El Cotiella (Recuerdos de un Montañero)




Recuerdos de un montañero. Henry Russell




Cotiella (2.910)





El Cotiella es una especie de esqueleto solitario y lúgubre, apenas cubierto de carnes ardientes.









Peña la Una (a l’ombra i a l’esquerra), Pico de Espouy, Las Coronas, Llosat i Punta Alta




Parece lamentable, caduco y consternado, como un viejo volcán que va a apagarse.




El gigante descarnado que había contemplado tan a menudo de lejos, o en mis sueños y del que nunca me había encontrado tan cerca. ¡Qué singular objeto! Quemado por todas partes, parecía una montaña de cenizas.













Incluso la misma nieve que surcaba sus valles desolados, aumentaba su tristeza.




Agujas de Lavasar




Jamás he visto nada tan lúgubre y tan desnudo, y sin embargo, el conjunto de este monstruo estaba impregnado de una majestuosidad extraña.





Peña de la Una




Un bosquecillo de pinos tan viejos, tan decrépitos, que parecían vagamente cadáveres olvidados sobre un campo de batalla… Había un circo inmenso, capaz de contener una capital, tan efectivamente como un brazo de mar.






El Cotielleta i el Reduno





(pues no había nada dentro), hubiera parecido un prodigioso cráter, si las nieves perpetuas no hubieran atestiguado el frío glacial que reina siempre.









El circ d’Armeña





Ni un solo pájaro, ni una sola cabaña, ni una gota de agua. Un mar solidificado en medio de una tempestad, y erguido con olas agudas y largas, de entre las cuales algunas superan los 100 metros de altura. Estas cimas enormes y estas colinas están separadas las unas de las otras, tanto por barrancos como por grandes pozos negros y profundos, como se puede comprobar tirando piedras…









Entrada de difícil accés, s’haurà d’aguditzar l’enginy i/o utilitzar técniques espeleològiques d’aproximació del S.XXI + ganes i motivació…






El Pepe a l’entrada de l’A-69 (forat el qual es mereix un post a l’igual que l’A-114, però d’això ja en parlarem un altre dia…)









El Junior sortint de l’A-114





Este triste recinto, sin que se pueda decir lo contrario, el más desértico de los pirineos, no contiene más agua que la que gotea por debajo de las olas de nieve. Este circo salvaje.





Leontopodium Alpinum









Cual fue mi asombro, al ver allí una flor, y una flor extraña, ¡el Papaver pyrenaicum! Sobre un pico tan pelado, el efecto de una flor es muy alegre. La cima del Cotiella ciertamente es uno de los observatorios más grandes de los pirineos, y esto por tres razones. Su aislamiento, su gran altura, y su distancia de la cadena principal. No hay más que una o dos fuentes que manan siempre , en esta inmensa región del cotiella , una de las más vastas montañas de los Pirineos , ya que cubre siete municipios ; hay que llevar agua.












Es la cima del Cotiella pico sin igual en toda la cadena de los Pirineos, y rodeado de Saharas.







Pico de Espouy i las Coronas



Este horizonte de piedras, donde se buscaba en vano una gran roca en la que el arbusto más microscópico, parece liso; pero, en realidad, está cortado por barrancos más o menos paralelos, como el océano en una tempestad. Es una zona verdaderamente maldita. Incluso la voz del viento tiene algo de sombrío y de fatídico en estas mesetas inhabitables y monótonas donde un camello podría morir de sed. El terror reina por todas partes.









Las Coronas desde el Collado de Ribereta





No se podría imaginar cuántas flores de mil colores, tan jóvenes y variadas , iba a decir tan felices, hacían el efecto en una región tan atroz, y donde, durante seis meses por lo menos, jamás una gota de agua viene a perlar la tierra.








Ramonda Myconi???







Los hermanos Passet (Henri y Celéstin) y otro entusiasmado admirador de los pirineos el señor Lequeutre con los que volvió cinco años después de su primera ascensión (1.865) y durmieron en la cima.





