Muntanyes simpàtiques "Pa de Sucre"

Volíem pujar al Pa de Sucre i així ho vem fer per la seva aresta est, no teníem cap referéncia de ningú que ens expliqués amb detall i al llibre de "roca caliente en los pirineos vol.II" no surt cap croquis, només deia: "Una gran clásica en su dificultad. Sin croquis 300mts. IV+" I cap allà ens dirigim sense presa i amb una meteo no gaire bona: "nubolositat d'evolució diurna amb posibles tempestes a la tarde" ...

Ens afanyem, ja que els núvols cada cop són més negres i ens envolten, a dalt no gaudim gaire de les vistes. Toca trobar la baixada i la pluja ja hi es intermitentment amb nosaltres, un cop avall i a l'altra banda del coll entre el Pa de Sucre i el Punta Harlé una tempesta ens obliga a esperar sota un gran bloc de pedra una bona estona, allà ens refugiem, més tard i de tornada patim un petit accident a una cama, a sobre, la nit ens fa companyía gairebé desde els estanys de Tumeneia fins al cotxe, ho celebrem a l'ambulatori de Pont de Suert amb cinc punts de sutura.

El Mussol de Tumeneia ens espera algún dia, ell mai no te pressa, sempre hi és allà veient el pas del temps i d'algú que de tant en tant es deixa caure per aquest lloc. I m'agradaria molt tornar-hi amb tú i pujar sobre aquest Mussol.

Espeleo prohibida VI

L'espeleo avui en dia no està de moda i clar, sort que tenim els enamorats d'aquesta disciplina ja que no trobem massificats aquests indrets, però alhora semblem éssers incompresos, persones autistes, cap grossos i sembla que hi som curts de memòria perquè sovint oblidem ràpid totes les penúries viscudes i desitgem tornar el més aviat possible per veure que hi ha al darrera de l'última incògnita on s'ha deixat abandonada l'exploració per manca de temps, esgotament o de material...

Es clar que hem tornat després d'uns mesos esperant que l'aigua de la neu faci el seu recorregut. A força d'insistir la recompensa ha estat evident, una exploració gratificant on les tremolors a capçaleres de pou, el fang, el pes que transportem passen a un segon terme i la satisfacció és màxima.

Amb l'última llum del vespre sortim a l'exterior quan els colors de l'horitzó canvien ràpidament de tonalitats taronges a rosàcies amb el perfil de les seves escarpades muntanyes pirinenques de teló de fons afegint a aquest cocktail uns núvols foscos amb una cortina de pluja inclosa. A la sortida ens esperava "el Comandante Omega" gran coneixedor del karst de la zona, i com sempre i per no perdre la costum ho celebrem amb unes llaunes de birra barata. La pluja i la nit ens acompanyen al cotxe. A l'endemà amb els cossos adolorits i de tornada a casa ja especulem amb dates per tornar amb en Roger i en Dani.

La Falconera "Flipping"

Una tarde de divendres de principis del mes d'agost, amb la meteo pel cap de setmana xunga, sort de la trucada del Salva: "Javi, anem a fer artifo a la Falconera?" Vinga som-hi, va estar la meva resposta.

Aquí com veieu el rei del mambo sense casc, el casc per soposat a l'armari de casa on no toca, però això sí ballant amb ploms i ungles que és el ball que més l'agrada.

La via Flipping consta de 4 llargs, però l'intenció era fer pràctiques d'artifo al primer que és un A-2+, primer la fa el Salva i flipa al sostre, tot i que repeteix via, la desequipa i després flipo jo progressant pel sostre només amb tascons, la sortida del sostre tot i que es podia protegir amb "uves" i com que anàvem justos de pitons segueixo amb els tascons, vibro i ara tinc ganes de tornar a vibrar...

