indispensable passar sense equip de progressió,

Aquest cap de setmana amb el Jose Amaya i l’Amaia a partir d’ara els Amaia’s, pujem amb l’intenció de fer un passamà per accedir a una finestra que hi hà situada a un pou paral.lel que hi hà al pou del pas de la carretilla, el primer pou del sector dels pous que hi hà finalitzat el Meandre Curtiella. El Jose ja havía vingut fa dos anys a fer part de la topo i a l'Amaia es fàcil de convencer, ja que com a Geóloga i espeleóloga hipermotivada no hi hà proposta que la negui.

Foto realitzada a finals d’octubre del 2.003, al sector Meandre S.T.U.P.





Estretor rera estretor, es per això que trigui temps en oblidar per tornar a entrar.

Capçalera del pou de 14

Al pou de 14 que precedeix el meandre curtiella.

La primera part del Meandre Curtiella, aquí es pot gaudir d’una cómoda progressió.

A partir d’aquí el meandre Curtiella es comença a estrènyer… i el correns d'aire s'emporta el fum de les cigarretes que el Jose va fumant una rera d'altre...

Al meandre Curtiella, aqui encara es cómoda la progressió.

Al meandre Curtiella.

Al meandre Curtiella abans d’accedir al pou del pas de la Carretilla.

Arribant a l’inici del Meandre dels Amaia’s


Es per aquesta finestra d’on s’ha pres la foto la posible continuació, progressant una trentena de metres per un meandre descendent amb corrent d’aire, l’Amaia ha forçat algún pas estret, a ella li van les estretors, tot i prenent la decissió de girar cua, tenia dubtes de trobar un lloc més ample darrera d’un gir al meandre per tal de fer mitja volta. S’haurà de tornar. Pirlo quan vulguis endavant…

Un cop sortim ens dirigim a la mega tenda menjador, que previament els hi ha pujat l’helicopter als de l’Hospitalet, fem us d’ella, del gas per cuinar i d’un sac de dormir, ja que el meu va quedar a l’armari de casa. No fent us del barril de cervessa que també els hi hà pujat l’helicopter perquè ja portàvem les nostres a l’esquena com es de costum.

El Jose com "un campeón" cuinant una fabada un cop al caliu de la tenda de luxe plantada al mig d’armeña, el confort de les cadires de camping, etc, etc, hem arribat a la conclusió que aquestes cadires, aquestes tendes, aquests luxes frenen moltíssim... Però d’estratégies i formes de treballar n’hi han com els colors... Els riures, la cervessa i la companyia en aquest habitacle al mig del circ ens acomiada la nit del dissabte.

A l’entrada de l’A-8.

A l’entrada de l’A-11

Somiant amb la posible conexió de l’A-69 amb l’A-8…

El Cotiella (Recuerdos de un Montañero)

Recuerdos de un montañero. Henry Russell

Cotiella (2.910)

El Cotiella es una especie de esqueleto solitario y lúgubre, apenas cubierto de carnes ardientes.

Peña la Una (a l’ombra i a l’esquerra), Pico de Espouy, Las Coronas, Llosat i Punta Alta

Parece lamentable, caduco y consternado, como un viejo volcán que va a apagarse.

El gigante descarnado que había contemplado tan a menudo de lejos, o en mis sueños y del que nunca me había encontrado tan cerca. ¡Qué singular objeto! Quemado por todas partes, parecía una montaña de cenizas.

Incluso la misma nieve que surcaba sus valles desolados, aumentaba su tristeza.

Agujas de Lavasar

Jamás he visto nada tan lúgubre y tan desnudo, y sin embargo, el conjunto de este monstruo estaba impregnado de una majestuosidad extraña.

Peña de la Una

Un bosquecillo de pinos tan viejos, tan decrépitos, que parecían vagamente cadáveres olvidados sobre un campo de batalla… Había un circo inmenso, capaz de contener una capital, tan efectivamente como un brazo de mar.

El Cotielleta i el Reduno

(pues no había nada dentro), hubiera parecido un prodigioso cráter, si las nieves perpetuas no hubieran atestiguado el frío glacial que reina siempre.

El circ d’Armeña

Ni un solo pájaro, ni una sola cabaña, ni una gota de agua. Un mar solidificado en medio de una tempestad, y erguido con olas agudas y largas, de entre las cuales algunas superan los 100 metros de altura. Estas cimas enormes y estas colinas están separadas las unas de las otras, tanto por barrancos como por grandes pozos negros y profundos, como se puede comprobar tirando piedras…

Entrada de difícil accés, s’haurà d’aguditzar l’enginy i/o utilitzar técniques espeleològiques d’aproximació del S.XXI + ganes i motivació…

El Pepe a l’entrada de l’A-69 (forat el qual es mereix un post a l’igual que l’A-114, però d’això ja en parlarem un altre dia…)

El Junior sortint de l’A-114

Este triste recinto, sin que se pueda decir lo contrario, el más desértico de los pirineos, no contiene más agua que la que gotea por debajo de las olas de nieve. Este circo salvaje.

