Amb esquis "Smorbotntind, Kirketaket, Hesten, Ystetind, Kjovskartind i Blanebba"

Una semanita por tierras escandinavas con amigos navarros, subiendo montes con esquis... ¡Suena bien! ¿verdad? Después de conducir los casi 600 kilómetros que nos separan del aeropuerto de Torp situado al sur de Oslo hacia nuestro objetivo Andelsnes un pueblito situado en los fiordos del Oeste de Noruega, depositamos con una sonrisa nuestro alimento energético en la nevera: (Queso de Roncal, Chorizo Extremeño, Vino Navarro, Jamón de cuta, etc) y cansados ya hemos decidido el objetivo del dia siguiente...



Smorbotntind 1.188m una elegante pala con bonitas vistas y dos cumbres, es bonito y curioso ver como los abuelos todavía usan sus esquis de telemark de madera y sus botas de cuero, por no hablar de los bastones, el ambiente que se respira es extraordinario, una tarde primaveral al lado del mar recuperando fuerzas y decidiendo dónde subir al dia siguiente...




Kirketaket 1.439m según la gente local, la guia y los esquiadores con los que hemos coincidido, es la pala clásica por exceléncia y la montaña emblemática de Andelsnes. Para allá vamos con hambre de monte, la meteo está otro dia a nuestro favor.


A medida que ascendemos el paisaje no nos defrauda,tampoco la comida energética. Una vez arriba disfrutamos de las vistas y como niños pequeños señalamos con los dedos las montañas vecinas queriendo ponerlas en punto de mira para ascenderlas al dia siguiente, pero sólo hemos venido para una semana, da igual ilusionados y hambrientos seguimos especulando la actividad para el dia siguiente...

Hesten 1.610m Una de las más altas de la zona y una de las más bellas esquiadas de mi corta vida sobre los esquis. Un dia estupendo, un paisaje sobervio, los compañeros de aventura excepcionales, no se puede pedir más...

Es el tercer dia y llevamos una media de cuatromil metros acumulados de subida, al llegar al calor de la cabaña como cada dia disfrutamos de nuestra sesión de cerveza fria, jamón, chorizo y queso.

Para mañana el cuarto dia hemos decidido descansar pero no sin dejar de esquiar, ya que las piernas ya se acostumbran a la subida y se vician a la bajada...

Ystetind 1.162m Un monte bajo al lado del mar, hoy hemos aproximado con los esquis durante buen rato a la espalda hasta encontrar la cota de nieve, una romántica ascensión a pesar del cambio brusco del tiempo llegando arriba.

Kjovskartind 1.552m Hermano grande del Kirketaket, Un buen rato con los esquis a la espalda hasta sobrepasar un bosque muy espeso y cerrado, hoy también la niebla nos impide disfrutar del paisaje, pero como máquinas programadas nos limitamos a seguir subiendo hasta el punto más alto.

La bajada por tener orientación sur y haber sufrido el anticiclón de estos dias la nieve en la parte baja esta en estado "salvese quien pueda". Y los dias pasan y con pena al calor de la cabaña decidimos la última ascensión...

Blanebba 1.048m Queríamos poner la guinda al pastel con esta ascensión, como teníamos que volver al aeropuerto este mismo dia, era cuestión de aprovechar al máximo el tiempo, y no queríamos irnos sin intentar ver la pared del Troll desde la cumbre de este monte, pero la meteo no quiso y nos tubimos que conformar con ver el Troll desde la carretera el viaje de ida y el de vuelta. Matamos las penas con el vino que nos quedaba con el jamón el queso y el chorizo...

Gracias equipo "Alberto, Pilartxo e Iñaki" por las risas, por los ardores de estómago del buen comer, por las agujetas compartidas de haber acumulado ochomil metros positivos de desnivel
y por vuestra paciencia conmigo en las bajadas. Soys grandes con letras mayúsculas.

Amb esquis " Pic de la Font Blanca"

Que és aquest terra de color blanc??? primer dormo a una caixa gran de ferro amb ell, després es posen una especie de pals als peus i començen a caminar amb ells i clar, jo els segueixo, però el terra es fred i gairebé tot és de color blanc, per sort paren i em donen una mena de pà dolç i ara tinc gana, també tinc sed, però ells continuen pujant i jo pujo i baixo tota l'estona...

