Espeleo prohibida II


Tornem a aquest racó del pirineu on el pas del temps i l’aigua han format aquest maravellós i encara inexplorat mon subterrani. Des de l’últim post s’han tornat dues vegades més apart d’aquesta última que redactaré a continuació. En una ocasió i després de la caiguda pou avall del martell, en Roger i en Xavi van patir un petit accident, el qual els va obligar a girar cua sense opció a continuar l’equipament. L’altre incursió va estar motivada per en Valentí i en Dani que després d’acabar amb la bateria del taladre i haver deixa’t vist per sentencia el pou de 60 i deixant-lo ven protegit de la caiguda d’aigua freda, abandonen l’exploració a uns 20 metres de la base d’aquest pou. A continuació i aquest cap de setmana passat en Dani i jo tornem cap aquest indret que desde l’última visita m’ha deixa’t sense son més d’una nit, potser per aquest motiu, o diguem-li por, mandra a resoldre aquest complicat equipament hem deixat córrer el temps i allargar aquesta agonia.
Les primeres neus de la tardor vesteixen de blanc aquestes muntanyes de roca calcàrea, sense pressa però sense perdre el temps ens apropem al forat, hi ha enteniment entre els dos, moltes hores d’exploració junts ens avalen la confiança de l’altre, arribem ràpid a l’ùltim punt equipat, afegim corda i continuem amb la dura feina de netejar la roca podrida amb el martell per trobar roca de bona qualitat per foradar amb el taladre i expandir els parabolts i perque així la cadena de seguretat sigui óptima. En tot moment hem de pendul.lar per equipar el camí lluny de l’aigua freda que es precipita al buit.


Trepitjem la base del pou i amb un intercanvi de somriures sabem que hem fet bé la feina, davallem un altre pou més i ja hi som a la capçalera del gran pou de dimensions desconegudes, l’excitació d’aquest moment i tantes nits d’insomni fan d’aquest escenari un somni el qual tot espeleòleg algun moment de la seva vida ha somiat, en definitiva, espeleologia en estat pur en un escenari indescriptible. Penjat de la corda, respiro fons i intento controlar la ment per llegir la vertical i instal·lar minuciosament, l'abisme es fa respectar, penjat de la corda a uns 30 metres de l'inici del gran pou la corda s’acaba, un últim parabolt i hem de dir adéu a aquest amagat racó i subrealista de les artéries del pirineu.



Mica en mica anem guanyant fondaria, a pas de cargol peró a pas ferme, ara i sota el confort de la llar no puc treure’m del cap aquell escenari, el dubte de com resoldre aquest impressionat obstacle, i que hi haurà allà baix...

Algú s’anima per tornar aviat???

Un paseo solitario por el Sistema d'Alba



Sábado por la tarde, tumbado en el sofá me calientan los últimos rayos de luz del dia que atraviesan el cristal de la ventana, un mate argentino y el mando de la tele con el respectivo ruido de fondo me acompañan... Y me pregunto, si seguir así todo el sábado, pero hoy no me apetece dejar pasar el tiempo, entonces la imaginación y una cierta dosis de locura me arrancan del sofà de un salto y me pongo manos a la obra...

Ya tengo la mochila preparada y hacia Benasque me dirijo, durante el trayecto algun miedo me invade, pero no dudo de la empresa en ningún momento, la velocidad de la furgoneta va dejando atrás el miedo y las preguntas en vano que a mi me hago...

A las seis de la mañana suena el despertador, el termómetro marca un grado, me cuesta un poco salir del saco pero salgo. Preparo a conciencia el equipo, nada puede fallar, pongo pilas nuevas al casco, comida de ataque de sobra, reviso las cuerdas, topo etc. Todavia es de noche cuando empiezo la subida, una hora me cuesta subir hacia la entrada superior del sistema, me preparo y con las primeras luces del dia me despido de la luz solar, son las ocho de la mañana.


Voy realizando el descenso, con mucho cuidado que no se enganchen las cuerdas, las trato con cariño, de ellas depende el camino. Hacía cinco años que visité por última vez este sistema subterráneo, entonces fuí acompañado por Ricard, Pepe, Josep y Jaume, hoy no tengo con quien hablar,ni con quien compartir un trozo de queso ni unas galletas, voy conmigo sin dudar de mi...



Después de tres horas llego a la sala Leonor, el estruendo de una cascada rompe el silencio, és un viaje rubrealista al centro de la tierra, el frio me hace despertar de este mundo fantástico y prosigo con el camino.


Son las doce y cincuenta cuando veo la luz del sol, cuatro horas cincuenta minutos me ha costado realizar la travesia, el sol del dia me calienta y me devuelve a la vida. Mis amigos del valle mi invitan a una super parrillada de carne a la brasa acompañada de buena compañia en una bonita borda escondida por encima del pueblo de Villanova. Un domingo perfecto, a veces hay que saltar del sofá, si no, las acciones no vienen hacia tí...