Leontopodium Alpinum

Cual fue mi asombro, al ver allí una flor, y una flor extraña, ¡el Papaver pyrenaicum! Sobre un pico tan pelado, el efecto de una flor es muy alegre. La cima del Cotiella ciertamente es uno de los observatorios más grandes de los pirineos, y esto por tres razones. Su aislamiento, su gran altura, y su distancia de la cadena principal. No hay más que una o dos fuentes que manan siempre , en esta inmensa región del cotiella , una de las más vastas montañas de los Pirineos , ya que cubre siete municipios ; hay que llevar agua.

Es la cima del Cotiella pico sin igual en toda la cadena de los Pirineos, y rodeado de Saharas.

Pico de Espouy i las Coronas

Este horizonte de piedras, donde se buscaba en vano una gran roca en la que el arbusto más microscópico, parece liso; pero, en realidad, está cortado por barrancos más o menos paralelos, como el océano en una tempestad. Es una zona verdaderamente maldita. Incluso la voz del viento tiene algo de sombrío y de fatídico en estas mesetas inhabitables y monótonas donde un camello podría morir de sed. El terror reina por todas partes.

Las Coronas desde el Collado de Ribereta

No se podría imaginar cuántas flores de mil colores, tan jóvenes y variadas , iba a decir tan felices, hacían el efecto en una región tan atroz, y donde, durante seis meses por lo menos, jamás una gota de agua viene a perlar la tierra.

Ramonda Myconi???

Los hermanos Passet (Henri y Celéstin) y otro entusiasmado admirador de los pirineos el señor Lequeutre con los que volvió cinco años después de su primera ascensión (1.865) y durmieron en la cima.

Als darrers metres d’un corredor no catalogat al Cotiella…

Sortint d’aquest corredor que va a petar a l’aresta S-SE del Cotiella

Per l’aresta S-SE del Coltiella

Tot un luxe el poguer lliscar per la Era de las Brujas

Aquesta inacabada historia d’amor comença un bon dia del mes de setembre del 2001, quan per fí i després d’uns anys llegint i rellegint el SIS-11 de l’Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa i desplegant la topo de l’A-11 que porta adjunta, havia somiat en conéixer aquest massís. I semblava com oblidat, ningú no m’havia parlat, com si no existís, com si els que havíen explorat haguessin tancat un llibre plé d’incognites, poder la dureza dels meandres i estretors de l’A-11, l’aire fred que circula dins; un cop al caliu de la llar , aquest record d’aquelles exploracions, restessin llunyanes…

Per inercia i a Benasque a una botiga coneguda sense cap mena d’intecions vem adquirir un mapa del Cotiella i com el que no vol la cosa, provablement atraït per aquell article ens dirigim a aquesta nova aventura.

La descoberta personal del Circ d’Armeña em va portar a una nova dimensió inconscient d’un amor que encara perdura i es revifa cada cop que es deixa fer visites; paral·lelament hi havia un club, el de Gavà que hi treballava, però va estar aquell primer dia desgastant les soles de les sabates per l’abrasiu rascler del circ, una primera prospecció pressa de contacte la que ens va alertar que allà en aquest coliseum passaríem caps de setmana com si fos una segona residencia, on a Armeña com antics amors ens donaria decepcions després d’esforços i jornades d’euforia recompensades per petites troballes. Pujavem un grup d’amics de diferents clubs compartint l’amor, el suor i vespres de converses al seu refugi, van estar un parell o tres d’anys intensos venint a aquesta escola d’espeleologia alpina, tot i que l’últim tram d’aquest periode exploravem alhora a un altre massís veí de terres aragoneses on les espases i les llances de dos grups catalans treien espurnes per una troballa de renom pels nombres clàsics i somiats de tot espeleòleg alpí de raça. L’escriptura burocràtica del Circ d’Armeña, la va heredar el club d’uns dels membres d’aquest grup d’amics, ara a dia d’avuí tenen millors eines econòmiques i materials per tal d’explotar el potencial del Circ, però els calers i l’equip sols sense un bon equip humà no porten troballes, només es una gabia d’or… I com sempre, son els grups francessos que durant anys han anat davant nostre, els que s’encarreguen d’una forma disciplinada de escriure pàgines noves a l’historia de l’espeleologia d’aquest massís.

Deixant de banda escriptures burocràtiques d’una muntanya, i sempre i per davant de tot seguiré apostant per l’ética del forat, (el forat serà de qui el treballa, respectant l’esforç i la manera d’explorar) i no la zona, (desde l’invenció d’adquisició de zones, van arribar els problemes)… Intentant sempre col·laborar amb el grup que sigui l’afortunat de tenir l’escriptura de la zona, sempre i quan estigui obert al treball en equip i en l’intercanvi d’informació, i no respectaré gens als que constin sols com a beneficiaris d’una zona només pel fet de tenir aquest document ple de pols dins d’un calaix i/o convidant a espeleòlegs de fora per que facin la feina (com succedeix a Tendenyera per exemple) i justifiquen els esforços d’aquesta manera tant similar a la del futbol per tal d’obtenir subvencions. Deixo de banda la política que començaré a treure-li la pols a l’equip. Per cert algu sap on puc aconseguir un vis de la politja d’un davallador Repetto???

