C.9 Galeries velles II













Tornem a la catedral de l’espeleologia carregats d’ilusió, motivats per aquesta nova aventura, alhora que portejem quelcom d’equip, el Josep ja havía carregat una bobina de 200 metres a la motxilla a casa seva i predica amb l’exemple. El refugi de San Vicenda el millor hotel;














Aproximant per “Los rayares del Calcil” , Amb en Josep tornem a recordar l’excursió de l’any passat que junts amb el Jose, quan a la sortida del C.9 després d’instal·lar uns 200 metres una tempesta d'aquelles terrorífica ens acompanya de nit durant la tornada al refugi...
















El Castillo Mallor







Una setmana després tornem de camí a San Vicenda amb en Josep, l’Hilari Jr., el Xavi, el Dani i la Genni; i com sempre portem cervessa la millor beguda energética, així com la la bota de vi del Josep que ens ajuden a hidratar; El pastís de llimona de la Genni, que per cert encara no l’hem provat! Però del que van
parlar maravelles…














A l’endemà aproximem per la Foratata, i un cop a dalt formem dos equips, el primer baixa reequipant a partir del pou de 20 que precedeix el pou cec. A l’Hilari Jr. se li donen molt bé les reformes i a més a
més li encanten, agafa el taladre i no el deixa. I el segon equip baixa carregat amb l’equip de vivac per a 4 persones.










Sovint la progressió és aérea per tal d’evitar zones inundades.














A la diàclasi ingràvida, abans d'arribar al vivac.









Un dels resalts passada la Cambra de les Ampolles.








Abans d'arribar a la famosa gatera de 170 metres de recorregut.













Un altre resalt entre la cambra de les Ampolles i la gatera, notem l’important crescuda d’aquest riu
ja que l’aigua circula amb molta violencia…














De tornada al vivac, on els nostres companys Josep, Dani i Genni, ja hi son de tornada cap a la
superficie, els espera una dura jornada, ja que ha estat més llarg del que ens havíem pensat i gràcies al seu esforç podem gaudir d’una nit gloriosa, mentres som afortunats de poder aplaçar al dia de demà la remontada a superficie i aproximació a San Vicenda, ells deuen d’estar patint el considerable esforç i
maleïnt aquesta afició a les coves…













Al vivac trobem una aleta de submarinisme “Nemrod Costa Brava”, pensem en aquells homes que a l’any
74 van gosar de baixar unes escafandres i l’equip d’immersió fins aquest punt. Els meus respectes per aquella gent amb aquells collons tant grans. Eren sens dubte advançats de la seva época.














A l’endemà i xino-xano amb l’Hilari aproxitem per fer deixar reflectit en fotos la bellessa
d’aquest afluent subterrani que aigües avall conflueixen primer amb el riu del Meandrico del Gurrundue i aquestes passen a engrandir l’aport de la B-15 i totes elles juntes amb algun aport més peten a la B-1. Mentrestant el Xavi puja sol i ens espera fora hidratant amb cervessa.














El monòton soroll de l’aigua invaeix el teu pensament, no t’has de deixar seduïr per aquest i
lluitar contra la gravetat del líquid element, la vida, el sol, hi son fora, allà dalt.













Resalts,






I més resalts…











Hidratant a superfície.














Pel Pont de Sant Joan, hi som aquí de nou, el Josep i l’Amaia
ens acompanyen fins a la boca i ens dónen ànims i els millors desitjos, mentrestant fan tasques de prospecció per la Pleta dels Fleixins.














El mateix dia que sortim de Barcelona, aproximem al C.9 i baixem carregats de corda, ferros, taladre i bateries fins al vicac, on la roba seca, les sabates d’un euro amb cincuenta de l’ikea, i el pernil entre d’altres elements ens donen la benvinguda a aquesta llar.









Moments de lectura per entrar en calor abans de començar a
roncar, ja que a l’endemà ens espera una dura jornada per continuar equipant la
resta del forat fins al sifó terminal.













