Artifo a Vilanova de Meià "Mi primer amor"

M'enganya un altre cop en Salva i cap a Vilanova, això si, li demano que em porti a la via "mi primer amor"al Pilar del Segre, via que ell ja coneixia, la calor ens ofega i amb pena decidim baixar al tercer llarg, sort que portàvem cordes de 70 i encara vem poguer decidir baixar...



Al bar Cirera s'està de conya i a l'endemà anem a fer unes vies d'artifo curtes d'un llarg per practicar a la zona de la cova de les monges.

video

Aquest cap de setmana tornem amb ganes de picar fort amb el martell...

El Puro de Riglos "via Ravada y Navarro"


Parking de Riglos, 18:00 horas del viernes pasado, llueve durante toda la tarde, la borrasca invita a huir lejos de este lugar. Llega Alberto y me paso a su furgoneta, abrimos una lata de cerveza mientras nos ponemos al dia después de nuestras vacaciones... La norte del puro es la via que recomienda Alberto, yo no digo nada sólo pienso en las veces que he pasado por delante de Riglos y me he mirado esa aguja preguntándome si alguna vez subiria allí, quizá sea la cerveza con media botella de Viñas del Vero la que relaje mis nervios mientras cenamos, o quizá esa mezcla me aleje de la realidad inmediata y me acerque a un sueño lejano...
Pocos parabolts, algún pitón y algún cordino en pequeños puentes de roca, él la abre toda de primero, yo me doy cuenta que es una via para ir sereno de cabeza debido a su equipamiento. Mientras subo me digo una y otra vez que prometo ir a hacer algo de deportiva antes de meterme en estas vias, mis antebrazos arden y parecen que vayan a reventar de agarrarme tan fuerte a los bolos de este conglomerado, también me he propuesto leerme "guerreros de la roca" haber si entre una cosa y otra la próxima "via regalo" la disfruto más.


Una vez arriba, me doy cuenta que estar aquí arriba es un regalo, las vistas con ojo de pájaro del pueblo de Riglos, el mallo Pisón y el fire són excepcionales, el fuerte viento invita a ponerse de pié encima de este monumento.


Al tomar la decisión de querer hacer deportiva de vez en cuando, que mejor escusa para empezar al dia siguiente en el valle de Roncal en un sector de Salvatierra de Esca. Y ahora a escalar un poquito. Gracias por el regalito compañero!!!!

Muntanyes simpàtiques "Raymond d'Espouy"



Cinc cèntims del pirineista i cartógraf Raymond d'Espouy :"Company habitual de Jean Arlaud. Apasionat de totes les facetes de la muntanya, desde l'espeleologia a l'esquí. Va trobar la mort a conseqüència d'una allau a la vall de la Frèche durant un intent d'ascensió hivernal a l'Aneto. La FEM va decidir renombrar un cim del macis del Cotiella, l'antic Pico de las Brujas, amb el seu nom. Precisament ell havia aconseguit la primera ascensió al Cotiella per la seva cresta norest desde la Brecha de las Brujas".



Quan sento la paraula Cotiella, ràpidament experimento una sensació aliena en mí, m'enrecordo d'aquest racó amagat i solitari del pirineu aragonés, del ramat que pastora a l'estiu a les petites praderes que hi hà al circ d'Armeña, i a mesura que guanyem alçada i on deixa de viure el pi negre comencem a trobar les leontopodium apinum; en venen al cap el seu rascler i els seus avencs, penso en el seu refugi tant acogidor i de la calor que desprén la seva llar de foc, del liron careto que visita per la nit el refugi mentres la gent dorm i s'aprofita del menjar d'aquests mentres ells dormen profundament, i com no, mai oblido les paraules d'en Henry Russell: "un mar solidificado en medio de una tempestad" . Paradís d'espeleòlegs i un bonic exemple geologic.



Aquest dia mereixia una visita a aquest punt anomenat Raymond d'Espouy tot i que fa temps ja hi havia visitat el Pico las Coronas venint de l'aresta que ve del Pico Llosat, volia saber més de "la arista de las brujas" tot i que la boira hi era present les vistes no ens decepcionen, també controlem la baixada del Pico Raymond d'Espouy pensant que algún dia tornarém per pujar la gran diagonal a l'hivern desde la Ribereta Ciega aproximant amb esquis desde l'Ibon de Plan i un cop a dalt baixar pel Circ d'Armeña fins el refu en una jornada i l'altre tornar pel Collado de Aibón fins l'Ibón de Plan...