Hem arribat a un punt on ja no s'hi pot pujar més, allà dalt juguen amb mí i em diuen coses. A la baixada baixen rapidíssim i jo m'espanto, els intento seguir però ells tot i portant aquests pals als peus s'aturen i jo m'enfonso al terra aquest que em mulla les potes i es fred. Ells porten un sac a l'esquena i molta roba i sabates groses de colors. Per fí baixant he trobat un riu, estava morta de sed, i quan hem arribat a la caixa gran de ferro m'he ficat dins i morta m'he adormit, però tot i aixó ell m'ha lligat a la caixa...

I més tard tornant cap a casa ens aturem i ell l'obre la caixa a un home de color verd que em mira i remena els sacs i parla amb ell. Per fí marxem i ell em deslliga. Dormo com no he dormit mai, molt i frofundament... A l'arribar a casa continuo dormint i només m'aixeco per menjar i beure.

Ah! se m'oblidava presentar-me, em dic Sima i estic molt enfadada amb el meu amo, perque sempre marxava sense mí, però ara que ja sóc grandeta, tinc set mesos i ell ha vist que m'ho he passat en gran, crec i espero que em torni a ficar a la caixa de ferro gran durant una bona estona i em torni a cansar tant pujant per aquelles rampotes...

Amb esquis "Pic de la Cabaneta"

Cap de setmana depressiu influenciat per la pluja, tancat en mi mateix escribint poesies d'amor estúpides mirant enrera on el passat ja no hi es, escrits trencats a trossos dipositats a les escombraries per sort...

Una finestra de bon temps de cara dilluns al matí no la desaprofitem, m’esperen diumenge a Andorra el Javi i el David, dos fanàtics novells com jo en això de lliscar amb uns esquis, neu verge del dia abans, el plaer d’obrir traça i trobar-se la muntanya sola per nosaltres, com amants de la muntanya i egoistes per naturalesa ens oblidem de tot, ens divertim com nens petits…

Les muntanyes estan molt maques ara despres d’aquesta última nevada, es un plaer deixar dibuixat el nostre camí a la neu i una pena trencar la pau i la bellessa d’elles…

Muntanyes simpàtiques "Pic de la Costa Cabirolera i Pic del Mig de la Tallada" i amb esquis "Pic de la Serrera"

Tengo un mensaje de Alberto en el contestador del movil: “hola Javi, este fin de semana voy al pirineo catalán, podemos hacer algo en el Cadí o alguna esquiada por Andorra, dime algo, un saludo”. Viernes a la noche unas secas con butifarra y un vino de la casa en Martinet , intercanvio de experiencias y a dormir a Estana. Sábado sin prisas nos reunimos con Pepe y a las 9:00 aproximamos al contrafuerte norte de la sierra del Cadí y una vez llegamos a Prat de Cadí decidimos el acceso a la parte superior, la canal de l’Àliga es la escogida, nieve bien transformada, un dia excepcional y buena compañía nos hacen disfrutar de una cerveza en el punto culminante del Pico de la Costa Cabirolera…

Más risas y me cuesta poco convencer a Alberto para ir a esquiar al monte al dia siguiente, el destino alguna montaña andorrana…

El fanatismo me puede, el destino el Pic de la Serrera. Nos despertamos en el parking de Sorteny y seguimos adelante por el valle…

Una nieve excelente provoca ese ruido característico al deslizar el esqui con las focas sobre esta, una larga sesión de risoterapia nos eleva al punto culminante del dia, hoy sin la cantimplora la sed se alivia con una cerveza. La bajada “que gozada” para disfrutarla como niños el dia después de reyes. El domingo se acaba, pero coincidimos en que: “hemos vivido como un ministro por dos dias” eso sí, sin lujos y sin problemas, no los envidiamos… ¡Hasta la próxima navarrico!

