Escuain descensurat!

Connexió del Sistema C-9 – C-20 amb el Sistema de las Fuentes de Escuain – B-7 Meandrico del Gurrundué – B-15 – B-1

Al meandre “Pipé mamé”

Es a través d’aquest meandre per on s’ha pogut realitzar la connexió. En un principi estàvem animats a baixar les ampolles per intentar bucejar el sifó terminal, però llegint bé l’article del G-3 Meandrico del Gurrundué de la revista Sota Terra, on fa referencia la descripció de la Galeria de la Esperanza, on diu: “en esta colada y a unos 10 metros de su base, un pequeño aporte de agua que proviene de una pequeña oquedad nos anima a instalar un pasamanos para acceder a el cuando el caudal lo permita, quedando pendiente su exploración. Este pequeño río, se pierde en la base de la colada entre unas estrecheces de 5 metros de desnivel para ganar algo de espacio y tras circular otros 5 metros por un pequeño meandro se precipita en un pozo de 6 metros. Unos metros mas adelante se introduce por un meandro estrecho que impide de momento su exploración.

Sortint del Meandre Pipé Mamé un cop feta la connexió

Tenint aquestes referencies i la direcció de la planta de la Galeria de la Esperanza aigües amunt un cop passat el sifó, ens animem a continuar l’exploració de la Galeria del Navarro a -605 m. de fondaria a les Galeries Velles del C.9.

Religiosament intentem esperar per gaudir de l’estricte permís del que disposem per explorar a Escuaín. No és tarea facil, ja que l’excitació dels membres d’aquest equip es posa de manifest.

I bé, aquest cop tenint equipat el forat i el vivac, ens dirigim el Josep, l’Hilari i jo del bar d’Escalona on esmorcem fins al vivac, logística que ens agrada fer servir, sense grans campaments, ni tendes de campanya…

Aquesta nit, els meus companys intenten beure l’ampolla de vi de Rioja “Sangre de Toro”  que hem gosat baixar al vivac, però vaig haver d’imposar una mica d’orde aquí baix, ja que a l’endemà ens esperava una dura jornada…

El Josep ens espera al vivac, a les onze del matí sortim amb l’Hilari armats amb el taladre, bateries, martell, escarpa, equip de topo, cámara de fotos, corda, xapes i multimontis, un estrep i una fifí, pasem la famosa gatera com si fossim per casa, arribem d’hora a la punta: (inici de la galeria del navarro cota -605) i la cascada de 6 metres que ens atura al pont de Sant Joan, que previament la vem intentar escalar sense èxit degut a la quantitat d’aigua que es precipitava per aquesta i les hores acumulades instal·lant el forat a més a més de la mullena que portàvem a sobre, ja que hi hà un punt a la cota -580 aproximadament, que la galeria queda invaïda per dues cascades que es precipiten pel mig d’aquesta provinents del Sumidero del Gurrundué. Aquest cop l’Hilari l’escala en lliure clava un multimonti en una repisa per asegurarse i instal·la la capcelera de pou, seguidament remuntem la galeria en oposició fins arribar a una repisa aprop del sostre i a partir d’aquest punt en oposició instal·la un passamà per accedir a l’inici del desfondament d’aquest meandre, un cop aquí no ho acabem de tenir clar, ja que no hi hà un fort corrent d’aire, però el meandre es fa impenetrable, ens ho estudiem, rellegim l’article del Sota Terra, i sense pensar-ho dues vegades comencem a desobstruir a cop de martell i escarpa, quan un es cansa, l’altre agafa el relleu i així repetides vegades.  Provo sense l’equip un cop, el torax no passa per una primera estretor vertical, més cops de martell i escarpa, torno a provar i aquest cop si, estic abaix d’aquesta estretor vertical, a partir d’aquí es una gatera baixa amb arestes i concrecions que barren el pas, a cops de martell es facil de trencar aquest material, avanço així durant uns metres fins una altre pas que queda obstruit per un bloc de material conglomerat facil de trencar i rera d’aquest accedeixo a un meandre que coincideix amb la descripció final de la Galeria de la Esperanza, continuo uns metres, un resalt de 3 una mica mes de meandre en el qual m’ha semblat veure taques de fang en una petita colada i arribo a la base d’un pou de 6 on no hi ha corda. Torno enrere amb l’Hilari, preparem dos petates amb la corda, taladre, l’equip de topo, equip personal de progressió, ja que amb aquest no es posible de passar per aquestes estretors i ens dirigim a la base del pou de 6 on l’Hilari comença l’escalada artificial a coll i be, clava tres multimontis i surt en lliure, a dalt ha vist petjades de bota, cridem!!! Instal.la la capcelera de pou, pujo i a través d’una grimpada per un petit meandre arribem a la base de la gran colada de 30 metres d’alçada, aquí encara cridem més, a la dreta de la colada i per un pas baix s’accedeix a la galeria de la Esperanza, on proseguim un tros d’aquesta fins trobar un resalt instal·lat amb corda. De tornada topografiem desde la base del pou de 6 fins a l’ultim resalt del C-9 que hi hà al costat de la Galeria del Navarro a la cota -605 m.

Passat l’aport del Sumidero del Gurrundué, hem fet servir uns xuvasqueros cutres d’aquests dels xinos com a“cagoule”.

Tornem al vivac 11 hores més tard amb la feina feta, l’ànima engrandida i el cor més ample per aquesta nova aventura. El vivac es una festa, el Rioja s’acaba ràpid i l’endemà la remuntada a l’exterior es una gran festa de traginers.

Fruint de la festa

Al surtir vem prolongar la festa desde l’entrada del C-9 on teníem una ampolla de cava i tres llaunes de cervessa fins a Plana Canal on ens esperava el Xavi Alemany que venia amb ganes de tenir bones noves i preparat per baixar ampolles al sifò terminal, alguna llauna freda ens tenia preparada, aquest cop no vem parar a Bestué, sino a Escalona on vem continuar encetant alguna llauna més i tot acaba on comença aquesta llarga historia d’anys enrere a Lamiana al restaurant d’en Feliciano on ens va delectar amb els millors entrecots i vi Somontano, tancant aquella nit del 1 d’agost amb uns quants patxarans ordesanos que en Feliciano ja es preocupava de reomplir els gots…

Remuntant el pou del Silex

Han estat quatre atacs al forat, al primer i al segon hem fet servir el refugi de San Vicenda con a camp base, les dues vegades següents hem fet la logística que ens agrada: “del bar al forat i del forat al bar”. Apart d’aquests atacs interns, vem portejar equip un cap de setmana, i fa dues setmanes vem portar les ampolles de buceig a la boca, per si fallava aquest primer intent.