Als darrers metres d’un corredor no catalogat al Cotiella…








Sortint d’aquest corredor que va a petar a l’aresta S-SE del Cotiella









Per l’aresta S-SE del Coltiella






Tot un luxe el poguer lliscar per la Era de las Brujas





Aquesta inacabada historia d’amor comença un bon dia del mes de setembre del 2001, quan per fí i després d’uns anys llegint i rellegint el SIS-11 de l’Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa i desplegant la topo de l’A-11 que porta adjunta, havia somiat en conéixer aquest massís. I semblava com oblidat, ningú no m’havia parlat, com si no existís, com si els que havíen explorat haguessin tancat un llibre plé d’incognites, poder la dureza dels meandres i estretors de l’A-11, l’aire fred que circula dins; un cop al caliu de la llar , aquest record d’aquelles exploracions, restessin llunyanes…





Per inercia i a Benasque a una botiga coneguda sense cap mena d’intecions vem adquirir un mapa del Cotiella i com el que no vol la cosa, provablement atraït per aquell article ens dirigim a aquesta nova aventura.








La descoberta personal del Circ d’Armeña em va portar a una nova dimensió inconscient d’un amor que encara perdura i es revifa cada cop que es deixa fer visites; paral·lelament hi havia un club, el de Gavà que hi treballava, però va estar aquell primer dia desgastant les soles de les sabates per l’abrasiu rascler del circ, una primera prospecció pressa de contacte la que ens va alertar que allà en aquest coliseum passaríem caps de setmana com si fos una segona residencia, on a Armeña com antics amors ens donaria decepcions després d’esforços i jornades d’euforia recompensades per petites troballes. Pujavem un grup d’amics de diferents clubs compartint l’amor, el suor i vespres de converses al seu refugi, van estar un parell o tres d’anys intensos venint a aquesta escola d’espeleologia alpina, tot i que l’últim tram d’aquest periode exploravem alhora a un altre massís veí de terres aragoneses on les espases i les llances de dos grups catalans treien espurnes per una troballa de renom pels nombres clàsics i somiats de tot espeleòleg alpí de raça. L’escriptura burocràtica del Circ d’Armeña, la va heredar el club d’uns dels membres d’aquest grup d’amics, ara a dia d’avuí tenen millors eines econòmiques i materials per tal d’explotar el potencial del Circ, però els calers i l’equip sols sense un bon equip humà no porten troballes, només es una gabia d’or… I com sempre, son els grups francessos que durant anys han anat davant nostre, els que s’encarreguen d’una forma disciplinada de escriure pàgines noves a l’historia de l’espeleologia d’aquest massís.





Deixant de banda escriptures burocràtiques d’una muntanya, i sempre i per davant de tot seguiré apostant per l’ética del forat, (el forat serà de qui el treballa, respectant l’esforç i la manera d’explorar) i no la zona, (desde l’invenció d’adquisició de zones, van arribar els problemes)… Intentant sempre col·laborar amb el grup que sigui l’afortunat de tenir l’escriptura de la zona, sempre i quan estigui obert al treball en equip i en l’intercanvi d’informació, i no respectaré gens als que constin sols com a beneficiaris d’una zona només pel fet de tenir aquest document ple de pols dins d’un calaix i/o convidant a espeleòlegs de fora per que facin la feina (com succedeix a Tendenyera per exemple) i justifiquen els esforços d’aquesta manera tant similar a la del futbol per tal d’obtenir subvencions. Deixo de banda la política que començaré a treure-li la pols a l’equip. Per cert algu sap on puc aconseguir un vis de la politja d’un davallador Repetto???