Tossal de Mullapans "L'orgullós Oglala"

La proposta de dissabte del Salva, era anar a fer pràctiques d'artifo al Tossal de Mullapans a una via que va escollir per casualitat del llibre d'escalades de Montserrat Nord, el seu nom: l'orgullós Oglala, amb un primer llarg A-1, un segón d'A-2, un tercer d'A-1 i el quart de V+. Després d'accedir desde el monestir amb una mica de sort vem trobar la part de baix del Tossal de Mullapans i localitzem la via, sort que el dia estava ennovolat, perque teíem referéncies que hi tocaria el sol fins a migdia, l'hora que ens vem fotre a la paret. Vem gaudir moltíssim de les seves fisures pitonables i de la companyia d'un invent que el Salva va portar, una mena d'mp3 amb altaveus amb música punk, rollo Eskorbuto i d'altres que va fer que les esperes a les reunions no siguesin tant aborrides.

I ara, ja tinc ganes de que el Salva em torni a enredar a algún lloc on sigui necessari el martell i els pitons, crec que aixó enganxa...

Dulce Introducción al Caos

¿Cómo quieres que escriba una canción?

Si a tu lado no hay reivindicación.

La canción de aquel tiempo no pasara,
donde nunca pasa nada.
Una racha de viento nos visitó,
el árbol ni una rama se le agitó.

La canción de aquel viento se parara,
donde nunca pasa nada.

Un otoño al demonio se presentó,
fue cuando el arbolito se deshojó.

La canción de aquel tiempo se atrasara
donde nunca pasó nada.

Una racha de viento nos visitó,
pero nuestra veleta ni se inmutó.

La canción de aquel viento se parara,
donde nunca pasa nada.

Mientras tanto pasan las horas,
sueño que despierto a su vera,
me pregunto si estara sola
y ardo dentro de una hoguera.

¿Cómo quieres que escriba una canción?
Si a tu lado he perdido la ambición.
La cancion de aquel tiempo no pasara,
donde nunca pasa nada.

Se rompió la cadena que ataba el reloj a las horas,
se paró el aguacero ahora somos flotando dos gotas,
agarrado un momento a la cola del viento me siento mejor,
me olvidé de poner en el suelo los pies y me siento mejor.

volar...volar

Una racha de viento nos visitó,
y a nosotros ni el pelo se nos movió.
La canción de aquel viento se parara,
donde nunca pasa nada.

Ya no queda una piedra en pie,
porque el viento lo derribó,
no no odio esa cancion.

Ya no queda nada de ayer,
porque el viento se lo llevó,
no no odio esa canción.

Ya no queda una piedra en pie,
porque el viento lo derribó,
no no odio esa cancion.

Ya no queda nada de ayer,
porque el viento se lo llevó,
no no odio esa canción.

Ya no queda una piedra en pie,
porque el viento lo derribó,
ya no queda nada de ayer,
porque el viento se lo llevó.

Extremoduro

La Bola de la Partió i l'Agulla de la Miranda dels Ossos

A l'igual que tothom que visita la regió d'agulles, no deixo d'admirar aquesta escultura del vent, la pluja, el fred i la calor que per la seva forma crida l'atenció de qualsevol. I tret amb paraules textuals del llibre del Picazo "Montserrat ascensiones de Leyenda", com ell descriu aquesta agulla:



"De todas ellas, el gran monolito llamado la Bola de la Partió destaca desde muy lejos, hasta el punto de haber servido como punto de divisoria rural. Junto a ella está la Bitlla, más pequeña, pero compenetrada de tal modo con ella que parecen las dos una humanizada pareja. Por su peculiar silueta, y por estar tan unidas con forma de corazón, no sugieren otra cosa que aparentar "dos rocas enamoradas" que, inmóviles, ni se sueltan de las manos ni oyen las rugientes iras que pueden espantar sus besos. Son los príncipes del amor verdadero, sencillo y sereno, se han quedado para siempre con las manos unidas, las huellas de uno grabadas en las manos del otro, representando dos profetas del amor."





I ahir en Salva com va fanàtic de l'artifo, em torna a enganyar i l'acompanyo a la via "Mar de Pedra" a l'Agulla de la Miranda dels Ossos al vessant nord d'agulles.





No matinem gaire i mica en mica anem guanyant metres a la paret, els llargs son d'artificial equipat però de tant en tant hi han passos d'ungles, algún plom vell i amb el cable trencat i algún pitó...