Gràcies a l’informació facilitada pels membres del Colectivo Escuain tant en les Galeries Velles del C.9 com en la Galeria de l’Esperanza del B-7 Meandrico del Gurrundué, que sense la bona feina que van fer al seu dia no hagués estat posible aquesta connexió. Gràcies al Josep per la correcció de la declinació magnética de cada any que s’havia topografiat.

Han participat en aquesta aventura:

El Josep de la S.I.E-Proteus, l’Hilari de L’E.R.E-Proteus, el Dani de L’E.R.E, la Genni de l’E.R.E, el Jose de la S.I.S, el Xavi de Proteus l’Amaia del G.E.B.N.A i el Javi de l’E.R.E.

Aquest gran sistema esta format per les següents grans cavitats: C9 (-830m) i C20 (-501m) que es van conectar l’any passat i aquestes amb el Sistema B15-B7-B-1, no guanyant desnivell al sistema pero sí unint les dues zones importants d’aquest massís i afegint una nova travessa integral al sistema de -1.060 metres que passa a tenir ara el C.9  un nou menys mil al pirineu.

La topo:

Travessa B15 - B1

A l’agost del 1.996, concretament els dies 24 i 25, junt amb en Ricard Gatell, desde feia un parell d’anys que planejàvem visitar aquesta grandísima cavitat, el monogràfic Escuain del club voltava a llavors per casa i la topo de la B-15 B-1 decorava una de les parets de la meva habitació, en comptes de tenir un poster de la Sabrina, de la Samanta Fox o la portada de la Marta Sanchez de l’Interviu que eren mites sexuals d’aquella época tenia la gran topografia a la paret…

Acababa de fer 19 anys, en Ricard tenia 21, i aquell cap de setmana de finals d’agost del ’96, junt amb en Juanito i en Paco que anàven a fer la travessa T-1 Santa Elena a la veïna i aragonesa Serra de Tendenyera, ens apropen a Lamiana, pasem la nit i a l’endemà amb en Ricard comencem l’aventura en aquest poble situat a 1.120 metres d’alçada, ja que la carretera que continua fins a Revilla restava tallada al trànsit degut a que l’havíen asfaltat, ens acomiadem del Juanito i el Paco que ens desitjen la millor sort i ens encomanen a la verge de Montserrat i segueixen cap a Bujaruelo. Inocents i inexperts ens dirigim amb l’equip (dues cordes de 60 m i una de 40 m, els pneoprens, un bidó estanc amb poca teca, un red bull i equip personal) a localitzar la boca d’entrada situada a 2.216 metres d’alçada a nivell del mar.

A l’arribar a la boca en Ricard em fa la següent pregunta:”Vols que entrem de debó?” Era la una del mig dia del dia 24 d’agost, jo li responc amb un: “es clar, anem a dins”…

Érem conscients de la descripció del llibre: Grandes Travesias 40 Integrales Españolas que també corria pel club i per aquella época estava de moda, no així l’exploració. Que deia:”Se trata de una travesia de gran envergadura en la que habrá que extremar la preparación física y psíquica, ya que las bajas temperaturas, la gran cantidad de agua y el elevado número de horas que requiere, hacen de ella una cavidad de gran dureza, apta solo para espeleólogos expertos. Hay que preparar minuciosamente el material, la vestimenta y la comida de ataque”.

Era per nosaltres un repte de joves autodidactes amb iniciativa, tot i tenir la negativa d’anar per alguns que voltaven pel club, no els vem voler escoltar ni tampoc vem deixar d’anar per la seva por, ni la vem voler portar amb nosaltres,  vem tirar endavant aquell repte que volíem fer realitat.

A la capçalera del pou de 116

Passaven les hores, posàvem corda, treíem corda, les guardavem, les tornàvem a treure repetidament, perque a llavors encara no estava instal.lada en fixe, anys més tard la van deixar tota equipada i facilitava la progressió.

En una de tantes i tantes marmites que trobem riu avall un cop deixada la galeria asfaltada, no vem trobar el cortocircuit amb el que t’estalvies hores de travessa i d’aigua gelada, però tampoc vem insistir ja que volíem fer aquell recorregut de la forma més romàntica.

A la turbina lloc on va a parar l’aigua del Meandrico del gurrundué G-3 o B-7 depenent qui el va batejar si el G.E.B o el Colectivo Escuain i del C-9 respectivament.

Aquella successió de marmites, de resalts, de cascades, d’aigua cristalina i freda, de roca neta ens va transportar a un viatge subliminal, el nostre esperit engrandit per aquella gran experiéncia no va tornar mai a les seves antigues dimensions.

Vint-i-dos hores i no m’enrecordo quants minuts més vem trigar en recórrer aquella gran cavitat, encara no sé com ni ens vem beure el Red Bull ni vem menjar, poder l’instint de supervivencia de dos joves va ser el combustible d’aquella activitat. Des d’aquell dia ni hem vist joia igual ni crec que veurem res semblant.

El Juanito i el Paco, van tenir temps de marxar a bujaruelo, realitzar la concurreguda T-1 Santa Elena, tornar a Escuain i venir a la Sorgéncia del B-1 o Fuentes de Escuain i esperar a que la llum ens dongués la benvinguda. Sorgéncia que havíem visitat un any abans fins a la Cascada Silvia un dia després de realitzar l’únic barranc i l’única visita que he fet mai a la Sierra de Guara. Es normal no tornar a un parc aquàtic quan trepitjes per primera vegada Escuain. En fí els barrancs el gran cancer de l’espeleologia…

Ja  de camí a Escuain amb els pneoprens posats ja que encara i havent prés el sol no recuperàvem l’escalfor corporal, amb la son i el cansament, un forestal ens atura i ens demana els D.N.I’s per fer-nos una recepta de cent mil pesetes d’aquella época… (multa que vem recórrer i van reduïr la cota en una desena part).