Per Bulgaria amb esquis

Arribant al Virhen


Yo había intentado un ascenso, un refugio de alta montaña cada vez que había sentido dolor, porque esa montaña era invulnerable; cada vez que la basura ya era insoportable, porque esa montaña era límpida; cada vez que la fugacidad del tiempo me atormentaba, porque en aquella altura reinaba la eternidad. Pero el rumor de los hombres había terminado siempre por alcanzarme, se colaba por los intersticios y subía desde mi propio interior. Porque el mundo del que somos responsables es éste de aquí: el único que nos hiere con el dolor y la desdicha, pero también el único que nos da la plenitud de la existencia, esta sangre, este fuego, este amor, esta espera de la muerte. El único que nos ofrece un jardín en el crepúsculo, el roce de la mano que amamos.

Ernesto Sabato. (La Resistencia)

El Virhen vist d’aprop del cim del Todorka 2.746 m. a les pistes de l’Estació d’esquí de Bansko. Es el centinela de les muntanyes de Pirin.


El vessant sud del Virhen ens ofereix moltes posibilitats per les diferents valls d’accés a aquesta zona.


Baixem per una vall directa que ens condueix directament al refugi.


Algu haurà d’esperar a que la neu marxi per moure casa seva.



De camí al Polezhan 2.851m.



Per l’aresta del Polezhan.



Tot envoltat de grans descensos que et conviden a imaginar, a dibuixar linees plenes de llibertat.



El Virhen desde la cresta cimera del Polezhan.


El Malka Musala 2.902 m, germà petit del Musala 2.925 m, partim de l’estació d’esquí alpí de Borovets.


El Musala al darrera, el cim més alt dels balcans i de Bulgaria.



Al cim del Malka Musala.



De camí al refugi de Malyovitsa sota una gran nevada, al Parc Nacional de Rila , amb l’intenció d’aproparnos al seu cim de 2.709 m.



Sota el caliu del refugi de Malyovitsa.



Evidentment el temps no acompanya i girem cua.



I gaudim de neu pols mai millor dit.



Quina neu, a -13º no transforma…



Per les muntanyes de Rila, els boscos d’abets sempre hi son presents als inicis…
Ha estat una primera toma de contacte amb aquest país, evidentment milions d’idees i de llocs ens criden i mai podrem tenir temps físic per retenir en primera persona aquells escenaris a les nostres retines, però seguirem somiant perquè encara es gratis.
Gràcies companys de viatge un cop més pel caliu, el vi “crianza” de Navarra, el Pernil i el formatge de la vall de Baztan.

Dionisio y el Pisco


… y ahora que vuelvo a la ciudad
con la piel impregnada de bosques y vivencias,
con la mochila saturada de estrellas,
traigo (cual golondrinas del alma)
voces salvajes
que rompen las cadenas.

e.j. malinowski
En el año 2.002 tuve la suerte de regresar a Huaraz a pasar una pequeña temporada, ya había conocido a Dionisio hacía 2 años y como buenos amigos andábamos de arriba para abajo por Huaraz, y de la nada surgió la idea de subir con él y Felipe otro amigo vasco al Pisco. Dionisio para quien no lo conozca o no haya oído hablar de él, es un artesano Huaracino muy carismático en la ciudad y archiconocido por parte del colectivo montañero mundial que pasa por la ciudad de Huaraz. Un año después recibió por manos de un amigo una copia de estas fotos, años mas tarde me llegaron rumores que un mal día entraron a robar a su casa y entre otras pertenencias le habían robado también este gran recuerdo sentimental. Han pasado unos 9 años y tenia una deuda contigo Dionisio aquí la tienes:

Dioniso Monge Gamarra, alias Cuzco, nació en 1.951 en la antigua ciudadela inca. Desde el año 95 vive en Huaraz junto a muchas otras personas que emigraron de otras partes del país y del mundo. No sólo vende las artesanías que el mismo hace, sino le da la bienvenida a todos los turistas y es una fuente de información sobre los atractivos del Callejón de Huailas y las expediciones durante la temporada.