L'ambient es extraordinari i el Salva hi és com un peix a l'aigua, ens retrovem a les reunions on recuperem el petate amb técniques de big wall, endrecem la reunió, xerrem, ell fuma purus i gaudim de les sensacions...



Les hores passen, no ens adonem. El vent bufa fort i fa que l'ambient sigui més intens convidant a tancar els ulls i respirar a fons algún moment.

Un cop a dalt la cara de felicitat ens delata, una abraçada i cap avall ja que el fort vent que bufa no ens convida a passar una estona dalt de l'Agulla de la Miranda dels Ossos. Una aturadeta al refugi d'agulles Vicenç Barbé per celebrar-ho amb una llauna de coca-cola i una de cervessa...

Lepra vertical I

Festa Mallor de Terrassa, que podem fer?, que tal si obrim una via d'artifo? OK. El lloc escogit va estar una paret que en Ricard i el Javi van accedir farà tres anys enrera. Una paret de roca calcarea amb pati i molt d'ambient, un lloc xulo, llunyà, i on els únics essers vius eren Sima, Javi y jo, sense comptar amb els mosquits i els isards. La zona es troba al masis del cotiella, just al costat de la Cueva del Sabuco coneguda per poca gent, excepte alguns espeleòlegs, per ser més exacte: "donde cristo pegó las siete voces, ya que el sitio esta a tomar por culo" i a més a més amb un porc a l'esquena d'entre 35 a 40 kg. Vem pujar tot l'equip necessari per passar dos dies, menjar, equip de vivac, birres, coca-colas i lo millor de tot 40 claus, 30 ploms, friends, 3 cordes i una llarga llista de ferros. Una aproximació dura, no hi hà camí, així que havies d'anar pel mig del riu que surt de la boca de la cova i de tant en tant pel mig d'un bosc força tancat i per acabar de rematar la feina una tartera de por i inacabable, a estones jo pujava a cuatre grapes a l'igual que la gosa.

Un cop a la via tot els mals s'obliden i a gaudir pitonant, ueeeeeeee!!!! Vem començar amb un A-1 de fisura de bona roca, però a mesura que pujem la cosa canvia, A-2+ la roca es torna crocanti, hi han unes "lajas" d'un a dos metres cuadrats, són inpitonables perque peten al clavar, tot i netejarles no surt res de bó així que l´últim recurs són els espits. Per a ficar les expansions, hem de recórrer a 2 espits de lo dura que és la roca ja que les dents dels espits es menjen, tot plegat li afegim pasos d'ungles i d'algún plom fa que vibrem, i es per aixó que tornarem.

Obrir la via sense tanta expansió hagués estat tot un triumf tot i que a primera vista el camí restant sembla que la roca es de més bona qualitat. Tenim una corda fixada per tornar encara que no hem decidit quan, ja que a la propera hem d'enganyar a algú que ens faci un cop de mà...

Salva

Taragiri Glacier '09

El cami es desconegut, l'immensitat acogidora...

M10, M9, M8, Taragiri M7, M6, M5, Mulkila M4, etc... cims oblidats que envolten el Taragiri Glacier al nord de la vall de Lahul a l'Himachal Pradesh.

A la morrena la sort ens acompanya, obrir cami per la glacera no es feina agraida ja que les amenacadores esquerdes s'amaguen sota la neu nova i algu de nosaltres ja s'ha portat un bon ensurt, consumim uns dies per accedir al plato superior.

El nostre objectiu es la germana petita del Mulkila M4, l'M5 una agulla imponent que no passa desapercevuda.

Muntem un segon camp d'alcada en estil alpi i a l'endema tot i un xic justos d'aclimatacio decidim atacar cim, a la pala cimera una gran placa de neu ens avisa amb un soroll com si s'hagues trencat per sota, tot plegat la quantitat de neu acumulada i el soroll de les allaus properes ens fan restar en alerta i amb pena la retirada es evident...

Tenim al Mulkila al davant, el centinela d'aquesta vall veient com ens observa.