Aquell dia vem aprendre que la espeleo es dura, no està de moda i a molts puestos està prohibida.  I per a més INRI a sobre criticats per alguns que voltaven pel club per fer servir els pneoprens del club per anar a fer espeleo i  no barrancs. Aquella mateixa tardor vem anar al nus en moto una tarde de pluja a comprar-nos uns pneoprens ja que pensàvem visitar el Meandrico del gurrundué sense ésser criticats i també de forma prohibida sense necessitat dels tristos tràmits burocràtics… (mai no va arribar aquell dia, però vem fer un intent, la forta pluja ens va aturar). Erem revelds, amb ganes d’explorar, moltes vegades ens negaven el taladre (hilti), les propostes de fer compra de 9mm eren en va, així com les excursions amb d’altres membres d’altres clubs eren criticades. Tot alló, barrera rera barrera 15 anys més tard ens em vist recompensats per aquesta darrera gran exploració al C.9 i l’unió de la Bufona C-20 amb el C-9 i aquestes dues mítiques cavitats amb la gran B-15 i  el B-7 (Meandrico del Gurrundué) i la B-1. Escuain ens ha recompensat a un grup d’amics amb les mateixes inquietuts. Ara sería interessant anar a la recerca de l’entrada superior d aquest sistema…

Fotos B15-B1: Ricard Gatell i Javi Garrido

Foratón-Santa Elena

"Con dátiles y a lo loco"

Cara sud del Tendeñera



Un recorregut original a través de la Serra de Tendenyera. Desde feia temps i mirant la xarxa topogràfica del Sistema Arañonera, m’imagino un passeig turístic dibuixant una línia transversal que comença al vessant sud del cim del tendenyera i termina ben avall de la vall de Bujaruelo, sembla un mite, tot i sabent que ja ha estat realitzada per dos equips anteriorment. El Sistema consta de 9 entrades fins el moment: Foratón de Tendenyera, Foratín de Tendenyera, S1, S2, S3, A31, T1, la Cova de Santa Elena, i la surgéncia de Santa Elena. Tothom ja conneix bé la clàsica travessa T1- Santa Elena, equipada amb cordes fixes de vegades i preparada per a corda doble, la resta no teníem informació desde feia anys, ja que durant les macro campanyes d’estiu del club que treballa aquesta zona d’un any per d’altre pot canviar l’instal·lació, o qualsevol esporàdic  pot aixecar qualsevol de les cordes fixes que cal remontar. Conscients de que teníem que controlar bé l’estat d’equipament i els punts clau, vem tenir de realitzar  durant els mesos d’hivern la resta de travesses possibles, vem començar per l’A31-Santa Elena al mes de novembre, al gener l’S1 – Santa Elena al febrer vem treure el cap per Foratín-Foratón baixant alguns pous. Els primers intents d’aquesta travessa van acabar malament, el primer va acabar amb un component de l’ECG amb símptomes d’esgotament i hipotermia acompanyat a llavors per un espeleòleg anglés que sense conéixer el sistema va sortir per l’S.1 a demanar ajuda, es una anécdota que no es coneixien entre ells, essent evacuat per l’espeleosocors per l’A31 al “Campamento internacional Arañonera 2.005”, El segon intent el nostre company Xavi amb en Quim de l’E.C.G junt amb dos membres de l’espeleosocors aragonés en Laureano i en Benito ténen un petit accident a 4 camins a la base dels pous de l’A31, precipitant-se una pedra al peu d’un company tenint d’abortar la temptativa, un any més tard i al tercer intent en Xavi Alemany amb en Nicco durant “El Campamento internacional Arañonera 2.006” els dies 11 i 12 d’agost realitzen amb èxit la primera travessa del Foratón–Santa Elena portant un petit equip de vivac i trigant 23 hores, a la setmana següent un equip d’espeleòlegs anglesos realitzen la segona travessa d’aquest gran sistema.

A l'entrada superior del Foratón de Tendeñera

Feia temps que al Xavi li escalfava el cap amb aquesta proposta, ell va aceptar fer aquesta travessa per segona vegada però d’una forma elegant, afegint a la proposta una certa dossi de romanticisme, anar a l’hivern aproximant amb esquís i sense equip de vivac, la idea ja m’agradava, tot i la logística que comportava haver de portar un parell d’esquis i botes, a llavors  les agendes dels dos no coincidien o la meteo no acompanyava, tampoc l’hivern, ja que la neu per poder aproximar amb esquís a tendenyera va arribar ven tard cap a l’abril.  Va ser a principis de juny que tenim previst d’anar  però anul·lant la temptativa amb esquís.

A l'entrada de l'S.1 el dia 2 de gener

L’altre component de l’equip en Rafa Fraguas alias “mala hierba” em truca preguntant que vol venir, i com jo ja el conec, original de Sitges i coneixedor dels cinc tipus de tribus d’homes del mateix sexe que hi han ben diferenciades al seu poble, es habitual que les expliqui quan més putes les estas passant a un forat,  es una especie de tipus dur, d’estómac d’hacer inoxidable, que pot sortir del cotxe amb febre amb intenció de fer l’A-31 Santa elena i no anul·lar l’excursió, tot el contrari, fer la travessa i continuar fins al refugi de Bujaruelo i bomitar al llit tota sustancia maligna que ha estat passejant durant el dia, també vem controlar l’S.1–Santa Elena amb ell i en Pepe el 2 de gener d’aquest any, en aquella ocasió la vàrem realitzar “deshidratant” amb 4 litres de vi “El Dominio de Borgio”; De cap molt dur i neurones que no saben que es passar por, li encanta escalfar el cos amb vi, en tota sortida porta amb ell una ampolla de 2 litres de vi barat i dolent alhora comprat al mercadona, marca “El Dominio de Borgio” de 2 euros amb 15 céntims o de qualitat similar, un home motivat facil de convencer per qualsevol proposta d’espeleo romàntica on els espits que hi han de les primeres exploracions apart de ser escasos estan inusitats pel robell, un home amb recursos, de festa a la nit és l’últim en retirar-se tot i que la ciutat li senta malament. L’altre component en Xavi Alemany alias “Bambi” es difícil de descriure, un home de fets i de poques paraules, una mala béstia fisicament, de jovenet quan va acabar el curs d’espeleo no va coneixer un altre coliseum que el de la via mili-kk al sistema arañonera on es va curtir de tal manera que no hi hà obstacle que el faci suar un àpex del seu estat normal, tampoc no sap dir que no a propostes originals i un habitual de “les festes de traginers”, si intentes seguir el seu ritme els colors vermells de rebuf a la cara et pujaran aviat, apart que suaràs com un porc; De cul inquiet la seva furgo no para de cremar gasoil per recórrer el Pirineu, mai el trobaràs un dia tranquil a casa. Un galant i un senyor amb ella.