Entrevista realizada a Dionisio por la revista Peripheria julio 2005 :

¿Cómo fue el ascenso al Pisco?
Bueno, conocí a un catalán, Javi, aquí tengo un polo que me regaló, el es espeleólogo, y un día estábamos comiendo con un vasco, Felipe, y Javi me dijo: “Oye, que te parece si nos vamos a subir al Pisco?” Y Felipe, “Que sí, que mañana mismo nos vamos”, y yo dije, “ya pues, vamonos” y así espontáneamente me fui al Pisco. Preparamos la expedición y como no tenía equipo, Marco de Galaxia Expeditions me dio una parte: los guantes, los lentes, las polainas; y Alex de Skyline Adventures me dio las botas, los crampones, la bolsa de dormir y otras agencias amigas me dieron el resto. Finalmente, como se dice: me pusieron todo el equipo. Al dia siguiente llegamos al campo base y me acuerdo que estaba muy nublado, en junio, y comenzamos a caminar subiendo. Era altísimo, estábamos a 4.700 metros, y cuando llegamos al inicio de la morrena, javi me dijo que había que cambiarse los zapatos, hay que ponerse los zapatos de hielo, y me los puse. Imagínate caminar con esos zapatos toda la morrena, yo parecía un robot, y había que subir una pendiente tan empinada, 60 a 65 grados de inclinación, y tuve que subir arrastrándome como sea, y el piolet lo utilicé como bastón en medio de piedrones que no te cuento, mi hermano, grandísimos, y bueno, caminamos pasando los mojones, que son piedras colocadas unas sobre otras, que por ahí era la ruta.
Llegamos al inicio del glaciar, al campo morrena, y como seguía nublado instalamos la carpa y cenamos, yo llevaba mi hojita de coca y mi cigarrito, y aquí están las fotos que tengo donde estoy chacchando y pidiéndole a los apus, a la pachamanma, para que el cielo se abra.

Y a las 11:30 de la noche, yo salí de la carpa porque no podía dormir, estaba pensando preocupado que iba a subir el Pisco, y digo: “Oye, Javi”, estaban durmiendo, “Mira, el cielo esta despejado” Entonces Javi me dice: “Oye, se regaló el Pisco compadre”, y a las 12:15 de la madrugada comenzamos a subir, y el primer paso que doy en la nieve me caigo de espaldas, y ese fue mi bautizo del Pisco, me di una bajadita, un sustito, y bueno, comenzamos a subir con los crampones y Javi me decía, “Mira, cada paso que des, es un paso a la montaña, es un paso a la cumbre”, y seguimos caminando hasta que nos encontramos una pared de 30 a 40 metros. No sabíamos por donde continuar, y vimos que desde abajo venía un amigo, Aldo. No sabíamos quien subía en realidad, pero veíamos una lucecita allá lejos que venía y nos sentamos a esperarlo una hora.
En esa hora vimos el cielo, las estrellas, la luna, la luna hermosísima, te lo cuento ahora, pero verlo y vivirlo en ese momento fue algo maravilloso, indescriptible.
Huandoys Sur, Norte y Este


Cuando llegó, Aldo, nos dijo “Miren, así se va a subir, en zigzag”, y bueno, hicimos cumbre y al dia siguiente nos enteramos que fue la primera ascensión al Pisco después de semanas porque había estado nublado, no se veía nada, y entonces bueno, esa fue la experiencia grande del Pisco.


Hicimos cumbre y la nieve allí es como el azúcar, hermano. Allá arriba llevé mi cámara y tomé fotos de los Huandoys, del Huascarán, del Chopicalqui, del Chacra, del Artesón y del Alpamayo que está al fondo. Fue impresionante. Fue allí, a 5.752 metros, que recién entendí la razón de por qué es que viene tanta gente de todas partes del mundo a subir nuestras montañas.