Un cop a la morrena i recuperant forces canviem d'objectiu i observem una elegant linia en una veina muntanya. Just sortir del camp morrena i despres d'uns dies de descans sembla que el monzo s'ha avancat i fa de les seves durant tres dies de nevades intenses. La quantitat de neu acumulada es tal que fa impracticable la progressio als camps d'alcada

No som res davant aquestes imponents moles de roca i gel... Un cop mes la muntanya ens fa baixar al regne dels essers vius i tocar de peus a terra... Tot i que l'home oblida rapid i ensopega no una sino un munt de vegades a la mateixa pedra...

Ha estat tot un plaer compartir aquests dies amb els de Roncal l'Alberto i la Patri.

p.d. El teclat indi no te alguns dels caracteres del catala un cop a casa la correccio sera inmediata.

Viviendo!

Los más felices no lo tienen todo en la vida, sólo hacen lo mejor de todo lo que conlleva vivir en su camino...

Manten la sonrisa!

2-06-'09 Manali

Amb esquis "Pic de Cataperdis i Pic de Gerri"

Encara hi ha molta neu al pirineu, tot i que cal matinar per agafar-la en bones condicions, el Pic de Cataperdis degut l'accés ràpid a la muntanya i l'orientació et permet fer una excursió ràpida de bon matí o tarde i endinsar-te el mateix dia en tot el que envolta aquell paradís fiscal que tot té preu...



I Diumenge en busca de pau i tranquilitat, la Vall Ferrera ens la va oferir i de valent i com divendres a la nit, la nit de dissabte també la vem passar al mateix hotel, l'hotel dels mil estels, el que més ens agrada. I el que va fer gran aquest dia va estar la decisió de venir aquí, i la cervessa de cim i la companyia de Ruben tot un savi de com portar una vida bona o tenir pocs maldecaps...

i una frase: "Lo que hace grande a un hombre no són sur virtudes, si no sus elecciones"

I que maco el Pirineu, cada dia més enamorat d'ell...

Amb esquis "El Perafita i El Portillón"

Després del dissabte en companyía de Dani, Genni, Aurélia i Sima al Pic de Perafita, on l'aigua de la fussió de la neu i les últimes plujes provoquen el drenatje de l'aigua camí de les valls a vall, on la primavera regala aquest to verd intens al paissatge, poca estona gaudint dels esquis no així del lloc que restava tranquil i sol·litari...

Locos por salir a esquiar al monte, el domingo a la noche la asamblea de majaras decidió de ir a Benasque a intentar subir el Aneto al dia siguiente a pesar de la pésima meteo que venia haciendo este último fin de semana y de igual manera se preveia así de mal también para el lunes. Sin apenas dormir madrugón y para arriba, siempre para arriba, aunque más de uno no apostábamos un duro en subir un poquito nada más. Da igual como niños sin conocimiento fuímos igual a reir y en el Portillón decidimos bajar hacia aigualluts y la llúvia nos mojó, pero daba igual los niños cuando juegan bajo la lluvia són felices nosotros también lo fuimos un lunes de lluvia por el valle de aigualluts...

Y el aneto estaba así de bonito...

Y ahora ya es viernes y toca volver a preparar la mochila, escapar corriendo y mirar hacia arriba...

Amb esquis "El Cotiella i el Tempestades"

Una botella de vino barato acompañada del fuego y el calor de los amigos en el refugio de Armeña, aún se vuelve en un mejor vino...

Como un amante más de Cotiella no me canso de volver y cada vez que regreso siento esta montaña con la misma pasión de un enamorado. Para mí es difícil explicar su encanto, y prefiero recordarlo con las letras de Henry Russell, apasionado pirineista que la describió así:

"Una montaña orgullosa y árida, cuya altura y aspecto africano me intrigaban tanto, que apenas podía resistirme al deseo de subirla; Como una especie de esqueleto solitario y lúgubre, apenas cubierto de carnes ardientes, como un viejo volcán que va a apagarse. Un mar solidificadado en medio de una tempestad"

Y cuando Russell provó el agua de la fuente que hay al lado del refugio de Armeña dijó:

"mil veces mejor que todos los vinos del mundo"

Al dia siguiente y siguiendo los Pasos de Russell con Sima, David y Silvia fuimos al Pico de Tempestades por el Ibón de Llosas...