A l'entrada de l'A-31

El dia 1 del juny passat i per cuarta vegada aquest any estàvem demanant la clau de la pista de Linàs de Broto al seu alcalde en Pelai, deixem un cotxe a Santa Elena a Bujaruelo i aproximem a fer un vivac romàntic a uns Prats per sota l’S.1, on E.C.G. planta cada any “el campament internacional”. Sota la llum de la lluna i de cara al Otal acomiadem el divendres,  les intencions per demà van marxant del cap alhora que els estels i la lluna il·luminen l’escenari, una son profunda m’allibera la ment del cos, mentres el cos descansa la ment treballa: “una dona d’uns vint i cuatre anys morena d’ulls clars, de naturalesa divina, bestida amb un delicat bestit d’un teixit tant sensible i fi com la seda, de color blanc, un tant transparent i curt, camina descalça sobre la sorra d’una llarga platja sol·litaria, un vent agradable li aixeca els cabells llargs, despentinats, de pell morena i fina semblant al vellut, al caminar destaquen les seves cames un xic fibrades de constitució molt femenina amb una picardiosa mirada. D’una bellessa imperfecta que podria passar desapercebuda entre d’altres però la fa especial. Continua caminant i s’atura al meu costat, amb un somriure canalla em saluda i li responc amb un altre carregat d’instint animal, amb delicadesa s’ajup i s’asenta aprop, creua les cames i amb els braços estirats es recolça amb els palmells de la mà a terra, a uns dos metres mirant de cara al mar,  un fort cop de vent intenta emportar-se l’ansia d’aquesta atmósfera sexual que ens envolta, mirem endavant a l’oest vermellós , el sol s’amaga per l’horitzó en aquesta platja de les Balears. Passen els minuts m’ignora i jo intento ignorarla, anem junts de la mà per camins paral·lels, s’aixeca, dona dos passos endavant i amb una tendresa digne d’admirar es despuja deixant caure a terra el bestit, nua amb uns pits no gaire grans però que agraden, semblants als d’una jove model de calendari típic, camina lentament i amb decisió es fica dins l’aigua on juga d’una forma múrria amb les onades, l’observo amb admiració, surt desvengonyida i camina cap a mi”. Un soroll em desperta, collons! es el Rafa amb el deler viu que em deixa amb ganes de més,  ja el veig com va pujant en direcció a l’entrada de Foratín, a la merda aquest somni inacavat, la realitat es aquesta, ens aixequem ràpidament i el Xavi em saluda el bon dia amb un parell de pets, jo li responc amb un altre, una situació molt llunyana a la del somni, ens disfrasem d’espeleòlegs amb aquella doble pell de folre polar i cordura que alhora de bestir-se sempre la relacionem amb el trajo de passar calamitats, que ens farà suar i passar fred, molt llunyana a la roba per ballar i gaudir de la disco per seduir a una persona del altre sexe, son robes totalment antònimes, tot i que es facin servir totes elles a deshores. Ràpidament  amb un equip molt lleuger i minimalista però trencant la línia del tecnicisme pels 2 litres de vi barat, pujo cap a munt tenint més aprop el somni que la triste realitat. A l’entrada de Foratín, esmorcem un platan i un glop de vi, res d’un café amb llet i un bon croissant llegint el cuadre de la premsa nacional que ens agradaria estar fent en aquests moments, davallem el pouet de Foratín, el qual va ser fisicament posible de baixar gràcies a dos laboriosos caps de setmana d’àrdua desobstrucció per part de l’E.R.E. Remuntem ràpid cap a Foratón, aquí treiem el cap mirant al sud i ens emborratxem del color verd intens de primavera, conscients que durant un munt d’hores el color de les monótones calcaries d’aquest sistema ens acompanyaran. Son les 8:36 del matí quan donem l’esquena al sud i comencem a recòrrer aquest sistema d’oest a est.. El Xavi es mou ràpid i segur, com si anés a parar un foc, la resta el seguim com bonament poguem, el pou de la Romanesa, el pas de l’esfinx, el fred riu primigeni, el gran canó, quins records, han passat deu anys i sembla que va ser ahir que remuntàvem amb en Toni Inglés i el Jordi Arregui quan una gran crescuda ens acompanyà sortint a superficie, també em ve a la memoria l’espera impacient al dia següent dels nostres companys Dani Ferrer, Xavi Arregui, Hilari Junior i l’Albert Serra a tenir bones noves seves, o a en Miquel Bosch calculant la poligonal in situ i cridant les següents xifres: “-1004”.   Remontem a mig baixar el gran canó pel “pou de la connexió” previament reconegut el 2 de gener d’aquest any mentres realitzàvem la travessa de l’S.1-Santa Elena, equipant algún dels pous d’entrada que l’E.C.G havía desinstal·lat l’estiu del 2.011.