Huandoy sur

Vistas desde la cumbre

Vistas del Huascaran Sur y Norte desde la cumbre del Pisco


La llegenda del Huascarán i el Huandoy
(Llegenda peruana dels yungas de Yungay, Ancash)

Al regne de la serralada dels Andes, al paradís de la vall del Callejón de Huaylas, vivien els déus. El déu suprem Inti (el sol), tenia una filla Huandoy.
Huandoy era tan bonica com una tendra i fresca orquídea. El seu pare pensava casar-la per a tota l’eternitat amb un déu de bellesa similar, i de les mateixes virtuts. Però al cor de la vall, dins del poblat dels yungas, Yungay, hi vivía un gentil i valent príncep mortal, anomenat Huascarán, que es va enamorar profundament de la bonica Huandoy. Huandoy corresponia al gran amor del príncep. Es trobaven d’amagat i eren feliÇos i sentien una forta passió i tendresa l’un per l’altre.
Quan el déu pare va assabentar-se dels amors entre la seva filla i el príncep mortal no era convenient per a una deessa. La passió dels joves prínceps era superior a les súpliques del pare, als seus consells i sermons.
Tan gran va ser la rábia que va sentir el déu suprem, Inti, davant de la força d’aquest amor amb un mortal, que va maleïr la parella d’amants i els va condemnar per a l’eternitat a viure separats.
Els va convertir en dues grans muntanyes de granit i els va cobrir de neus perpétues per calmar la seva ardent passió. Entremig de les dues muntanyes va situar una vall estreta i profunda per tal que estiguessin totalment aïllats. En la seva fúria, el déu pare va elevar les muntanyes a una alçada majestuosa, per tal que els prínceps per sempre més es puguin veure, però mai més no es puguin arribar a tocar.
Els enamorats ploren pel seu dolor, fonen gota a gota la neu que els cobréix i els seus plors d’amor s’uneixen en un llac de color blau turquesa per tota l’eternitat. Aquest llac rep el nom de Llanganuco i el trobareu si un dia aneu al Perú a una altitud de 3.400 metres sobre el nivell del mar. Les muntanyes que porten els noms dels prínceps Huandoy i Huascarám tenen una altitud de 6.560 metres i 6.768 metres; són les muntanyes més altes de la vall i de tot el país.

Luis Rodríguez Ortiz (Perú)

Intentando pasar desapercibidos como andinistas, justo antes de tomar el bus en Huaraz que atraviesa la cordillera andina del Callejón de Huaylas al callejón de Conchucos, de Yungay a Piscobamba despistando así a los guardas del control que hay a la entrada del parque nacional del Huascarán y ahorrándonos así unos 25 miserables dólares.


A la vuelta a pesar de haber caminado desde Cebollapampa 3.800 m lugar donde descendimos de cumbre para pasar la noche, hasta pasadas unas curvas después del control del Parque Nacional del Huascaran en la Quebrada Llanganuco bordeando las lagunas Orcococha y Chinacocha a pié y con la casa a cuestas, evitamos pagar la entrada al parque y su multa correspondiente…
Un taxi mas abajo nos dejó en Yungay donde agarramos un colectivo a Huaraz. Lugar dónde las cervezas cuzqueñas y la cumbia nos acompañaron durante toda la noche.

Si alguien por casualidad lee este pequeño artículo y tiene que viajar a Huaraz o tiene el correo electrónico de Dionisio agradecería mucho que le informen del mismo.

Amb esquis "El Cotiella"





De camí a Benasque amb d'altres intencions esquiables molt més freqüentades, em proposen canviar de plan i tirar cap al Cotiella, no és difícil enganyarme amb aquesta proposta. De nit pujem amb cadenes un bon tram de la pista que dona accés a aquest massís per aquest cantó. De matí un pastor que puja amb el seu tractor amb els seus nets trenca el sil·lenci però es agradable xerrar amb aquest home de constitució forta, la cara enrojida i de mirada simpàtica, que amb una veu forta i amb accent aragonés ven difinit ens questiona el perquè de tot plegat...