Tinc un altre missatge de veu al mobil “Hola Javi! Sóc en Francesc, tinc festa dilluns i dimarts, truca’m i parlem”… una trucada em transllada diumenge al vespre a l’Alta Ribagorça. A l’endemà una esquiadeta fins al refugi metal·lic del Tuc de Mulleres l’intenció era controlar l’accés al corredor “Inserso” al Pic del Mig de la Tallada, la calor ens va enfonçar en la miseria deixant el Tuc de Mulleres per una altra ocasió…

I dimarts ben d’hora sortim de Pont de Suert amb en Txicu i en Francesc, en principi el dia era bó, una mica d’aire fresc no ens fa suar gaire mentres aproximem. Un cop endinsats en l’empresa un fort vent del nord ràpidament porta uns núvols foscos, la neu i el fred ràpidamnet ens fan estar a l’aguait de la situació, amb presses sortim per dalt i l’instint la sort i el gps ens ajuden a arribar aviat al cotxe…

Amb esquis "La Maladeta Oriental"

Després de l'espeleo-esquiada del cap de setmana i a falta de quatre dies per l'entrada de la primavera, la sang s'altera i a mi se m'ha alterat prematurament, dimarts cap a la Maladeta Oriental amb l'Eva una amiga de la Vall de Benasc, ella es una dona de pedra, d'aquelles persones que no es queixen, tots dos portem llagues als peus d'aquesta convinació botes d'esquí-calor i de no donar temps que es curin, però les ganes de gaudir curen els mals.

A les 8:15 sortim de Llanos del Hospital, a bon ritme tot i parar a retirar els apòsits dels peus de l'Eva que en comptes de servir d'ajut li provoquen una altra llaga, ella no es queixa, pujem les rampotes que donen accés al corredor de pujada, canviem els esquis i els pals per piolets i crampons i ja hi som dalt gaudint del dia de primavera, de les vistes i d'un dimarts a la Maladeta...

La baixada, per un novell com jo la calificaria de "brutal" ,de "impresionant" de "quina passada!" de "quin regal", "quina maravella"... I a les 3:00 ja hi som al cotxe per dinar. Tres hores i mitja de cotxe em tornen a la realitat.

Desde jove tenia un concepte erroni de l'esqui, pensava que era un esport apte per als rics i jo no m'hi veia pagant i a pistes, m'ha costat una mica més d'una quinzena d'anys per adonar-me que l'esqui es com el bon pernil, que està a la mà de tothom i que es pot aprendre de moltes maneres...

Espeleo prohibida V

A l’igual que fa quinze dies enrere, tornem a pujar al nostre racó amagat, aproximem amb raquetes i esquis, aquest cop ens acompanyen en Lluís C. i la Genni, que gràcies ells podem portar a terme aquesta empresa, ja que amb la seva ajuda desinteresada ens ajuden a pujar l’equip pessat, taladro, bateria, chapes, parabolts, material de vivac, etc…
Arribem a l’entrada del forat al migdia, una mica cansats per la dura aproximació, peró convençuts que aquesta serà la definitiva, molts dies d’esforços, moltes nits amb el neguit al cap amb la pregunta: Que hi ha allà baix? No pot fallar res, revisem l’equip amb detall, ens acomiadem del Lluís i la Genni i comencem a davallar pou darrera pou.

Coneixem bé el camí i ràpidament ens plantem a baix, hi som a mig quilometre de fondaria, una ampla galeria de dimensions considerables ens transporta a un tresor amagat i ben guardat del pirineu, unes boniques formacions excéntriques formades pels corrents d’aire subterranis ens obliguen a fer una pausa i gaudir del moment. Anem per feina i estem a prop de l’objectiu, però sembla que no hi ha continuació, mirem bé tots els racons no volem fer-nos a la idea que el camí aquí s’acaba, però la realitat ens posa al nostre lloc, també la natura, tots els esforços, la il·lusió s’han esvait, ara només resta desfer el camí de tornada, el cansament, les hores de foscor i la feina fan més dura la pujada amb una mescla de tristor i tranquilitat de sapiguer que allà no hi ha res, que ens hem apropat a un racó a on fa gaire bé trenta anys que ningú no el trepitjava ni trencava el silenci i la pau que aquí es respira.