Amb esquis "El Cotiella"

De camí a Benasque amb d'altres intencions esquiables molt més freqüentades, em proposen canviar de plan i tirar cap al Cotiella, no és difícil enganyarme amb aquesta proposta. De nit pujem amb cadenes un bon tram de la pista que dona accés a aquest massís per aquest cantó. De matí un pastor que puja amb el seu tractor amb els seus nets trenca el sil·lenci però es agradable xerrar amb aquest home de constitució forta, la cara enrojida i de mirada simpàtica, que amb una veu forta i amb accent aragonés ven difinit ens questiona el perquè de tot plegat...

Obrim traça, tranquils sense pressa, gaudint de cada diminut detall que el camí ens ofereix, un cop al refugi d'Armeña realitzem tasques de recerca de llenya seca, palejem per trobar la font que a l'hivern queda amagada, fem brases per fer unes xistorres que algú ha deixat, tasques per obtenir una mica més de confort. Davant la llar de foc compartim unes cervesses que hem gosat de pujar, ens expliquem histories varies, algunes d'amor i curiosament es dissabte al vespre com gairebé sempre hi som fora de casa i ens enrecordem de totes aquelles parelles que van de la mà per les escales mecàniques als grans centres comercials per mirar de matar el temps i consumir per sentirse realitzats, jo els respecto... Mentrestant les xistorres ja estan a punt, li posem una mica de formatge fos per sobre i alló amb una ampolleta de ví, les mandonguilles de la xicota del Joan i el pastís de platan de postre, collons! que bé s'està aquí i quines històries tant maques que escoltem...

A l'endemà sense pressa i amb un temps anticiclónic com el del dia abans continuem obrint traça, Armeña no deixa de sorprendrem cada cop que vinc, alguna cosa hi hà que tant atrau.

A-55

Al Nicco espeleòleg de raça el porto a 2 forats relativament importants del circ d'Armeña i explorats en aquesta última decada, un l'A-55 explorat fa molts anys, però reexplorat aquests darrers anys per espeleòlegs francessos amb notables éxits.

A-294

I l'A-294 explorat per l'E.R.E i la S.I.S al 2002, un pou esglaonat d'uns 200 metres hi hà sota el Nicco...

I ens apropem, anem improvitzant, i decidim pujar pel corredor norte del cotiella, el qual el trovem en bones condicions, es clar portem un piolet per barba i en Joan no porta crampons, ja tratem de fer bons esclaons...

Gaudim de valent, no podem demanar més, hi hà química entre la cordada i la montaña, un "derroche de somriures" es un gran regal, a Armeña es respira pau, bellessa...
A pocs metres del cim sortint del corredor N i les dolines del circo de Armeña de teló de fons

Per mí ha estat una gran ascensió, amb gent gran, desde el gener que vaig i anem consumint esquí de muntanya per diferents valls, però aquesta excursió ha estat especial, El Cotiella és genuí, salvatge, no es pot explicar amb adjectius ni sinónims, Cotiella és diferent.


El Nicco i el Joan li posen d'alló que vulgarment es diu: "un parell de collons" i baixen amb els esquís possats fins al refu, jo amb la cua entre les cames i les orelles caigudes valoro el meu patétic nivell i baixo amb els esquís a l'esquena i el piolet a la mà als dos colls que hi hà de baixada.

Esquiant per Armeña, tal com sona,un dia fa una dècada més o menys, carregats fins a la médula una freda matinada d'hivern amb l'intenció de continuar una exploració a l'a-114 esgotats de son i fisicament enfonsant-nos fins als genolls amb el Ricard i el Luis tot i portant raquetes, arribant al refugi d'Armeña amb les primeres llums del matí, coincidim amb un grup de francessos que venen d'explorar un forat esquiant, entre ells hi ha la Catherine una rosa suïssa molt bufona, que desde aquell dia ens va enlluernar els ulls a més d'un i precissament va ser aquell dia el qual vaig decidir que volia fer esqui de muntanya... Anys més tard ens retrovem a finals d'octubre del 2003 al mateix refugi amb les primeres nevades i li proposem que anés a revisar l'A-55 que l'any anterior vem baixar però el tap de neu hi era present. Ara tinc entés que l'A-55 és un -450 aproximadament per veus, ja que no sé si ha sortit publicat a la revista de l'A.C.E Associació Cientifica de Cotiella, que algú em corregeixi...

Ara es divendres vespre, he fet una volta per la ciutat i a punt de morir d'aborriment m'he decidit a escriure aquí per matar el temps, no sé si això d'escriure a un blog té sentit o no, però si el sol fet de que algú al veure aquestes fotos de Cotiella serveix per que s'animi a que l'espeleo alpina no mori em quedo satisfet.