De camí a Benasque amb d'altres intencions esquiables molt més freqüentades, em proposen canviar de plan i tirar cap al Cotiella, no és difícil enganyarme amb aquesta proposta. De nit pujem amb cadenes un bon tram de la pista que dona accés a aquest massís per aquest cantó. De matí un pastor que puja amb el seu tractor amb els seus nets trenca el sil·lenci però es agradable xerrar amb aquest home de constitució forta, la cara enrojida i de mirada simpàtica, que amb una veu forta i amb accent aragonés ven difinit ens questiona el perquè de tot plegat...
A l'endemà sense pressa i amb un temps anticiclónic com el del dia abans continuem obrint traça, Armeña no deixa de sorprendrem cada cop que vinc, alguna cosa hi hà que tant atrau.
A-55
Al Nicco espeleòleg de raça el porto a 2 forats relativament importants del circ d'Armeña i explorats en aquesta última decada, un l'A-55 explorat fa molts anys, però reexplorat aquests darrers anys per espeleòlegs francessos amb notables éxits.
A-294
I l'A-294 explorat per l'E.R.E i la S.I.S al 2002, un pou esglaonat d'uns 200 metres hi hà sota el Nicco...
I ens apropem, anem improvitzant, i decidim pujar pel corredor norte del cotiella, el qual el trovem en bones condicions, es clar portem un piolet per barba i en Joan no porta crampons, ja tratem de fer bons esclaons...
Gaudim de valent, no podem demanar més, hi hà química entre la cordada i la montaña, un "derroche de somriures" es un gran regal, a Armeña es respira pau, bellessa...
A pocs metres del cim sortint del corredor N i les dolines del circo de Armeña de teló de fons
Per mí ha estat una gran ascensió, amb gent gran, desde el gener que vaig i anem consumint esquí de muntanya per diferents valls, però aquesta excursió ha estat especial, El Cotiella és genuí, salvatge, no es pot explicar amb adjectius ni sinónims, Cotiella és diferent.
El Nicco i el Joan li posen d'alló que vulgarment es diu: "un parell de collons" i baixen amb els esquís possats fins al refu, jo amb la cua entre les cames i les orelles caigudes valoro el meu patétic nivell i baixo amb els esquís a l'esquena i el piolet a la mà als dos colls que hi hà de baixada.
Esquiant per Armeña, tal com sona,un dia fa una dècada més o menys, carregats fins a la médula una freda matinada d'hivern amb l'intenció de continuar una exploració a l'a-114 esgotats de son i fisicament enfonsant-nos fins als genolls amb el Ricard i el Luis tot i portant raquetes, arribant al refugi d'Armeña amb les primeres llums del matí, coincidim amb un grup de francessos que venen d'explorar un forat esquiant, entre ells hi ha la Catherine una rosa suïssa molt bufona, que desde aquell dia ens va enlluernar els ulls a més d'un i precissament va ser aquell dia el qual vaig decidir que volia fer esqui de muntanya... Anys més tard ens retrovem a finals d'octubre del 2003 al mateix refugi amb les primeres nevades i li proposem que anés a revisar l'A-55 que l'any anterior vem baixar però el tap de neu hi era present. Ara tinc entés que l'A-55 és un -450 aproximadament per veus, ja que no sé si ha sortit publicat a la revista de l'A.C.E Associació Cientifica de Cotiella, que algú em corregeixi...
Ara es divendres vespre, he fet una volta per la ciutat i a punt de morir d'aborriment m'he decidit a escriure aquí per matar el temps, no sé si això d'escriure a un blog té sentit o no, però si el sol fet de que algú al veure aquestes fotos de Cotiella serveix per que s'animi a que l'espeleo alpina no mori em quedo satisfet.