Un cop a la superficie es de matinada, una coca-cola i una cervesa barata de super alleujen la nostra set, parlo amb en Dani sobre l’aventura i tots dos coincidim sobre la valoració i l’estil de la feina realitzats. A primera hora del matí i amb la claror de la llum que entra per la boca d’entrada ens despertem amb el cos adolorit de l’esforç, el paisatge exterior es de gran bellesa, unes motxilles de pes desorbitat fan una baixada ridícula amb els esquis posats, el Dani s’enfonça tot i portant les raquetes, maleïm el pes que carreguem, l’espeleo i les nostres idees sense sentit portades a terme. A mitja baixada la Genni i en Lluís C. s’apropen a la nostra trobada per ajudar-nos a baixar tot l’equip. GRÀCIES a tots dos per llençar un cap de setmana a la galleda de les escombraries, i haver recolçat en tot moment aquesta empresa.

Amb esquis "Tosseta de la Caülla i el Carlit"

Dissabte a mig matí, després d’un temps de gossos, sortim amb en Lluís de l’estació d’esquí nórdic d’Arànser, i el que en principi sería una passejadeta pel bosc, va terminar essent un regal meteorològic i una bonica passejada per la Tosseta de la Caülla amb un vent força emprenyador, boniques vistes del Pic de Monturull i el Pic de Perafita, que per cert estan esperant una visita nostra per deixar la nostra humild traça i alhora ens conviden a crits a practicar el descens per les seves àmplies rampotes.

Gaudim de la baixada, i de moment és l’únic dia que no pateixo lliscant amb aquestes prolongacions dels peus que portem enganxades a les botes, per primera vegada mentres baixo la sensació de llibertat i benestar és màxima, sense haver de patir tensió ni esgotar l’àcid làctic dels musculs com he pogut experimentar en les anteriors ocasions. Suposo que la solitud d’aquest entorn es deguda al temporal que fotia de bon matí fins a migdia, l’espera al bar ha sigut de profit.

I diumenge amb en Salva, ens apropem al Carlit, ell encara es reaci a pagar el preu d’aprendre a esquiar i m’acompanya amb raquetes, el temps el farà calçar-se uns, n’estic segur. Sortim de l’aparcament habilitat per l’hivern situat a una hora de l’aparcament d’estiu on hi hà l’embassament de les Bulloses, tot i qui vulgui pot pagar un servei de moto-taxi de neu, però no és el nostre cas.

Un dia primaveral d’hivern, poca gent i bones vistes, no podem demanar més. La pala cimera la baixo amb els esquis a l’esquena, encara queda molt per aprendre, mica en mica… Crec que m’estic enganxant a aquesta disciplina.

Espeleo prohibida IV

Tot i aquest dur hivern, els sotracs i entrebancs que trobem pel camí, el vent que bufa de cara i la manca de recursos humans no frena ni és obstacle per unes ànimes hipermotivades per continuar amb l’exploració subterrània que ens encega. A pas de cargol ens apropem a l’incognita, mica en mica ens adaptem a la duresa de l’aproximació, a la morfología del forat, formem part d’aquesta simbisosi de fauna humana i roca, una especie d’espeleòlegs autòctons captivats per aquestes latituds amagades i alhora esquerpes, una relació d’amor sense correspondre i imcompresa. Fins que les nostres neurones no s’esgotin de transmetre ordres incoherents als nostres cosos cada vegada més desgastats pel pes de la motxilla, per les hores d’espera tremolant a la base dels pous, per la monotonia de la foscor trencada per la llum artificial, pel soroll ensordidor del pas de l’aigua, per la perdua del sentit del temps; mentrestant la nostra tossuderia restarà viva, revifant aquesta bogeria fins arribar a violar l’ùltim racó d’aquest indret…


Aquest somni obsessiu ens obliga a adaptar de la millor manera l’estrategia en l’exploració, i tot i que l’entorn ens rep sovint amb xerop de bastó nosaltres el rebem amb una certa dosi de resignació com els penitents que s’automaltracten en les processions de setmana santa. Esperem algun dia que aquestes ferides provocades per l’entorn cicatritzin si d’alguna forma serveix per que resti constància amb unes lletres escrites en l’historia de l’espeleologia catalana. El paisatge no s’acaba damunt la terra no ens oblidem!