Felicitats Sima!!!

Amb esquis "Smorbotntind, Kirketaket, Hesten, Ystetind, Kjovskartind i Blanebba"

Una semanita por tierras escandinavas con amigos navarros, subiendo montes con esquis... ¡Suena bien! ¿verdad? Después de conducir los casi 600 kilómetros que nos separan del aeropuerto de Torp situado al sur de Oslo hacia nuestro objetivo Andelsnes un pueblito situado en los fiordos del Oeste de Noruega, depositamos con una sonrisa nuestro alimento energético en la nevera: (Queso de Roncal, Chorizo Extremeño, Vino Navarro, Jamón de cuta, etc) y cansados ya hemos decidido el objetivo del dia siguiente...



Smorbotntind 1.188m una elegante pala con bonitas vistas y dos cumbres, es bonito y curioso ver como los abuelos todavía usan sus esquis de telemark de madera y sus botas de cuero, por no hablar de los bastones, el ambiente que se respira es extraordinario, una tarde primaveral al lado del mar recuperando fuerzas y decidiendo dónde subir al dia siguiente...




Kirketaket 1.439m según la gente local, la guia y los esquiadores con los que hemos coincidido, es la pala clásica por exceléncia y la montaña emblemática de Andelsnes. Para allá vamos con hambre de monte, la meteo está otro dia a nuestro favor.


A medida que ascendemos el paisaje no nos defrauda,tampoco la comida energética. Una vez arriba disfrutamos de las vistas y como niños pequeños señalamos con los dedos las montañas vecinas queriendo ponerlas en punto de mira para ascenderlas al dia siguiente, pero sólo hemos venido para una semana, da igual ilusionados y hambrientos seguimos especulando la actividad para el dia siguiente...

Hesten 1.610m Una de las más altas de la zona y una de las más bellas esquiadas de mi corta vida sobre los esquis. Un dia estupendo, un paisaje sobervio, los compañeros de aventura excepcionales, no se puede pedir más...

Es el tercer dia y llevamos una media de cuatromil metros acumulados de subida, al llegar al calor de la cabaña como cada dia disfrutamos de nuestra sesión de cerveza fria, jamón, chorizo y queso.

Para mañana el cuarto dia hemos decidido descansar pero no sin dejar de esquiar, ya que las piernas ya se acostumbran a la subida y se vician a la bajada...

Ystetind 1.162m Un monte bajo al lado del mar, hoy hemos aproximado con los esquis durante buen rato a la espalda hasta encontrar la cota de nieve, una romántica ascensión a pesar del cambio brusco del tiempo llegando arriba.

Kjovskartind 1.552m Hermano grande del Kirketaket, Un buen rato con los esquis a la espalda hasta sobrepasar un bosque muy espeso y cerrado, hoy también la niebla nos impide disfrutar del paisaje, pero como máquinas programadas nos limitamos a seguir subiendo hasta el punto más alto.

La bajada por tener orientación sur y haber sufrido el anticiclón de estos dias la nieve en la parte baja esta en estado "salvese quien pueda". Y los dias pasan y con pena al calor de la cabaña decidimos la última ascensión...

Blanebba 1.048m Queríamos poner la guinda al pastel con esta ascensión, como teníamos que volver al aeropuerto este mismo dia, era cuestión de aprovechar al máximo el tiempo, y no queríamos irnos sin intentar ver la pared del Troll desde la cumbre de este monte, pero la meteo no quiso y nos tubimos que conformar con ver el Troll desde la carretera el viaje de ida y el de vuelta. Matamos las penas con el vino que nos quedaba con el jamón el queso y el chorizo...

Gracias equipo "Alberto, Pilartxo e Iñaki" por las risas, por los ardores de estómago del buen comer, por las agujetas compartidas de haber acumulado ochomil metros positivos de desnivel
y por vuestra paciencia conmigo en las bajadas. Soys grandes con letras mayúsculas.