Espeleo prohibida II

Tornem a aquest racó del pirineu on el pas del temps i l’aigua han format aquest maravellós i encara inexplorat mon subterrani. Des de l’últim post s’han tornat dues vegades més apart d’aquesta última que redactaré a continuació. En una ocasió i després de la caiguda pou avall del martell, en Roger i en Xavi van patir un petit accident, el qual els va obligar a girar cua sense opció a continuar l’equipament. L’altre incursió va estar motivada per en Valentí i en Dani que després d’acabar amb la bateria del taladre i haver deixa’t vist per sentencia el pou de 60 i deixant-lo ven protegit de la caiguda d’aigua freda, abandonen l’exploració a uns 20 metres de la base d’aquest pou. A continuació i aquest cap de setmana passat en Dani i jo tornem cap aquest indret que desde l’última visita m’ha deixa’t sense son més d’una nit, potser per aquest motiu, o diguem-li por, mandra a resoldre aquest complicat equipament hem deixat córrer el temps i allargar aquesta agonia.
Les primeres neus de la tardor vesteixen de blanc aquestes muntanyes de roca calcàrea, sense pressa però sense perdre el temps ens apropem al forat, hi ha enteniment entre els dos, moltes hores d’exploració junts ens avalen la confiança de l’altre, arribem ràpid a l’ùltim punt equipat, afegim corda i continuem amb la dura feina de netejar la roca podrida amb el martell per trobar roca de bona qualitat per foradar amb el taladre i expandir els parabolts i perque així la cadena de seguretat sigui óptima. En tot moment hem de pendul.lar per equipar el camí lluny de l’aigua freda que es precipita al buit.

Trepitjem la base del pou i amb un intercanvi de somriures sabem que hem fet bé la feina, davallem un altre pou més i ja hi som a la capçalera del gran pou de dimensions desconegudes, l’excitació d’aquest moment i tantes nits d’insomni fan d’aquest escenari un somni el qual tot espeleòleg algun moment de la seva vida ha somiat, en definitiva, espeleologia en estat pur en un escenari indescriptible. Penjat de la corda, respiro fons i intento controlar la ment per llegir la vertical i instal·lar minuciosament, l'abisme es fa respectar, penjat de la corda a uns 30 metres de l'inici del gran pou la corda s’acaba, un últim parabolt i hem de dir adéu a aquest amagat racó i subrealista de les artéries del pirineu.

Mica en mica anem guanyant fondaria, a pas de cargol peró a pas ferme, ara i sota el confort de la llar no puc treure’m del cap aquell escenari, el dubte de com resoldre aquest impressionat obstacle, i que hi haurà allà baix...

Algú s’anima per tornar aviat???