Sima enhorabona! tot i que pobreta es va fer malbé les potes degut a les arestes del rascler i les tarteres que hi hà sota la paret de la cresta d'Armeña corrent amunt i avall darrera els ramats d'ovelles, però tot i així la vem pujar al cim dins la motxilla, també va baixar fins al cotxe a la nostre esquena...




Espeleo prohibida VII


Capçalera de pou, posem un parell de parabolts a banda i banda del meandre desfonçat i instal.lo amb una "Y", miro el davallador i inconscientment dic "merda" si la politja del davallador està desgastada per complet i el vis ja es veu, si només l'he fet servir tres entrades a aquest forat des de que a l'hivern em van canviar les politges degut al desgast i l'ensurt que vaig tenir instal·lant el pou gran d'aquest forat. Em dic a mi mateix: "Així no pots baixar" i ràpidament parlo amb Roger que haig de girar la politja de posició, i amb la clau del 13 que portem per instal·lar desmunto el davallador i giro la politja, Peró a l'altre banda necessito una clau del 14 que no portem, la cargolo amb la força dels dits... I decidim baixar la corda gran de 200 metres mica en mica i sense baixar-la dins del petate penjat de l'arnés, "error, gran error" tot i sabent-ho així ho fem ja que el pou es de grans dimensions, i el taladre, la bateria d'aquest, un bon sortit de chapes, parabolts , maillons, martell per expandir els parabolts, cintes i mosquetons per si es pot aprofitar qualsevol ancoratge natural tipus pont de roca, tot plegat pesa un munt i no es gens còmode baixar amb tant d'equip i a sobre haver de treballar amb el taladre. Estic penjat i començo a davallar el pou, un parell de fraccionaments i l'aigua a l'última tirada cau a sobre meu, toco de peus a terra a una repisa inclinada on la corda està totalment enganxada entre unes arestes que hi han a la rampa, sota l'aigua freda i maleint l'idea de desplegar la corda des de dalt vaig llençant la corda cap a baix de la rampa cap al pou, torno a fraccionar un parell de vegades més amb ancoratges naturals fins trobar de nou la vertical i amb molta impotència me n'adono que em punxat al mateix pou gran que ja havíem instal·lat i davallat amb anterioritat a uns 60 metres de la base, la corda està totalment enredada i jo estic sota l'aigua, em fico sota una mena de sostre on em refugio de la caiguda de l'aigua i amb paciència intento desenredar gairebé més de una cinquantena de metres de corda, esgotat pel fred crido a en Roger que baixi a fer-me un cop de mà i baixi el petate gran per ficar tota la corda ja que l'exploració a estat finalitzada i la corda es impossible recuperar-la des de la capçalera del pou sense que quedi enganxada enlloc degut a la morfologia del terreny. En Roger baixa i s'encarrega de ficar tota la corda al petate gran i de desinstal•lar aquest pou, l'agraeixo i entre tremolors i maldiences torno a revisar el vis del davallador i uf es mou amb els dits, sort que no he tingut la necessitat de baixar més. Em poso l'equip de pujada i torno a dir: "merda, merda i merda" aquest cop es el bloquejador de puny que te les dents tant desgastades que amb prou feines bloqueja amb la corda, sembla que rellisqui amb la corda mullada, és molt extrany, en aquest pou i amb la caiguda de l'aigua la corda està prou neta i no així la resta de la cavitat, pujo mica en mica i sembla que després de relliscar repetides vegades vulgui bloquejar i em deixa entrar en calor mentres pujo aquest pou. Mes endavant veig que la corretja del panting està a punt de petar, i pujo convençut que a qualsevol moment tindré un petit ensurt...



Anem desinstal·lant part del forat fins que creiem convenient deixar de fer-ho degut a la quantitat de corda treta i el pes que arrosseguem, el cansament es present a les nostres ànimes sort del bon humor amb el que intentem convatir el fred i les calamitats. Fem una aturadeta per fer un parell de fotos, el Roger es l'encarregat de fer aquestes fotos tant currades...


Un cop a l'exterior Sima ens dona la benvinguda, les birres fredes, el pernil del Roger i la llum de la lluna son la recompensa...

Conclusions: l'espeleo és dura i no està de moda...

Fotos by Roger Rovira

Fi