Muntanyes simpàtiques "Pa de Sucre"



Volíem pujar al Pa de Sucre i així ho vem fer per la seva aresta est, no teníem cap referéncia de ningú que ens expliqués amb detall i al llibre de "roca caliente en los pirineos vol.II" no surt cap croquis, només deia: "Una gran clásica en su dificultad. Sin croquis 300mts. IV+" I cap allà ens dirigim sense presa i amb una meteo no gaire bona: "nubolositat d'evolució diurna amb posibles tempestes a la tarde" ...


Ens afanyem, ja que els núvols cada cop són més negres i ens envolten, a dalt no gaudim gaire de les vistes. Toca trobar la baixada i la pluja ja hi es intermitentment amb nosaltres, un cop avall i a l'altra banda del coll entre el Pa de Sucre i el Punta Harlé una tempesta ens obliga a esperar sota un gran bloc de pedra una bona estona, allà ens refugiem, més tard i de tornada patim un petit accident a una cama, a sobre, la nit ens fa companyía gairebé desde els estanys de Tumeneia fins al cotxe, ho celebrem a l'ambulatori de Pont de Suert amb cinc punts de sutura.

El Mussol de Tumeneia ens espera algún dia, ell mai no te pressa, sempre hi és allà veient el pas del temps i d'algú que de tant en tant es deixa caure per aquest lloc. I m'agradaria molt tornar-hi amb tú i pujar sobre aquest Mussol.

Espeleo prohibida VI

L'espeleo avui en dia no està de moda i clar, sort que tenim els enamorats d'aquesta disciplina ja que no trobem massificats aquests indrets, però alhora semblem éssers incompresos, persones autistes, cap grossos i sembla que hi som curts de memòria perquè sovint oblidem ràpid totes les penúries viscudes i desitgem tornar el més aviat possible per veure que hi ha al darrera de l'última incògnita on s'ha deixat abandonada l'exploració per manca de temps, esgotament o de material...


Es clar que hem tornat després d'uns mesos esperant que l'aigua de la neu faci el seu recorregut. A força d'insistir la recompensa ha estat evident, una exploració gratificant on les tremolors a capçaleres de pou, el fang, el pes que transportem passen a un segon terme i la satisfacció és màxima.


Amb l'última llum del vespre sortim a l'exterior quan els colors de l'horitzó canvien ràpidament de tonalitats taronges a rosàcies amb el perfil de les seves escarpades muntanyes pirinenques de teló de fons afegint a aquest cocktail uns núvols foscos amb una cortina de pluja inclosa. A la sortida ens esperava "el Comandante Omega" gran coneixedor del karst de la zona, i com sempre i per no perdre la costum ho celebrem amb unes llaunes de birra barata. La pluja i la nit ens acompanyen al cotxe. A l'endemà amb els cossos adolorits i de tornada a casa ja especulem amb dates per tornar amb en Roger i en Dani.

La Falconera "Flipping"


Una tarde de divendres de principis del mes d'agost, amb la meteo pel cap de setmana xunga, sort de la trucada del Salva: "Javi, anem a fer artifo a la Falconera?" Vinga som-hi, va estar la meva resposta.


Aquí com veieu el rei del mambo sense casc, el casc per soposat a l'armari de casa on no toca, però això sí ballant amb ploms i ungles que és el ball que més l'agrada.


La via Flipping consta de 4 llargs, però l'intenció era fer pràctiques d'artifo al primer que és un A-2+, primer la fa el Salva i flipa al sostre, tot i que repeteix via, la desequipa i després flipo jo progressant pel sostre només amb tascons, la sortida del sostre tot i que es podia protegir amb "uves" i com que anàvem justos de pitons segueixo amb els tascons, vibro i ara tinc ganes de tornar a vibrar...

Tossal de Mullapans "L'orgullós Oglala"


La proposta de dissabte del Salva, era anar a fer pràctiques d'artifo al Tossal de Mullapans a una via que va escollir per casualitat del llibre d'escalades de Montserrat Nord, el seu nom: l'orgullós Oglala, amb un primer llarg A-1, un segón d'A-2, un tercer d'A-1 i el quart de V+. Després d'accedir desde el monestir amb una mica de sort vem trobar la part de baix del Tossal de Mullapans i localitzem la via, sort que el dia estava ennovolat, perque teíem referéncies que hi tocaria el sol fins a migdia, l'hora que ens vem fotre a la paret. Vem gaudir moltíssim de les seves fisures pitonables i de la companyia d'un invent que el Salva va portar, una mena d'mp3 amb altaveus amb música punk, rollo Eskorbuto i d'altres que va fer que les esperes a les reunions no siguesin tant aborrides.


I ara, ja tinc ganes de que el Salva em torni a enredar a algún lloc on sigui necessari el martell i els pitons, crec que aixó enganxa...