Al vivac de l'S.1

Arribem al vivac de -600 de l’S.1 que el E.C.G feia servir per remontar direcció cuatre camins abans d’enllaçar amb l’A-31, i anys més tard per explorar la via mili k.k, allà acabem els dos litres de vi barat “El Dominio de Borgio” de 2,15 euros del mercadona, la remontada et fa suar el vi, arribem a cuatre camins, aquest camí que ens resta fins sortir per Santa Elena serà la tercera vegada que el seguim en menys d’un any… Aquesta galeria, la cantonada, els seus passamans, els pitons que encara hi han per allà, l’escalada olímpica, fins al pou J.M Gutierrez, em transllada a l’época aquella que membres de l’E.R.E van viure com iniciàtics, no la puc imaginar perque era un nen petit o encara no havia nascut… però penso en les exploracions d’aquestes galeries i després la remontada a l’exterior de l’A-31 i després la baixada fins a Bujaruelo per la vall d’Otal. Arribem d’hora a l’enllaç amb el T.1 sobre les 18:00-18.30 de la tarde, lloc per on vàrem passar la setmana anterior amb l’Amaia per tal de revissar que totes les instal·lacions d’aquest tram, el més transitat, estiguessin al corrent, en aquest punt fem un te calent i el Rafa ens ofereix dàtils apart del pernil de bona qualitat embassat al buit que tenim el goig d’encetar, els dàtils ens donen tal quantitat de sucre que ens proposem anar a sopar calent al camping de Bujaruelo, veiem com el Rafa els cruxpeix a grapats, com si hagués estat dos dies sense ingerir aliment. Excitats pels energètics dàtils el davallador treu fum i a les 21:00 del mateix dia 2 de juny veiem l’última llum del dia per santa Elena, davallant els -1.338 metres de desnivell amb en Xavi Alemany i el Rafa Fraguas que encara els dàtils li han donat energia per continuar explicant anécdotes nocturnes de Sitges el seu poble. Feia 12 hores i 24 minuts que ens vem acomiadar del verd intens de primavera i deixàvem enrera l’entrada del Foratón de Santa Elena.  Encara i amb l’última llum tènue del dia baixem fins al cotxe quan la pluja no ens deixa ni reduir el ritme militar que ens hem impossat durant aquesta jornada. Al bar del camping de Bujaruelo unes quantes cervesses, el caliu de les persones, un bon plat de llenties, el vi, una dutxa d’aigua calenta  i un matalàs ens reben amb caliu. A l’endemà la pluja ens acompanya aproximant a l’S.1 on vem deixar l’equip de vivac, un altre vegada amb el cohet al cul però sense dàtils aquest cop, arribem mullats fins a la médul·la al vivac anomenat l’hotel on tenim les motxilles, encetem dues llaunes de cervessa barata i una de Pepsi-Cola, aquí ens imaginem la resta del somni.

A l'entrada de Santa Elena

Durant la travessa no s’han prés fotografíes degut a la lleugeressa de l’equip, però durant la resta de travesses tinc d’agraïr la col·laboració i paciencia del Pepe Mullor que una lumbàlgia el va afectar mentres davallàvem els pous de S.1 i va decidir sortir per Santa Elena “que titán” alhora abusant d'ell prenent fotos, al Xavi Rosell, al Rafa Fraguas i a l’Amaia Castellano soportant les esperes mentres col·locava el trípode o realitzava fotografies del sistema, i ells aguantàven els flashos. Entre tots hem fet una bona feina fotografica que un dia d'aquests farem la presentació a les instal·lacions de Freàtic. I al Xavi Alemany per voler repetir.

A l'hotel



1ª Travessa Integral C9 - B1 Sistema de las Fuentes de Escuain

"La Cirereta del Pastís"

Es vespre nit quan sortint per la B1 que veiem l'última llum del dia, el contrast de la foscor total que ens ha acompanyat durant un grapat d'hores ens allibera d’aquella inert llum artificial que fem servir, agraim l'ambient càlid que mana allà fora que ens rep amb els braços oberts i toballola en mà com la d'una mare, que espera pacientment al seu fill quan surt de l'aigua tremolant, deixem enrera el fort i violent corrent d'aire que circul•la allà dins i les seves aigües glaçades amb el seu respectiu soroll ensordidor.

Dins de la Garganta de Escuain reina una pau absoluta, ens posem roba seca i ens relaxem, es moment doncs de trencar la mononotia insípida de l'aigua, amb un somriure ple de felicitat que ens delata hores llum a tots tres, ens creuem una forta abraçada i gaudim d'encetar alhora tres llaunes de marca barata de cervessa com tenim el costum.

Negre nit remontem a l'aldea d'Escuain, aquell curt però vertical camí amb la motxilla carregada d'equip mullat et fa recordar que aquesta festa s'apropa al seu zenit. Ja de lluny es deixa veure l'enllumenat públic del poble d'un color groguenc fosc tirant a taronja, un lloc privilegiat on regna el sil•lenci, la pau, envoltat d’un misterios ambient. Mentres avancem sentim picar a terra la sola de les nostres botes contra l'empedrat del carrer mentres caminem, més enllà veiem el reflexe dels nostres frontals en els ulls d'una familia de gats que descansen a sobre i al voltant d'un tot terreny vell de color blanc tipus Lada Niva, on alguna ànima es preocupa d'alimentar aquestes tímides bestioles. Ara sí, un cop les motxilles dins de la furgoneta aquesta festa s'ha acabat...



Al "Pipé mamé"





L'any passat vem assaborir un gustós pastís, el qual ens va portar problemes, no intestinals sino problemes burocratics d'adquisició d'un altre pastís a la mateixa pastisseria, va estar tant temptador el fet de portar-se a la boca un troç d'aquell suculent menjar, que ens recorda l'historia de la poma d'Adam i Eva. Aquest any vem canviar de pastisseria, es diu Cotiella, en la que aquest estiu vem tenir el plaer de tastar amb el mateix grup d'amics inquiets un altre pastís exquisit, tot i mirant de reüll la vitrina de la pastisseria del costat. Tot un any amb la golafreria insaciable ens porta a voler més, es a llavors que ens diem a nosaltres mateixos, ja n'hi hà prou i planifiquem anar a tastar aquella joia tant ben guardada amb pany i clau i poder aliè: "La cirereta del Pastís" essent conscients del més que probable verí que s'amaga allà dins del pastís camuflat amb la millor presència. Filem prim aguditzant l'enginy. Benaurats aquells que vulguin anar a aquell indret a la recerca d'algún pastís encara original per menjar, totes les forces del mal seran desitjades pels amos de la pastisseria en contra d'aquells intrèpids que vulguin atençar-se endins d'aquella xarxa misteriosa de pastissos, tot i que la Cirereta ja no hi és. Collons que bona i quin regust de boca ens ha deixat!!!!