L’Hilari continua amb les reformes, apart de ser un
profesional d’aquest sector, els dies de festa té la necessitat d’agafar un
taladre…









A l’últim resalt de 6 metres a -605 de fondaria, un de tants que no
surten reflectits a la topo, es per això que anàvem preparats per reequipar tot
aquest sector de riu, on hem trobat restes de corda desintegrades per la força
de l’aigua durant molts anys. Just en aquest punt i a l’esquerra de la foto hem
remontat la “Galeria del Navarro” sense gaire interés ja que hem comprovat que
és un altre aport més i la direcció es semblant a la galeria principal del C.9.
















A pocs metres abans d'arribar al sifó terminal.




El Dani, ja s’ha mullat fins el coll, intentant franquejar
una profunda marmita ha relliscat i l’he vist com surtia correns d’aquesta.
Aquest tram entre l’últim ressalt i el sifó terminal l’hem revisat amb molta
cura sense cap mena de continuació.













Al sifó terminal de les galeries velles del C.9 a -610 m de fondaria.












El Junior estudiant el sifó per valorar una probable immersió...














Remontant el riu cap al vivac, amb les mans buides però havent retingut imatges com aquesta amb la
retina, alhora el cos entumit del fred per la corrent d’aire i el fort soroll de l’aigua et provoquen mal de cap.










Un altre cop al vivac, ja sopats i escalfats a punt d'anar a fer nones...














Al pou de 18, ja hi som aprop de que ens escalfi el sol.









L'espera a la base d'un pou, a aquestes alçades els simptomes d'esgotament ja son evidents...






Encara no hem sortit que parlem d’estrategia, ja pensem en la propera, de com ho farem per baixar
l’equip de buceig, les ampolles, etc, tot plegat s’ens passa pel cap l’anunci d’en Shackelton per captar espeleòlegs per la seguent festa dels traginers:







“Se buscan hombres para peligroso viaje. Salario reducido. Frio penetrante. Largos meses de completa oscuridad. Constante peligro. Dudoso regreso sano y salvo. En caso de éxito honor y reconocimiento.”




El llarg i ràpid meandre de sortida t’impulsa per la petita i estreta boca vertical que es troba
al torrent d’O Paxón, i fora hi hà el Josep i l’Amaia amb els que compartim unes cervesses i l'aventura.




Només haig de dir que els companys d’aquest equip (CAVE-CONNECTION TEAM) son collunuts, que per molt rebentat que surtis del forat i tant sols per la gent d’aquest grup ja val la pena tornar-hi. L’espeleòleg oblida ràpid, tenim la condició de desmemoriats ja que per “Los rayares del Calcil” i de baixada pensem en el proper atac. I GRÀCIES per la confiança del G.E.B per convidar-nos a col·laborar en les tasques de recerca d’aquest massís.




La sorgencia d'Escuain B-1

El Cotiella (Recuerdos de un Montañero)




Recuerdos de un montañero. Henry Russell




Cotiella (2.910)





El Cotiella es una especie de esqueleto solitario y lúgubre, apenas cubierto de carnes ardientes.









Peña la Una (a l’ombra i a l’esquerra), Pico de Espouy, Las Coronas, Llosat i Punta Alta




Parece lamentable, caduco y consternado, como un viejo volcán que va a apagarse.




El gigante descarnado que había contemplado tan a menudo de lejos, o en mis sueños y del que nunca me había encontrado tan cerca. ¡Qué singular objeto! Quemado por todas partes, parecía una montaña de cenizas.













Incluso la misma nieve que surcaba sus valles desolados, aumentaba su tristeza.




Agujas de Lavasar




Jamás he visto nada tan lúgubre y tan desnudo, y sin embargo, el conjunto de este monstruo estaba impregnado de una majestuosidad extraña.





Peña de la Una




Un bosquecillo de pinos tan viejos, tan decrépitos, que parecían vagamente cadáveres olvidados sobre un campo de batalla… Había un circo inmenso, capaz de contener una capital, tan efectivamente como un brazo de mar.






El Cotielleta i el Reduno





(pues no había nada dentro), hubiera parecido un prodigioso cráter, si las nieves perpetuas no hubieran atestiguado el frío glacial que reina siempre.









