L'espeleo avui en dia no està de moda i clar, sort que tenim els enamorats d'aquesta disciplina ja que no trobem massificats aquests indrets, però alhora semblem éssers incompresos, persones autistes, cap grossos i sembla que hi som curts de memòria perquè sovint oblidem ràpid totes les penúries viscudes i desitgem tornar el més aviat possible per veure que hi ha al darrera de l'última incògnita on s'ha deixat abandonada l'exploració per manca de temps, esgotament o de material...
Es clar que hem tornat després d'uns mesos esperant que l'aigua de la neu faci el seu recorregut. A força d'insistir la recompensa ha estat evident, una exploració gratificant on les tremolors a capçaleres de pou, el fang, el pes que transportem passen a un segon terme i la satisfacció és màxima.
Amb l'última llum del vespre sortim a l'exterior quan els colors de l'horitzó canvien ràpidament de tonalitats taronges a rosàcies amb el perfil de les seves escarpades muntanyes pirinenques de teló de fons afegint a aquest cocktail uns núvols foscos amb una cortina de pluja inclosa. A la sortida ens esperava "el Comandante Omega" gran coneixedor del karst de la zona, i com sempre i per no perdre la costum ho celebrem amb unes llaunes de birra barata. La pluja i la nit ens acompanyen al cotxe. A l'endemà amb els cossos adolorits i de tornada a casa ja especulem amb dates per tornar amb en Roger i en Dani.
1 comentario:
Envidia....sana,
por aquí no tenemos esos sistemas, tan sólo pequeñas cavidades, será cuestión de vernos algún día...
un abrazo
Publicar un comentario