A la Galeria de la Esperanza



Durant el recorregut d'aquesta gran travessa subterrànea ens vènen a la memoria les historietes explicades de les páguines 99 a la 102 del Monogràfic Escuain, a dia d’avuí encara podríen afegir més pagines a l’història dels seus problemes amb gent que de forma altruista a aportat el seu esforç en aportar més coneixement i recerca d’allò desconegut al massís d’Escuain i deixant de perseverar degut a les traves imposades. Durant el recorregut del C9 com tots tres vem ser partícips en les vuit jornades i cinc vivacs que ens va dur a terme aquesta connexió l’any passat, recordàvem anécdotes viscudes, els moviments eren ràpids sobretot els del Xavi que ens porta un ritme que ens fa suar, ens sentim cómodes, com a casa, noms com el pou del Silex, la diàclasi ingràvida, el vivac on encara hi ha la revista de dones lleugeres de roba, la gatera, etc, un cop a la galeria del Navarro que porta aquest nom en honor al ja desaparescut membre del Colectivo Escuain, galeria que va accedir amb l’ajuda del seu company d’exploració Xavi Conejos que amb un pas d’espatlles l’aixecà i aquest va recórrer fins el següent obstacle on s’aturà a la base d’un pouet on en époques de desglaç es precipita un petit aport d’aigua, proseguim per la galeria dels traginers fins arribar al punt de transició a la zona B del massís d’Escuain el temible “Pipé Mamé” lloc no apte per els qui els desagraden els espais de reduides dimensions, és el típic lloc on algú de nosaltres s’enrecorda de la seva estimada xicota on la fa destacar per sobre de tot i totes a més d’engrandir les seves virtuts, tot encegat per aquest punt d’aillament tant llunyà del món exterior s’oblida dels seus defectes, i el que no en té xicota la dibuixa a la seva manera, “el Pipé Mamé” em posa al meu lloc, al lloc dels humans, com sempre és el “puto petate” que no passa, demano ajuda, que no triga en ser prestada. En la Galeria de la Esperanza, et sorprenen les maravelloses formacions que decoren algun racó, continuem més endavant i l’Hilari troba un martell petzl de mànec vermell i espitador, aquest fet el llegim com una senyal, l’agafem simbolicament com si fós un relleu generacional del Colectivo Escuain. Més tard Trobem un bell riu de marmites que és el mateix que hem deixat a la cota de -605 del C9, un afluent més del sistema, seguim riu avall mentres fem honor a aquells homes del Colectivo Escuain que remuntaven la Galeria de l’Esperanza, pensant en que ho feien desde el B7 Meandrico del Gurrundué, no parem de fer lloances d’aquella gent, i reconéixer la seva bona feina que desde aquest modest escrit m’agradaria engrandir i recordar la revista Sota Terra que fa referéncia a les exploracions al Meandrico del Gurrundué perquè no resti en l’oblit. Allarguem massa el moment de vestir-nos amb el trajo de pneopré fent franquejos acrobàtics per les vores de les profundes i fosques marmites, de tal manera que en un d’aquests franquejos veiem com l’Hilari rellisca i es capbussa pel bell mig d’una d’aquesta, doncs aprofitem la remullada per fer el canvi de vestimenta. Un cop a la Galeria principal del B7 llocs com la Cascada Sara de superba bellesa; el pou de 46 de grans dimensions i el seu cabalós riu que ha dibuixat un paisatge subterrani magnífic a més de ser el més important afluent del sistema, aigües que es precipiten per la turbina a la galeria principal del B15 augmentant en aquest punt el cabal final de les aigües que van a petar a la sorgència del B1, al riu Yaga, aquest últim tram incomparable de carácter propi. Mai no podrem oblidar aquest recorregut subterrani que comença al Torrent d’O Paxón on ens acomiadem de la llum del sol abans però mirant cap al sud al fons de la vall deixant enrera Las Montañas de Sensa i Los Sestrales amb l’incertesa del tram desconegut alhora buscant l’aventura, onze hores més tard i amb l’última llum del dia, 1040 metres més avall i a la vora de set kilómetres de recorregut d’absoluta foscor estem al mig de la Garganta del Yaga. Una pau interior anestesia el nostre malmés i adolorit cos, la son ens allunya de la realitat inmediata. Aquesta festa ja termina, la cirereta l’hem menjat i aquest compte s’ha acabat.

Colectivo Escuain

Connexió C9-C20 amb B7-B15-B1 Sistema de las Fuentes de Escuain

Càmara i edició: Javi Garrido

Il·luminació: Hilari Moreno, Josep Guarro, Xavi Alemany, Dani Ferrer, Escurion i Petzl

Han participat en aquesta exploració:

Josep Guarro - S.I.E-Proteus

Xavi Alemany -  Proteus

Hilari Moreno - Proteus-E.R.E

Dani Ferrer - E.R.E

Genni Archetti - E.R.E

Javi Garrido - E.R.E

Amaia Castellano - G.E.B.N.A

Jose Amaya - S.I.S

Just farà un any que es va aconseguir aquesta fita tant importat al massís d'Escuain, al tornar a casa vaig fer cinc cèntims en un post informatiu dedicat a aquesta última exploració, dies més tard va ser censurat pel nucli dur del G.E.B, ràpidament vaig eliminar aquell post per tal de refredar aquell ambient tens que es respirava, i amb l'innocència d'un apasionat d'Escuain.

En posts anteriors d'Escuain, ignorant de mi em referia a aquest massís com la catedral de la espeleologia; la motivació i les ganes que teníem ens feia expresar d'aquesta manera a Escuain sense pensar en les guerres provocades per les religions, i fent repàs en la historia d'alguna religió em venen al cap conflictes bèlics en aquests llocs de peregrinació, Escuain ha estat i continuarà essent escenari de conflictes...

També parlava del "Monografic d'Escuain" com la biblia de l'espeleologia, que ignorant, tot i que essent realista la biblia només ha estat escrita per alguns... Ho deixo aquí!

Ningú no podrà censurar les jornades tant agradables que vem passar allà un grup d'amics, que si més no aquella exploració va marcar una fita molt important en l'historia d'Escuain. Vem gaudir de valent!!!

Ara no ens està permés trepitjar Escuain, la nostra ofensa a estat fer una bona exploració amb il·lusió, això em recorda una mica l'historia del Colectivo Escuain, l'equip que entre d'altres exploracions importants a Escuain van ser els pares del B7 Meandrico del Gurrundué i de la seva unió amb la B15, també van remontar la Galeria de la Esperanza, amb l'esperança d'enllaçar amb el C9, també ho van intentar desde el C9 per la Galeria del Navarro, ja ho teniem gairebé... però la burocracia del massís se'ls hi va posar d'esquena.

Perquè han passat tants anys??????

El Colectivo Escuain es viu

A-69 via S.T.U.P

Al pou de 14 abans d’accedir al meandre Curtiella.

Tornem a aquest tortuós i encara inexplorat forat del Circ d’Armeña a Cotiella. Forat que ja es coneixia degut a les grans dimensions de la boca d’entrada i per la seva interessant situació, es troba a la paret d’un gran polje que hi hà situat a la mateixa línea de calcàries on es troben les més importants cavitats del massís, les germanes A-8 i A-11 respectivament a la cota 2.150 metres a nivell del mar.

