Dulce Introducción al Caos

¿Cómo quieres que escriba una canción?
Si a tu lado no hay reivindicación.

La canción de aquel tiempo no pasara,
donde nunca pasa nada.
Una racha de viento nos visitó,
el árbol ni una rama se le agitó.

La canción de aquel viento se parara,
donde nunca pasa nada.

Un otoño al demonio se presentó,
fue cuando el arbolito se deshojó.

La canción de aquel tiempo se atrasara
donde nunca pasó nada.

Una racha de viento nos visitó,
pero nuestra veleta ni se inmutó.

La canción de aquel viento se parara,
donde nunca pasa nada.

Mientras tanto pasan las horas,
sueño que despierto a su vera,
me pregunto si estara sola
y ardo dentro de una hoguera.

¿Cómo quieres que escriba una canción?
Si a tu lado he perdido la ambición.
La cancion de aquel tiempo no pasara,
donde nunca pasa nada.

Se rompió la cadena que ataba el reloj a las horas,
se paró el aguacero ahora somos flotando dos gotas,
agarrado un momento a la cola del viento me siento mejor,
me olvidé de poner en el suelo los pies y me siento mejor.

volar...volar

Una racha de viento nos visitó,
y a nosotros ni el pelo se nos movió.
La canción de aquel viento se parara,
donde nunca pasa nada.

Ya no queda una piedra en pie,
porque el viento lo derribó,
no no odio esa cancion.

Ya no queda nada de ayer,
porque el viento se lo llevó,
no no odio esa canción.

Ya no queda una piedra en pie,
porque el viento lo derribó,
no no odio esa cancion.

Ya no queda nada de ayer,
porque el viento se lo llevó,
no no odio esa canción.

Ya no queda una piedra en pie,
porque el viento lo derribó,
ya no queda nada de ayer,
porque el viento se lo llevó.

Extremoduro

La Bola de la Partió i l'Agulla de la Miranda dels Ossos

A l'igual que tothom que visita la regió d'agulles, no deixo d'admirar aquesta escultura del vent, la pluja, el fred i la calor que per la seva forma crida l'atenció de qualsevol. I tret amb paraules textuals del llibre del Picazo "Montserrat ascensiones de Leyenda", com ell descriu aquesta agulla:



"De todas ellas, el gran monolito llamado la Bola de la Partió destaca desde muy lejos, hasta el punto de haber servido como punto de divisoria rural. Junto a ella está la Bitlla, más pequeña, pero compenetrada de tal modo con ella que parecen las dos una humanizada pareja. Por su peculiar silueta, y por estar tan unidas con forma de corazón, no sugieren otra cosa que aparentar "dos rocas enamoradas" que, inmóviles, ni se sueltan de las manos ni oyen las rugientes iras que pueden espantar sus besos. Son los príncipes del amor verdadero, sencillo y sereno, se han quedado para siempre con las manos unidas, las huellas de uno grabadas en las manos del otro, representando dos profetas del amor."





I ahir en Salva com va fanàtic de l'artifo, em torna a enganyar i l'acompanyo a la via "Mar de Pedra" a l'Agulla de la Miranda dels Ossos al vessant nord d'agulles.





No matinem gaire i mica en mica anem guanyant metres a la paret, els llargs son d'artificial equipat però de tant en tant hi han passos d'ungles, algún plom vell i amb el cable trencat i algún pitó...



L'ambient es extraordinari i el Salva hi és com un peix a l'aigua, ens retrovem a les reunions on recuperem el petate amb técniques de big wall, endrecem la reunió, xerrem, ell fuma purus i gaudim de les sensacions...



Les hores passen, no ens adonem. El vent bufa fort i fa que l'ambient sigui més intens convidant a tancar els ulls i respirar a fons algún moment.


Un cop a dalt la cara de felicitat ens delata, una abraçada i cap avall ja que el fort vent que bufa no ens convida a passar una estona dalt de l'Agulla de la Miranda dels Ossos. Una aturadeta al refugi d'agulles Vicenç Barbé per celebrar-ho amb una llauna de coca-cola i una de cervessa...



Lepra vertical I

Festa Mallor de Terrassa, que podem fer?, que tal si obrim una via d'artifo? OK. El lloc escogit va estar una paret que en Ricard i el Javi van accedir farà tres anys enrera. Una paret de roca calcarea amb pati i molt d'ambient, un lloc xulo, llunyà, i on els únics essers vius eren Sima, Javi y jo, sense comptar amb els mosquits i els isards. La zona es troba al masis del cotiella, just al costat de la Cueva del Sabuco coneguda per poca gent, excepte alguns espeleòlegs, per ser més exacte: "donde cristo pegó las siete voces, ya que el sitio esta a tomar por culo" i a més a més amb un porc a l'esquena d'entre 35 a 40 kg. Vem pujar tot l'equip necessari per passar dos dies, menjar, equip de vivac, birres, coca-colas i lo millor de tot 40 claus, 30 ploms, friends, 3 cordes i una llarga llista de ferros. Una aproximació dura, no hi hà camí, així que havies d'anar pel mig del riu que surt de la boca de la cova i de tant en tant pel mig d'un bosc força tancat i per acabar de rematar la feina una tartera de por i inacabable, a estones jo pujava a cuatre grapes a l'igual que la gosa.




Un cop a la via tot els mals s'obliden i a gaudir pitonant, ueeeeeeee!!!! Vem començar amb un A-1 de fisura de bona roca, però a mesura que pujem la cosa canvia, A-2+ la roca es torna crocanti, hi han unes "lajas" d'un a dos metres cuadrats, són inpitonables perque peten al clavar, tot i netejarles no surt res de bó així que l´últim recurs són els espits. Per a ficar les expansions, hem de recórrer a 2 espits de lo dura que és la roca ja que les dents dels espits es menjen, tot plegat li afegim pasos d'ungles i d'algún plom fa que vibrem, i es per aixó que tornarem.



Obrir la via sense tanta expansió hagués estat tot un triumf tot i que a primera vista el camí restant sembla que la roca es de més bona qualitat. Tenim una corda fixada per tornar encara que no hem decidit quan, ja que a la propera hem d'enganyar a algú que ens faci un cop de mà...

Salva