Profunda tristeza...

Profunda tristeza respira con la mirada perdida hacia el horizonte,
De lágrimas del cielo se moja caminando sin sentido bajo ellas,
Sus pasos incoherentes de torpe zancada sobre sucios charcos,
Lo alejan cada dia de aquellos ciegos besos,
Con enorme tristeza trata de olvidar su transparente mirada,
Lágrimas sin vida lo hunden en la nada,
Una triste mirada de profundo vacio se refleja en la niebla de sus ojos llorosos,
Caminando torpemente sin sentido, alejándose de ella camino del olvido.

Llueve, temblorosamente mojado y frio
él camina hacia el otro lado.
28-03-'09

Muntanyes simpàtiques "Pic de la Costa Cabirolera i Pic del Mig de la Tallada" i amb esquis "Pic de la Serrera"

Tengo un mensaje de Alberto en el contestador del movil: “hola Javi, este fin de semana voy al pirineo catalán, podemos hacer algo en el Cadí o alguna esquiada por Andorra, dime algo, un saludo”. Viernes a la noche unas secas con butifarra y un vino de la casa en Martinet , intercanvio de experiencias y a dormir a Estana. Sábado sin prisas nos reunimos con Pepe y a las 9:00 aproximamos al contrafuerte norte de la sierra del Cadí y una vez llegamos a Prat de Cadí decidimos el acceso a la parte superior, la canal de l’Àliga es la escogida, nieve bien transformada, un dia excepcional y buena compañía nos hacen disfrutar de una cerveza en el punto culminante del Pico de la Costa Cabirolera…

Más risas y me cuesta poco convencer a Alberto para ir a esquiar al monte al dia siguiente, el destino alguna montaña andorrana…

El fanatismo me puede, el destino el Pic de la Serrera. Nos despertamos en el parking de Sorteny y seguimos adelante por el valle…

Una nieve excelente provoca ese ruido característico al deslizar el esqui con las focas sobre esta, una larga sesión de risoterapia nos eleva al punto culminante del dia, hoy sin la cantimplora la sed se alivia con una cerveza. La bajada “que gozada” para disfrutarla como niños el dia después de reyes. El domingo se acaba, pero coincidimos en que: “hemos vivido como un ministro por dos dias” eso sí, sin lujos y sin problemas, no los envidiamos… ¡Hasta la próxima navarrico!

Tinc un altre missatge de veu al mobil “Hola Javi! Sóc en Francesc, tinc festa dilluns i dimarts, truca’m i parlem”… una trucada em transllada diumenge al vespre a l’Alta Ribagorça. A l’endemà una esquiadeta fins al refugi metal·lic del Tuc de Mulleres l’intenció era controlar l’accés al corredor “Inserso” al Pic del Mig de la Tallada, la calor ens va enfonçar en la miseria deixant el Tuc de Mulleres per una altra ocasió…

I dimarts ben d’hora sortim de Pont de Suert amb en Txicu i en Francesc, en principi el dia era bó, una mica d’aire fresc no ens fa suar gaire mentres aproximem. Un cop endinsats en l’empresa un fort vent del nord ràpidament porta uns núvols foscos, la neu i el fred ràpidamnet ens fan estar a l’aguait de la situació, amb presses sortim per dalt i l’instint la sort i el gps ens ajuden a arribar aviat al cotxe…

Amb esquis "La Maladeta Oriental"

Després de l'espeleo-esquiada del cap de setmana i a falta de quatre dies per l'entrada de la primavera, la sang s'altera i a mi se m'ha alterat prematurament, dimarts cap a la Maladeta Oriental amb l'Eva una amiga de la Vall de Benasc, ella es una dona de pedra, d'aquelles persones que no es queixen, tots dos portem llagues als peus d'aquesta convinació botes d'esquí-calor i de no donar temps que es curin, però les ganes de gaudir curen els mals.

A les 8:15 sortim de Llanos del Hospital, a bon ritme tot i parar a retirar els apòsits dels peus de l'Eva que en comptes de servir d'ajut li provoquen una altra llaga, ella no es queixa, pujem les rampotes que donen accés al corredor de pujada, canviem els esquis i els pals per piolets i crampons i ja hi som dalt gaudint del dia de primavera, de les vistes i d'un dimarts a la Maladeta...

La baixada, per un novell com jo la calificaria de "brutal" ,de "impresionant" de "quina passada!" de "quin regal", "quina maravella"... I a les 3:00 ja hi som al cotxe per dinar. Tres hores i mitja de cotxe em tornen a la realitat.

Desde jove tenia un concepte erroni de l'esqui, pensava que era un esport apte per als rics i jo no m'hi veia pagant i a pistes, m'ha costat una mica més d'una quinzena d'anys per adonar-me que l'esqui es com el bon pernil, que està a la mà de tothom i que es pot aprendre de moltes maneres...

Espeleo prohibida V

A l’igual que fa quinze dies enrere, tornem a pujar al nostre racó amagat, aproximem amb raquetes i esquis, aquest cop ens acompanyen en Lluís C. i la Genni, que gràcies ells podem portar a terme aquesta empresa, ja que amb la seva ajuda desinteresada ens ajuden a pujar l’equip pessat, taladro, bateria, chapes, parabolts, material de vivac, etc…
Arribem a l’entrada del forat al migdia, una mica cansats per la dura aproximació, peró convençuts que aquesta serà la definitiva, molts dies d’esforços, moltes nits amb el neguit al cap amb la pregunta: Que hi ha allà baix? No pot fallar res, revisem l’equip amb detall, ens acomiadem del Lluís i la Genni i comencem a davallar pou darrera pou.