Història de les exploracions: al 2.002 revisem la via vella reexplorada pels de Gavà, sense cap mena de continuació. A l’estiu del 2.003 explorant a l’A-8 al meandre de l’enfern amb el grup de francesos del Marc Faverjon, que va a petar a la via del sifó terminal a -600, i sortint de nit i arribant al refugi d’armeña a les dues de la matinada on teníem el campament. Per aquella época la forma de fer cèntims la tenia a Benasque i es clar a l’endemà pel migdia havía d’ésser allà per anar a guanyar les garrofes, això no era problema, el problema era que no disposava d’un mitja de transport i la resta de companys encara continuàven més dies de campanya. O sigui a dormir tres hores, i a les 5 del matí en peu per arrancar a caminar desde el refugi d’armeña fins a Seira, on m’esperava un futur incert, havia de fer dit i apestant a varies jornades d’espeleologia alpina al massís. Per sort un repartidor de pollastres que suministrava aquestes aus a tota la vall, s’atura i tots dos anem a repartir pollastres poble per poble fins arribar al destí: Benasque. El perquè d’aquesta història va ser la culpable de tornar a l’A-69. A la nit de matinada al arribar al refugi, havía depositat la meva confiança previament aparaulada en que algú portés el meu equip personal, ferros, etc al niu que a llavors feiem servir, per tal de no passejar innecessariament aquests ferros fins a Seira. I bé, encara a dia d’avuí no comprenc, no entenc com no va estar així la paraula d’algun company. Van tenir la facil i despreocupada idea de deixar tot el meu equip i part del seu al pis de dalt del refugi d’Armeña tancant amb cadena de bici aquesta part del refugi i inusitant part d’aquest. Mentres escric encara m’esvero… A la setmana següent amb el meu company i inseparable amic de calamitats Ricard Gatell, espeleóleg de raça alpí, gran visionari i infatigable recerca-forats, em passa a buscar a Benasque i ens dirigim il·lusionats per anar a revisar l’A-55 que l’any l’anterior ja havíem revisat el gran nevero que hi hà a la base del pou d’entrada sense cap mena d’opció. Telefonicament ja ens havíen comunicat on trobaríem l’equip i amb un ai al cor i com si ho veiesim vindre, ens trobem la cadena petada, evidentment (jo hagués fet el mateix si em trobo una cadena que barra el pas a un refugi lliure) i veiem la buidor que respira allà dins. Hipotecat el cap de setmana, apart del valor sentimental de l'equip desgastat per l'abrassió de calcàries per anys de progressió... Li proposo al Ricard anar a pastorar per Armeña, i fem un tour per l’A-11, l’A-8, l’A-69 entre d’altres i just aquí baixem per la banda dreta del nevero d’entrada i trobem una rampa de pedres ascendent per on bufa un considerable aire fred.

A partir d’aquest dia el Ricard va comandar aquesta exploració i gairebé va estar pujant 4 o 5 caps de setmana seguits junt amb en Marc Pirla entre d'altres companys, que es va desvirgar com a espeleóleg alpí forçant estretor rera estretor i fent una molt bona feina en aquest forat.

Al meandre S.T.U.P, en aquest tram claustrofòbic és indispensable passar sense equip de progressió,

Aquest cap de setmana amb el Jose Amaya i l’Amaia a partir d’ara els Amaia’s, pujem amb l’intenció de fer un passamà per accedir a una finestra que hi hà situada a un pou paral.lel que hi hà al pou del pas de la carretilla, el primer pou del sector dels pous que hi hà finalitzat el Meandre Curtiella. El Jose ja havía vingut fa dos anys a fer part de la topo i a l'Amaia es fàcil de convencer, ja que com a Geóloga i espeleóloga hipermotivada no hi hà proposta que la negui.

Foto realitzada a finals d’octubre del 2.003, al sector Meandre S.T.U.P.





Estretor rera estretor, es per això que trigui temps en oblidar per tornar a entrar.

Capçalera del pou de 14

Al pou de 14 que precedeix el meandre curtiella.

La primera part del Meandre Curtiella, aquí es pot gaudir d’una cómoda progressió.

A partir d’aquí el meandre Curtiella es comença a estrènyer… i el correns d'aire s'emporta el fum de les cigarretes que el Jose va fumant una rera d'altre...

Al meandre Curtiella, aqui encara es cómoda la progressió.

Al meandre Curtiella.

Al meandre Curtiella abans d’accedir al pou del pas de la Carretilla.

Arribant a l’inici del Meandre dels Amaia’s


Es per aquesta finestra d’on s’ha pres la foto la posible continuació, progressant una trentena de metres per un meandre descendent amb corrent d’aire, l’Amaia ha forçat algún pas estret, a ella li van les estretors, tot i prenent la decissió de girar cua, tenia dubtes de trobar un lloc més ample darrera d’un gir al meandre per tal de fer mitja volta. S’haurà de tornar. Pirlo quan vulguis endavant…

Un cop sortim ens dirigim a la mega tenda menjador, que previament els hi ha pujat l’helicopter als de l’Hospitalet, fem us d’ella, del gas per cuinar i d’un sac de dormir, ja que el meu va quedar a l’armari de casa. No fent us del barril de cervessa que també els hi hà pujat l’helicopter perquè ja portàvem les nostres a l’esquena com es de costum.

El Jose com "un campeón" cuinant una fabada un cop al caliu de la tenda de luxe plantada al mig d’armeña, el confort de les cadires de camping, etc, etc, hem arribat a la conclusió que aquestes cadires, aquestes tendes, aquests luxes frenen moltíssim... Però d’estratégies i formes de treballar n’hi han com els colors... Els riures, la cervessa i la companyia en aquest habitacle al mig del circ ens acomiada la nit del dissabte.

A l’entrada de l’A-8.

A l’entrada de l’A-11

Somiant amb la posible conexió de l’A-69 amb l’A-8…

C.9 Galeries velles II

Tornem a la catedral de l’espeleologia carregats d’ilusió, motivats per aquesta nova aventura, alhora que portejem quelcom d’equip, el Josep ja havía carregat una bobina de 200 metres a la motxilla a casa seva i predica amb l’exemple. El refugi de San Vicenda el millor hotel;

Aproximant per “Los rayares del Calcil” , Amb en Josep tornem a recordar l’excursió de l’any passat que junts amb el Jose, quan a la sortida del C.9 després d’instal·lar uns 200 metres una tempesta d'aquelles terrorífica ens acompanya de nit durant la tornada al refugi...