El circ d’Armeña





Ni un solo pájaro, ni una sola cabaña, ni una gota de agua. Un mar solidificado en medio de una tempestad, y erguido con olas agudas y largas, de entre las cuales algunas superan los 100 metros de altura. Estas cimas enormes y estas colinas están separadas las unas de las otras, tanto por barrancos como por grandes pozos negros y profundos, como se puede comprobar tirando piedras…









Entrada de difícil accés, s’haurà d’aguditzar l’enginy i/o utilitzar técniques espeleològiques d’aproximació del S.XXI + ganes i motivació…






El Pepe a l’entrada de l’A-69 (forat el qual es mereix un post a l’igual que l’A-114, però d’això ja en parlarem un altre dia…)









El Junior sortint de l’A-114





Este triste recinto, sin que se pueda decir lo contrario, el más desértico de los pirineos, no contiene más agua que la que gotea por debajo de las olas de nieve. Este circo salvaje.





Leontopodium Alpinum









Cual fue mi asombro, al ver allí una flor, y una flor extraña, ¡el Papaver pyrenaicum! Sobre un pico tan pelado, el efecto de una flor es muy alegre. La cima del Cotiella ciertamente es uno de los observatorios más grandes de los pirineos, y esto por tres razones. Su aislamiento, su gran altura, y su distancia de la cadena principal. No hay más que una o dos fuentes que manan siempre , en esta inmensa región del cotiella , una de las más vastas montañas de los Pirineos , ya que cubre siete municipios ; hay que llevar agua.












Es la cima del Cotiella pico sin igual en toda la cadena de los Pirineos, y rodeado de Saharas.







Pico de Espouy i las Coronas



Este horizonte de piedras, donde se buscaba en vano una gran roca en la que el arbusto más microscópico, parece liso; pero, en realidad, está cortado por barrancos más o menos paralelos, como el océano en una tempestad. Es una zona verdaderamente maldita. Incluso la voz del viento tiene algo de sombrío y de fatídico en estas mesetas inhabitables y monótonas donde un camello podría morir de sed. El terror reina por todas partes.









Las Coronas desde el Collado de Ribereta





No se podría imaginar cuántas flores de mil colores, tan jóvenes y variadas , iba a decir tan felices, hacían el efecto en una región tan atroz, y donde, durante seis meses por lo menos, jamás una gota de agua viene a perlar la tierra.








Ramonda Myconi???







Los hermanos Passet (Henri y Celéstin) y otro entusiasmado admirador de los pirineos el señor Lequeutre con los que volvió cinco años después de su primera ascensión (1.865) y durmieron en la cima.





Als darrers metres d’un corredor no catalogat al Cotiella…








Sortint d’aquest corredor que va a petar a l’aresta S-SE del Cotiella









Per l’aresta S-SE del Coltiella






Tot un luxe el poguer lliscar per la Era de las Brujas





Aquesta inacabada historia d’amor comença un bon dia del mes de setembre del 2001, quan per fí i després d’uns anys llegint i rellegint el SIS-11 de l’Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa i desplegant la topo de l’A-11 que porta adjunta, havia somiat en conéixer aquest massís. I semblava com oblidat, ningú no m’havia parlat, com si no existís, com si els que havíen explorat haguessin tancat un llibre plé d’incognites, poder la dureza dels meandres i estretors de l’A-11, l’aire fred que circula dins; un cop al caliu de la llar , aquest record d’aquelles exploracions, restessin llunyanes…





Per inercia i a Benasque a una botiga coneguda sense cap mena d’intecions vem adquirir un mapa del Cotiella i com el que no vol la cosa, provablement atraït per aquell article ens dirigim a aquesta nova aventura.








La descoberta personal del Circ d’Armeña em va portar a una nova dimensió inconscient d’un amor que encara perdura i es revifa cada cop que es deixa fer visites; paral·lelament hi havia un club, el de Gavà que hi treballava, però va estar aquell primer dia desgastant les soles de les sabates per l’abrasiu rascler del circ, una primera prospecció pressa de contacte la que ens va alertar que allà en aquest coliseum passaríem caps de setmana com si fos una segona residencia, on a Armeña com antics amors ens donaria decepcions després d’esforços i jornades d’euforia recompensades per petites troballes. Pujavem un grup d’amics de diferents clubs compartint l’amor, el suor i vespres de converses al seu refugi, van estar un parell o tres d’anys intensos venint a aquesta escola d’espeleologia alpina, tot i que l’últim tram d’aquest periode exploravem alhora a un altre massís veí de terres aragoneses on les espases i les llances de dos grups catalans treien espurnes per una troballa de renom pels nombres clàsics i somiats de tot espeleòleg alpí de raça. L’escriptura burocràtica del Circ d’Armeña, la va heredar el club d’uns dels membres d’aquest grup d’amics, ara a dia d’avuí tenen millors eines econòmiques i materials per tal d’explotar el potencial del Circ, però els calers i l’equip sols sense un bon equip humà no porten troballes, només es una gabia d’or… I com sempre, son els grups francessos que durant anys han anat davant nostre, els que s’encarreguen d’una forma disciplinada de escriure pàgines noves a l’historia de l’espeleologia d’aquest massís.