Obrim traça, tranquils sense pressa, gaudint de cada diminut detall que el camí ens ofereix, un cop al refugi d'Armeña realitzem tasques de recerca de llenya seca, palejem per trobar la font que a l'hivern queda amagada, fem brases per fer unes xistorres que algú ha deixat, tasques per obtenir una mica més de confort. Davant la llar de foc compartim unes cervesses que hem gosat de pujar, ens expliquem histories varies, algunes d'amor i curiosament es dissabte al vespre com gairebé sempre hi som fora de casa i ens enrecordem de totes aquelles parelles que van de la mà per les escales mecàniques als grans centres comercials per mirar de matar el temps i consumir per sentirse realitzats, jo els respecto... Mentrestant les xistorres ja estan a punt, li posem una mica de formatge fos per sobre i alló amb una ampolleta de ví, les mandonguilles de la xicota del Joan i el pastís de platan de postre, collons! que bé s'està aquí i quines històries tant maques que escoltem...








A l'endemà sense pressa i amb un temps anticiclónic com el del dia abans continuem obrint traça, Armeña no deixa de sorprendrem cada cop que vinc, alguna cosa hi hà que tant atrau.




A-55



Al Nicco espeleòleg de raça el porto a 2 forats relativament importants del circ d'Armeña i explorats en aquesta última decada, un l'A-55 explorat fa molts anys, però reexplorat aquests darrers anys per espeleòlegs francessos amb notables éxits.





A-294



I l'A-294 explorat per l'E.R.E i la S.I.S al 2002, un pou esglaonat d'uns 200 metres hi hà sota el Nicco...



I ens apropem, anem improvitzant, i decidim pujar pel corredor norte del cotiella, el qual el trovem en bones condicions, es clar portem un piolet per barba i en Joan no porta crampons, ja tratem de fer bons esclaons...

Gaudim de valent, no podem demanar més, hi hà química entre la cordada i la montaña, un "derroche de somriures" es un gran regal, a Armeña es respira pau, bellessa...
A pocs metres del cim sortint del corredor N i les dolines del circo de Armeña de teló de fons

Per mí ha estat una gran ascensió, amb gent gran, desde el gener que vaig i anem consumint esquí de muntanya per diferents valls, però aquesta excursió ha estat especial, El Cotiella és genuí, salvatge, no es pot explicar amb adjectius ni sinónims, Cotiella és diferent.


El Nicco i el Joan li posen d'alló que vulgarment es diu: "un parell de collons" i baixen amb els esquís possats fins al refu, jo amb la cua entre les cames i les orelles caigudes valoro el meu patétic nivell i baixo amb els esquís a l'esquena i el piolet a la mà als dos colls que hi hà de baixada.






Esquiant per Armeña, tal com sona,un dia fa una dècada més o menys, carregats fins a la médula una freda matinada d'hivern amb l'intenció de continuar una exploració a l'a-114 esgotats de son i fisicament enfonsant-nos fins als genolls amb el Ricard i el Luis tot i portant raquetes, arribant al refugi d'Armeña amb les primeres llums del matí, coincidim amb un grup de francessos que venen d'explorar un forat esquiant, entre ells hi ha la Catherine una rosa suïssa molt bufona, que desde aquell dia ens va enlluernar els ulls a més d'un i precissament va ser aquell dia el qual vaig decidir que volia fer esqui de muntanya... Anys més tard ens retrovem a finals d'octubre del 2003 al mateix refugi amb les primeres nevades i li proposem que anés a revisar l'A-55 que l'any anterior vem baixar però el tap de neu hi era present. Ara tinc entés que l'A-55 és un -450 aproximadament per veus, ja que no sé si ha sortit publicat a la revista de l'A.C.E Associació Cientifica de Cotiella, que algú em corregeixi...



Ara es divendres vespre, he fet una volta per la ciutat i a punt de morir d'aborriment m'he decidit a escriure aquí per matar el temps, no sé si això d'escriure a un blog té sentit o no, però si el sol fet de que algú al veure aquestes fotos de Cotiella serveix per que s'animi a que l'espeleo alpina no mori em quedo satisfet.