El Castillo Mallor

Una setmana després tornem de camí a San Vicenda amb en Josep, l’Hilari Jr., el Xavi, el Dani i la Genni; i com sempre portem cervessa la millor beguda energética, així com la la bota de vi del Josep que ens ajuden a hidratar; El pastís de llimona de la Genni, que per cert encara no l’hem provat! Però del que van
parlar maravelles…

A l’endemà aproximem per la Foratata, i un cop a dalt formem dos equips, el primer baixa reequipant a partir del pou de 20 que precedeix el pou cec. A l’Hilari Jr. se li donen molt bé les reformes i a més a
més li encanten, agafa el taladre i no el deixa. I el segon equip baixa carregat amb l’equip de vivac per a 4 persones.

Sovint la progressió és aérea per tal d’evitar zones inundades.

A la diàclasi ingràvida, abans d'arribar al vivac.

Un dels resalts passada la Cambra de les Ampolles.

Abans d'arribar a la famosa gatera de 170 metres de recorregut.

Un altre resalt entre la cambra de les Ampolles i la gatera, notem l’important crescuda d’aquest riu
ja que l’aigua circula amb molta violencia…

De tornada al vivac, on els nostres companys Josep, Dani i Genni, ja hi son de tornada cap a la
superficie, els espera una dura jornada, ja que ha estat més llarg del que ens havíem pensat i gràcies al seu esforç podem gaudir d’una nit gloriosa, mentres som afortunats de poder aplaçar al dia de demà la remontada a superficie i aproximació a San Vicenda, ells deuen d’estar patint el considerable esforç i
maleïnt aquesta afició a les coves…

Al vivac trobem una aleta de submarinisme “Nemrod Costa Brava”, pensem en aquells homes que a l’any
74 van gosar de baixar unes escafandres i l’equip d’immersió fins aquest punt. Els meus respectes per aquella gent amb aquells collons tant grans. Eren sens dubte advançats de la seva época.

A l’endemà i xino-xano amb l’Hilari aproxitem per fer deixar reflectit en fotos la bellessa
d’aquest afluent subterrani que aigües avall conflueixen primer amb el riu del Meandrico del Gurrundue i aquestes passen a engrandir l’aport de la B-15 i totes elles juntes amb algun aport més peten a la B-1. Mentrestant el Xavi puja sol i ens espera fora hidratant amb cervessa.

El monòton soroll de l’aigua invaeix el teu pensament, no t’has de deixar seduïr per aquest i
lluitar contra la gravetat del líquid element, la vida, el sol, hi son fora, allà dalt.

Resalts,

I més resalts…

Hidratant a superfície.

Pel Pont de Sant Joan, hi som aquí de nou, el Josep i l’Amaia
ens acompanyen fins a la boca i ens dónen ànims i els millors desitjos, mentrestant fan tasques de prospecció per la Pleta dels Fleixins.

El mateix dia que sortim de Barcelona, aproximem al C.9 i baixem carregats de corda, ferros, taladre i bateries fins al vicac, on la roba seca, les sabates d’un euro amb cincuenta de l’ikea, i el pernil entre d’altres elements ens donen la benvinguda a aquesta llar.

Moments de lectura per entrar en calor abans de començar a
roncar, ja que a l’endemà ens espera una dura jornada per continuar equipant la
resta del forat fins al sifó terminal.

L’Hilari continua amb les reformes, apart de ser un
profesional d’aquest sector, els dies de festa té la necessitat d’agafar un
taladre…

A l’últim resalt de 6 metres a -605 de fondaria, un de tants que no
surten reflectits a la topo, es per això que anàvem preparats per reequipar tot
aquest sector de riu, on hem trobat restes de corda desintegrades per la força
de l’aigua durant molts anys. Just en aquest punt i a l’esquerra de la foto hem
remontat la “Galeria del Navarro” sense gaire interés ja que hem comprovat que
és un altre aport més i la direcció es semblant a la galeria principal del C.9.

A pocs metres abans d'arribar al sifó terminal.

El Dani, ja s’ha mullat fins el coll, intentant franquejar
una profunda marmita ha relliscat i l’he vist com surtia correns d’aquesta.
Aquest tram entre l’últim ressalt i el sifó terminal l’hem revisat amb molta
cura sense cap mena de continuació.

Al sifó terminal de les galeries velles del C.9 a -610 m de fondaria.

El Junior estudiant el sifó per valorar una probable immersió...

Remontant el riu cap al vivac, amb les mans buides però havent retingut imatges com aquesta amb la
retina, alhora el cos entumit del fred per la corrent d’aire i el fort soroll de l’aigua et provoquen mal de cap.

Un altre cop al vivac, ja sopats i escalfats a punt d'anar a fer nones...

Al pou de 18, ja hi som aprop de que ens escalfi el sol.

L'espera a la base d'un pou, a aquestes alçades els simptomes d'esgotament ja son evidents...

Encara no hem sortit que parlem d’estrategia, ja pensem en la propera, de com ho farem per baixar
l’equip de buceig, les ampolles, etc, tot plegat s’ens passa pel cap l’anunci d’en Shackelton per captar espeleòlegs per la seguent festa dels traginers:

“Se buscan hombres para peligroso viaje. Salario reducido. Frio penetrante. Largos meses de completa oscuridad. Constante peligro. Dudoso regreso sano y salvo. En caso de éxito honor y reconocimiento.”

El llarg i ràpid meandre de sortida t’impulsa per la petita i estreta boca vertical que es troba
al torrent d’O Paxón, i fora hi hà el Josep i l’Amaia amb els que compartim unes cervesses i l'aventura.

Només haig de dir que els companys d’aquest equip (CAVE-CONNECTION TEAM) son collunuts, que per molt rebentat que surtis del forat i tant sols per la gent d’aquest grup ja val la pena tornar-hi. L’espeleòleg oblida ràpid, tenim la condició de desmemoriats ja que per “Los rayares del Calcil” i de baixada pensem en el proper atac. I GRÀCIES per la confiança del G.E.B per convidar-nos a col·laborar en les tasques de recerca d’aquest massís.

La sorgencia d'Escuain B-1