Deixant de banda escriptures burocràtiques d’una muntanya, i sempre i per davant de tot seguiré apostant per l’ética del forat, (el forat serà de qui el treballa, respectant l’esforç i la manera d’explorar) i no la zona, (desde l’invenció d’adquisició de zones, van arribar els problemes)… Intentant sempre col·laborar amb el grup que sigui l’afortunat de tenir l’escriptura de la zona, sempre i quan estigui obert al treball en equip i en l’intercanvi d’informació, i no respectaré gens als que constin sols com a beneficiaris d’una zona només pel fet de tenir aquest document ple de pols dins d’un calaix i/o convidant a espeleòlegs de fora per que facin la feina (com succedeix a Tendenyera per exemple) i justifiquen els esforços d’aquesta manera tant similar a la del futbol per tal d’obtenir subvencions. Deixo de banda la política que començaré a treure-li la pols a l’equip. Per cert algu sap on puc aconseguir un vis de la politja d’un davallador Repetto???

Per Bulgaria amb esquis

Arribant al Virhen


Yo había intentado un ascenso, un refugio de alta montaña cada vez que había sentido dolor, porque esa montaña era invulnerable; cada vez que la basura ya era insoportable, porque esa montaña era límpida; cada vez que la fugacidad del tiempo me atormentaba, porque en aquella altura reinaba la eternidad. Pero el rumor de los hombres había terminado siempre por alcanzarme, se colaba por los intersticios y subía desde mi propio interior. Porque el mundo del que somos responsables es éste de aquí: el único que nos hiere con el dolor y la desdicha, pero también el único que nos da la plenitud de la existencia, esta sangre, este fuego, este amor, esta espera de la muerte. El único que nos ofrece un jardín en el crepúsculo, el roce de la mano que amamos.

Ernesto Sabato. (La Resistencia)

El Virhen vist d’aprop del cim del Todorka 2.746 m. a les pistes de l’Estació d’esquí de Bansko. Es el centinela de les muntanyes de Pirin.


El vessant sud del Virhen ens ofereix moltes posibilitats per les diferents valls d’accés a aquesta zona.


Baixem per una vall directa que ens condueix directament al refugi.


Algu haurà d’esperar a que la neu marxi per moure casa seva.



De camí al Polezhan 2.851m.



Per l’aresta del Polezhan.



Tot envoltat de grans descensos que et conviden a imaginar, a dibuixar linees plenes de llibertat.



El Virhen desde la cresta cimera del Polezhan.


El Malka Musala 2.902 m, germà petit del Musala 2.925 m, partim de l’estació d’esquí alpí de Borovets.


El Musala al darrera, el cim més alt dels balcans i de Bulgaria.



Al cim del Malka Musala.



De camí al refugi de Malyovitsa sota una gran nevada, al Parc Nacional de Rila , amb l’intenció d’aproparnos al seu cim de 2.709 m.



Sota el caliu del refugi de Malyovitsa.



Evidentment el temps no acompanya i girem cua.



I gaudim de neu pols mai millor dit.



Quina neu, a -13º no transforma…



Per les muntanyes de Rila, els boscos d’abets sempre hi son presents als inicis…
Ha estat una primera toma de contacte amb aquest país, evidentment milions d’idees i de llocs ens criden i mai podrem tenir temps físic per retenir en primera persona aquells escenaris a les nostres retines, però seguirem somiant perquè encara es gratis.
Gràcies companys de viatge un cop més pel caliu, el vi “crianza” de Navarra, el Pernil i el formatge de la vall de Baztan.