El Cotiella (Recuerdos de un Montañero)




Recuerdos de un montañero. Henry Russell




Cotiella (2.910)





El Cotiella es una especie de esqueleto solitario y lúgubre, apenas cubierto de carnes ardientes.









Peña la Una (a l’ombra i a l’esquerra), Pico de Espouy, Las Coronas, Llosat i Punta Alta




Parece lamentable, caduco y consternado, como un viejo volcán que va a apagarse.




El gigante descarnado que había contemplado tan a menudo de lejos, o en mis sueños y del que nunca me había encontrado tan cerca. ¡Qué singular objeto! Quemado por todas partes, parecía una montaña de cenizas.













Incluso la misma nieve que surcaba sus valles desolados, aumentaba su tristeza.




Agujas de Lavasar




Jamás he visto nada tan lúgubre y tan desnudo, y sin embargo, el conjunto de este monstruo estaba impregnado de una majestuosidad extraña.





Peña de la Una




Un bosquecillo de pinos tan viejos, tan decrépitos, que parecían vagamente cadáveres olvidados sobre un campo de batalla… Había un circo inmenso, capaz de contener una capital, tan efectivamente como un brazo de mar.






El Cotielleta i el Reduno





(pues no había nada dentro), hubiera parecido un prodigioso cráter, si las nieves perpetuas no hubieran atestiguado el frío glacial que reina siempre.









El circ d’Armeña





Ni un solo pájaro, ni una sola cabaña, ni una gota de agua. Un mar solidificado en medio de una tempestad, y erguido con olas agudas y largas, de entre las cuales algunas superan los 100 metros de altura. Estas cimas enormes y estas colinas están separadas las unas de las otras, tanto por barrancos como por grandes pozos negros y profundos, como se puede comprobar tirando piedras…









Entrada de difícil accés, s’haurà d’aguditzar l’enginy i/o utilitzar técniques espeleològiques d’aproximació del S.XXI + ganes i motivació…






El Pepe a l’entrada de l’A-69 (forat el qual es mereix un post a l’igual que l’A-114, però d’això ja en parlarem un altre dia…)









El Junior sortint de l’A-114





Este triste recinto, sin que se pueda decir lo contrario, el más desértico de los pirineos, no contiene más agua que la que gotea por debajo de las olas de nieve. Este circo salvaje.





Leontopodium Alpinum









Cual fue mi asombro, al ver allí una flor, y una flor extraña, ¡el Papaver pyrenaicum! Sobre un pico tan pelado, el efecto de una flor es muy alegre. La cima del Cotiella ciertamente es uno de los observatorios más grandes de los pirineos, y esto por tres razones. Su aislamiento, su gran altura, y su distancia de la cadena principal. No hay más que una o dos fuentes que manan siempre , en esta inmensa región del cotiella , una de las más vastas montañas de los Pirineos , ya que cubre siete municipios ; hay que llevar agua.












Es la cima del Cotiella pico sin igual en toda la cadena de los Pirineos, y rodeado de Saharas.







Pico de Espouy i las Coronas



Este horizonte de piedras, donde se buscaba en vano una gran roca en la que el arbusto más microscópico, parece liso; pero, en realidad, está cortado por barrancos más o menos paralelos, como el océano en una tempestad. Es una zona verdaderamente maldita. Incluso la voz del viento tiene algo de sombrío y de fatídico en estas mesetas inhabitables y monótonas donde un camello podría morir de sed. El terror reina por todas partes.









Las Coronas desde el Collado de Ribereta





No se podría imaginar cuántas flores de mil colores, tan jóvenes y variadas , iba a decir tan felices, hacían el efecto en una región tan atroz, y donde, durante seis meses por lo menos, jamás una gota de agua viene a perlar la tierra.








Ramonda Myconi???







Los hermanos Passet (Henri y Celéstin) y otro entusiasmado admirador de los pirineos el señor Lequeutre con los que volvió cinco años después de su primera ascensión (1.865) y durmieron en la cima.





Als darrers metres d’un corredor no catalogat al Cotiella…








Sortint d’aquest corredor que va a petar a l’aresta S-SE del Cotiella









Per l’aresta S-SE del Coltiella






Tot un luxe el poguer lliscar per la Era de las Brujas





Aquesta inacabada historia d’amor comença un bon dia del mes de setembre del 2001, quan per fí i després d’uns anys llegint i rellegint el SIS-11 de l’Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa i desplegant la topo de l’A-11 que porta adjunta, havia somiat en conéixer aquest massís. I semblava com oblidat, ningú no m’havia parlat, com si no existís, com si els que havíen explorat haguessin tancat un llibre plé d’incognites, poder la dureza dels meandres i estretors de l’A-11, l’aire fred que circula dins; un cop al caliu de la llar , aquest record d’aquelles exploracions, restessin llunyanes…





Per inercia i a Benasque a una botiga coneguda sense cap mena d’intecions vem adquirir un mapa del Cotiella i com el que no vol la cosa, provablement atraït per aquell article ens dirigim a aquesta nova aventura.








La descoberta personal del Circ d’Armeña em va portar a una nova dimensió inconscient d’un amor que encara perdura i es revifa cada cop que es deixa fer visites; paral·lelament hi havia un club, el de Gavà que hi treballava, però va estar aquell primer dia desgastant les soles de les sabates per l’abrasiu rascler del circ, una primera prospecció pressa de contacte la que ens va alertar que allà en aquest coliseum passaríem caps de setmana com si fos una segona residencia, on a Armeña com antics amors ens donaria decepcions després d’esforços i jornades d’euforia recompensades per petites troballes. Pujavem un grup d’amics de diferents clubs compartint l’amor, el suor i vespres de converses al seu refugi, van estar un parell o tres d’anys intensos venint a aquesta escola d’espeleologia alpina, tot i que l’últim tram d’aquest periode exploravem alhora a un altre massís veí de terres aragoneses on les espases i les llances de dos grups catalans treien espurnes per una troballa de renom pels nombres clàsics i somiats de tot espeleòleg alpí de raça. L’escriptura burocràtica del Circ d’Armeña, la va heredar el club d’uns dels membres d’aquest grup d’amics, ara a dia d’avuí tenen millors eines econòmiques i materials per tal d’explotar el potencial del Circ, però els calers i l’equip sols sense un bon equip humà no porten troballes, només es una gabia d’or… I com sempre, son els grups francessos que durant anys han anat davant nostre, els que s’encarreguen d’una forma disciplinada de escriure pàgines noves a l’historia de l’espeleologia d’aquest massís.





Deixant de banda escriptures burocràtiques d’una muntanya, i sempre i per davant de tot seguiré apostant per l’ética del forat, (el forat serà de qui el treballa, respectant l’esforç i la manera d’explorar) i no la zona, (desde l’invenció d’adquisició de zones, van arribar els problemes)… Intentant sempre col·laborar amb el grup que sigui l’afortunat de tenir l’escriptura de la zona, sempre i quan estigui obert al treball en equip i en l’intercanvi d’informació, i no respectaré gens als que constin sols com a beneficiaris d’una zona només pel fet de tenir aquest document ple de pols dins d’un calaix i/o convidant a espeleòlegs de fora per que facin la feina (com succedeix a Tendenyera per exemple) i justifiquen els esforços d’aquesta manera tant similar a la del futbol per tal d’obtenir subvencions. Deixo de banda la política que començaré a treure-li la pols a l’equip. Per cert algu sap on puc aconseguir un vis de la politja d’un davallador Repetto???