Amb esquis "El Puigpedrós"

La fam d'aprendre m'ha animat a aixecar-me molt d'hora i marxar cap a la Cerdanya per calçar-me un cop més els esquis de manera egoista. Vaig deixar de gaudir d'un dia de muntanya anticiclònic i amb una maravella de paissatge que aquest hivern ens està regalant. Ahir em vaig aborrir moltíssim degut a la meva sol·litut, una activitat sense sentit, tant que vaig decidir tornar a casa i desaprofitar el diumenge deixant de gaudir del lloc.

Però el lloc en sí no es res sense algú amb qui compartir-ho, la forma de veure desde allà dalt no és la mateixa, les sensasions s'interioritzen i la cervessa que et beus quan baixes no està tant bona...

De moment, seguiré somiant amb la llar de foc d'una cabana escalfant les animes engrandides per l'entorn del cim, guarits de la nit amb el caliu d'una conversa, compartint un té calent a l'hotel dels somnis.

Amb esquis "Petraficha, Quimboa Alto y Otsogorritxipi"

Siempre que vuelvo por estos valles me vienen a la cabeza recuerdos espeleológicos de algunas visitas a algunas de sus grandes cavidades entre ellas la Bassaburuko Leizea D.9, la Gouffre du Beffroi SC-3 o la Illaminako AteakBU-56, de sus paisajes lunáticos, de los paseos melancólicos entre sus hayedos, de su duro clima atlántico tan imprevisible y como no, de su buen queso entre otras cosas...
Este fin de semana la escusa para visitar a Alberto un amigo especial, fué la de dar un paseo con esquis. A pesar que el sábado no pudo acompañarme, y debido al impresionante paquete de nieve acumulado después de dias sin sol y el semáforo para salir al monte en rojo por riesgo de aludes, él me aconsejó un paseo por el Txipeta Alto en el Valle de Ansó.


Desde el camping de Zuriza me calzo los esquis y me dirijo a Taxeras, por el camino nada más salir se dirigen también cuatro chicos de Pamplona, con los que entablo conversación y acabo realizando la ascensión primero al Petraficha y más tarde y próximo a este el Quimboa Alto, El viento arriba es de considerable importancia y nos maltrata con dureza, con dificultad extraemos las pieles de foca y me toca bajar como puedo, con mas pena que alegria, según ellos me dicen: "cero de técnica, diez de huevos igual a cinco de media" pero me resigno a seguir aprendiendo, quizá algún dia disfrute bajando...

Domingo, sin prisa un buen desayuno con Alberto, más tarde nos reunimos con Pilartxu y nos dirigimos al pequeño gran Valle de Otsagavia con intención de subir al Otsogorrigaina, poco a poco, sin prisa disfrutando del entorno y del calor de la amistad, un lugar de extraordinaria belleza, por momentos me parece de ensueño, que no existe, paso a paso volamos hacia un mundo subreal, el tiempo se para, las nubes le dan una pincelada de color a este paseo, es un viaje subreal a un monte que pocos años se esquia, navegamos por su arista divisando el Orhi montaña entrañable donde comienza el pirineo occidental, más tarde la arista como si de una alfombra roja se tratase nos dirije hacia la antecima del Otsogorrigaina, ella se llama Otsogorritxipi, allí intuimos en el horizonte el altántico, nos abrazamos como si de una gran ascensión se tratase, y para mí así lo fué.

Aquí de nuevo en la ciudad, el reloj corre, el movil suena, mil cosas en la cabeza y habiendo despertado a la realidad... Gracias por regalarme ese rato tan grande en un lugar tan grande con gente tan grande.

Amb esquis "Pic dels Pessons"

Arriba divendres i tot que el temps per dissabte es dolent, comparo diversos partes meteorològics i segons Meteo France per la banda més oriental del Pirineu de cara a diumenge al matí hi ha un espai de bon temps, doncs ara només resta enganyar a algun company per compartir l'experiència, no vull tornar sol ja que apart de ser avorrit, és una mica perillós... Apa, després de fer varies trucades a gent que li agrada l'esqui de muntanya, rebo una trucada d'en Ferran dient-me que ve amb mi, m'alegra el dia, ja tinc company, per cert, ell és un gran coneixedor i apassionat dels Pirineus.