Coneixem bé el camí i ràpidament ens plantem a baix, hi som a mig quilometre de fondaria, una ampla galeria de dimensions considerables ens transporta a un tresor amagat i ben guardat del pirineu, unes boniques formacions excéntriques formades pels corrents d’aire subterranis ens obliguen a fer una pausa i gaudir del moment. Anem per feina i estem a prop de l’objectiu, però sembla que no hi ha continuació, mirem bé tots els racons no volem fer-nos a la idea que el camí aquí s’acaba, però la realitat ens posa al nostre lloc, també la natura, tots els esforços, la il·lusió s’han esvait, ara només resta desfer el camí de tornada, el cansament, les hores de foscor i la feina fan més dura la pujada amb una mescla de tristor i tranquilitat de sapiguer que allà no hi ha res, que ens hem apropat a un racó a on fa gaire bé trenta anys que ningú no el trepitjava ni trencava el silenci i la pau que aquí es respira.

Un cop a la superficie es de matinada, una coca-cola i una cervesa barata de super alleujen la nostra set, parlo amb en Dani sobre l’aventura i tots dos coincidim sobre la valoració i l’estil de la feina realitzats. A primera hora del matí i amb la claror de la llum que entra per la boca d’entrada ens despertem amb el cos adolorit de l’esforç, el paisatge exterior es de gran bellesa, unes motxilles de pes desorbitat fan una baixada ridícula amb els esquis posats, el Dani s’enfonça tot i portant les raquetes, maleïm el pes que carreguem, l’espeleo i les nostres idees sense sentit portades a terme. A mitja baixada la Genni i en Lluís C. s’apropen a la nostra trobada per ajudar-nos a baixar tot l’equip. GRÀCIES a tots dos per llençar un cap de setmana a la galleda de les escombraries, i haver recolçat en tot moment aquesta empresa.

Amb esquis "Tosseta de la Caülla i el Carlit"


Dissabte a mig matí, després d’un temps de gossos, sortim amb en Lluís de l’estació d’esquí nórdic d’Arànser, i el que en principi sería una passejadeta pel bosc, va terminar essent un regal meteorològic i una bonica passejada per la Tosseta de la Caülla amb un vent força emprenyador, boniques vistes del Pic de Monturull i el Pic de Perafita, que per cert estan esperant una visita nostra per deixar la nostra humild traça i alhora ens conviden a crits a practicar el descens per les seves àmplies rampotes.

Gaudim de la baixada, i de moment és l’únic dia que no pateixo lliscant amb aquestes prolongacions dels peus que portem enganxades a les botes, per primera vegada mentres baixo la sensació de llibertat i benestar és màxima, sense haver de patir tensió ni esgotar l’àcid làctic dels musculs com he pogut experimentar en les anteriors ocasions. Suposo que la solitud d’aquest entorn es deguda al temporal que fotia de bon matí fins a migdia, l’espera al bar ha sigut de profit.

I diumenge amb en Salva, ens apropem al Carlit, ell encara es reaci a pagar el preu d’aprendre a esquiar i m’acompanya amb raquetes, el temps el farà calçar-se uns, n’estic segur. Sortim de l’aparcament habilitat per l’hivern situat a una hora de l’aparcament d’estiu on hi hà l’embassament de les Bulloses, tot i qui vulgui pot pagar un servei de moto-taxi de neu, però no és el nostre cas.

Un dia primaveral d’hivern, poca gent i bones vistes, no podem demanar més. La pala cimera la baixo amb els esquis a l’esquena, encara queda molt per aprendre, mica en mica… Crec que m’estic enganxant a aquesta disciplina.

Espeleo prohibida IV

Tot i aquest dur hivern, els sotracs i entrebancs que trobem pel camí, el vent que bufa de cara i la manca de recursos humans no frena ni és obstacle per unes ànimes hipermotivades per continuar amb l’exploració subterrània que ens encega. A pas de cargol ens apropem a l’incognita, mica en mica ens adaptem a la duresa de l’aproximació, a la morfología del forat, formem part d’aquesta simbisosi de fauna humana i roca, una especie d’espeleòlegs autòctons captivats per aquestes latituds amagades i alhora esquerpes, una relació d’amor sense correspondre i imcompresa. Fins que les nostres neurones no s’esgotin de transmetre ordres incoherents als nostres cosos cada vegada més desgastats pel pes de la motxilla, per les hores d’espera tremolant a la base dels pous, per la monotonia de la foscor trencada per la llum artificial, pel soroll ensordidor del pas de l’aigua, per la perdua del sentit del temps; mentrestant la nostra tossuderia restarà viva, revifant aquesta bogeria fins arribar a violar l’ùltim racó d’aquest indret…


Aquest somni obsessiu ens obliga a adaptar de la millor manera l’estrategia en l’exploració, i tot i que l’entorn ens rep sovint amb xerop de bastó nosaltres el rebem amb una certa dosi de resignació com els penitents que s’automaltracten en les processions de setmana santa. Esperem algun dia que aquestes ferides provocades per l’entorn cicatritzin si d’alguna forma serveix per que resti constància amb unes lletres escrites en l’historia de l’espeleologia catalana. El paisatge no s’acaba damunt la terra no ens oblidem!