Diumenge fa bo, ens llevem allà a Andorra, sortim de les pistes d'esqui de Grau Roig, ràpid deixem enrere tota la gentada i ens dirigim cap a la portella del Pessons, una canal que divideix el contrafort rocós de la cara nord del Pic dels Pessons i el del Pic de Ribuls, doncs es per allà on decidim pujar, un cop dalt al coll, el vent ens dona la benvinguda i continuem per la cresta observant en tot moment les cornises amb formes capritxoses formades pel vent, avui suposo que hem estat de sort i no trobem ningú, ha sigut la recompensa de confiar en el pronóstic meteorolòlic després d'un dissabte de neu i vent. A la baixada a l'inici de la canal em trec els esquis, i un cop surto de la part estreta d'aquesta i veig que tinc una bona caiguda, m'els torno a posar, avui començo a gaudir de la baixada i de la bona companyia, i gràcies Ferran per la teva lliçó d'esqui.

Amb esquis "el Puigmal"

Tenia ganes de pujar i amb esquis, però no tenia amb qui… Tot i que dissabte vaig estar esquiant amb el Marcel l’Oriol i el Salva i vaig exaurir la sortida anual d’esqui de pagament, vaig tornar a casa amb ganes de tornar-me a posar els esquis però a qualsevol lloc on no s’hagués de pagar el preu de fer cues, escoltar tant de soroll i de buidar la butxaca, i per soposat volia arribar dalt amb els esquis. Vaig posar el despertador d’hora amb l’intenció de pujar a qualsevol cim, les ganes em van treure del llit d'un salt. Mentres condueixo prenc la decissió d'on anar i se'm passa pel cap el Puigmal, ja que m’enrecordava del recorregut el qual havia fet ara farà més d'una década amb uns companys, no deixa de ser una classica d’esqui de muntanya, i per la vessant francesa de fàcil accés i d'orientació nord m'agradava l'idea ja que es menys propensa als allaus...

Pujo gaudint de la sensació d’anar lliscant els esquis cap amunt sense enfonsar-me i del soroll que aquests provoquen. Sense adonar-me estic al coll que dona accés a una aresta que et condueix al cim, acompanyat d’un fort vent i de l’entorn el cim em regala veure Montserrat a l’horitzó…

A la baixada es quan em toca patir de valent ja que el meu nivell d'esquí es pésim i no així la gent amb la que coincideixo que gaudeix, però es el preu d’aprendre a esquiar amb aquest métode tant poc recomanat, autodidacta vaig traçant a la neu el zig zag més ample de tota la muntanya alhora que baixo malgastant les energies en fer la triste cunya amb més tensió de la que dec, em prenc aquesta situació patética amb calma i ric de mi mateix, a la part final del descens la pendent es suavitza i es a llavors quan començo a gaudir una mica de la baixada...

Ice Dreams "Cascadas del Pinar de Paderna"

Sona el despertador, i fa mandra treure el cap del sac de dormir, un cop mirem arreu, neva i no ha parat de nevar en tota la nit... A les set del matí ens reunim el Raul, el Salva i jo amb en Francesc que acaba d'arribar a Llanos de Hospital. Mentres deixem caure la neu, anem al bar a xerrar a veure com aprofitar el temps o quina alternativa tenim. Passen les hores i cap a les dotze ens activem, para de nevar i l'intenció d'aproparnos a les cascades d'aigualluts la deixem correr per l'hora, decidim d'anar a les cascades del pinar de paderna mes curtes i molt més a prop que les altres...

Aproximem amb raquetes i esquis, hi ha un considerable paquet de neu pols, passem el dia entre aproximar i escalar un parell de petites cascades, molts riures com no entre els cuatre en un ambient de muntanya digne d'hivern, sembla que cada cop que tornem al cotxe després de cada excursió, les sensacions, la motivació, l'estat de felicitat i les ganes de tornar en aquests entorns ens omplin la raó d'existir... I com no, quan agafes el cotxe per tornar a casa, jo i casi cada dia quan tornem a casa, em faig moltes preguntes, molts plantejaments de fer un canvi de sostre, de forma de vida...