Foratón-Santa Elena

"Con dátiles y a lo loco"
Cara sud del Tendeñera

Un recorregut original a través de la Serra de Tendenyera. Desde feia temps i mirant la xarxa topogràfica del Sistema Arañonera, m’imagino un passeig turístic dibuixant una línia transversal que comença al vessant sud del cim del tendenyera i termina ben avall de la vall de Bujaruelo, sembla un mite, tot i sabent que ja ha estat realitzada per dos equips anteriorment. El Sistema consta de 9 entrades fins el moment: Foratón de Tendenyera, Foratín de Tendenyera, S1, S2, S3, A31, T1, la Cova de Santa Elena, i la surgéncia de Santa Elena. Tothom ja conneix bé la clàsica travessa T1- Santa Elena, equipada amb cordes fixes de vegades i preparada per a corda doble, la resta no teníem informació desde feia anys, ja que durant les macro campanyes d’estiu del club que treballa aquesta zona d’un any per d’altre pot canviar l’instal·lació, o qualsevol esporàdic  pot aixecar qualsevol de les cordes fixes que cal remontar. Conscients de que teníem que controlar bé l’estat d’equipament i els punts clau, vem tenir de realitzar  durant els mesos d’hivern la resta de travesses possibles, vem començar per l’A31-Santa Elena al mes de novembre, al gener l’S1 – Santa Elena al febrer vem treure el cap per Foratín-Foratón baixant alguns pous. Els primers intents d’aquesta travessa van acabar malament, el primer va acabar amb un component de l’ECG amb símptomes d’esgotament i hipotermia acompanyat a llavors per un espeleòleg anglés que sense conéixer el sistema va sortir per l’S.1 a demanar ajuda, es una anécdota que no es coneixien entre ells, essent evacuat per l’espeleosocors per l’A31 al “Campamento internacional Arañonera 2.005”, El segon intent el nostre company Xavi amb en Quim de l’E.C.G junt amb dos membres de l’espeleosocors aragonés en Laureano i en Benito ténen un petit accident a 4 camins a la base dels pous de l’A31, precipitant-se una pedra al peu d’un company tenint d’abortar la temptativa, un any més tard i al tercer intent en Xavi Alemany amb en Nicco durant “El Campamento internacional Arañonera 2.006” els dies 11 i 12 d’agost realitzen amb èxit la primera travessa del Foratón–Santa Elena portant un petit equip de vivac i trigant 23 hores, a la setmana següent un equip d’espeleòlegs anglesos realitzen la segona travessa d’aquest gran sistema.
A l'entrada superior del Foratón de Tendeñera
Feia temps que al Xavi li escalfava el cap amb aquesta proposta, ell va aceptar fer aquesta travessa per segona vegada però d’una forma elegant, afegint a la proposta una certa dossi de romanticisme, anar a l’hivern aproximant amb esquís i sense equip de vivac, la idea ja m’agradava, tot i la logística que comportava haver de portar un parell d’esquis i botes, a llavors  les agendes dels dos no coincidien o la meteo no acompanyava, tampoc l’hivern, ja que la neu per poder aproximar amb esquís a tendenyera va arribar ven tard cap a l’abril.  Va ser a principis de juny que tenim previst d’anar  però anul·lant la temptativa amb esquís.

A l'entrada de l'S.1 el dia 2 de gener
L’altre component de l’equip en Rafa Fraguas alias “mala hierba” em truca preguntant que vol venir, i com jo ja el conec, original de Sitges i coneixedor dels cinc tipus de tribus d’homes del mateix sexe que hi han ben diferenciades al seu poble, es habitual que les expliqui quan més putes les estas passant a un forat,  es una especie de tipus dur, d’estómac d’hacer inoxidable, que pot sortir del cotxe amb febre amb intenció de fer l’A-31 Santa elena i no anul·lar l’excursió, tot el contrari, fer la travessa i continuar fins al refugi de Bujaruelo i bomitar al llit tota sustancia maligna que ha estat passejant durant el dia, també vem controlar l’S.1–Santa Elena amb ell i en Pepe el 2 de gener d’aquest any, en aquella ocasió la vàrem realitzar “deshidratant” amb 4 litres de vi “El Dominio de Borgio”; De cap molt dur i neurones que no saben que es passar por, li encanta escalfar el cos amb vi, en tota sortida porta amb ell una ampolla de 2 litres de vi barat i dolent alhora comprat al mercadona, marca “El Dominio de Borgio” de 2 euros amb 15 céntims o de qualitat similar, un home motivat facil de convencer per qualsevol proposta d’espeleo romàntica on els espits que hi han de les primeres exploracions apart de ser escasos estan inusitats pel robell, un home amb recursos, de festa a la nit és l’últim en retirar-se tot i que la ciutat li senta malament. L’altre component en Xavi Alemany alias “Bambi” es difícil de descriure, un home de fets i de poques paraules, una mala béstia fisicament, de jovenet quan va acabar el curs d’espeleo no va coneixer un altre coliseum que el de la via mili-kk al sistema arañonera on es va curtir de tal manera que no hi hà obstacle que el faci suar un àpex del seu estat normal, tampoc no sap dir que no a propostes originals i un habitual de “les festes de traginers”, si intentes seguir el seu ritme els colors vermells de rebuf a la cara et pujaran aviat, apart que suaràs com un porc; De cul inquiet la seva furgo no para de cremar gasoil per recórrer el Pirineu, mai el trobaràs un dia tranquil a casa. Un galant i un senyor amb ella.

A l'entrada de l'A-31
El dia 1 del juny passat i per cuarta vegada aquest any estàvem demanant la clau de la pista de Linàs de Broto al seu alcalde en Pelai, deixem un cotxe a Santa Elena a Bujaruelo i aproximem a fer un vivac romàntic a uns Prats per sota l’S.1, on E.C.G. planta cada any “el campament internacional”. Sota la llum de la lluna i de cara al Otal acomiadem el divendres,  les intencions per demà van marxant del cap alhora que els estels i la lluna il·luminen l’escenari, una son profunda m’allibera la ment del cos, mentres el cos descansa la ment treballa: “una dona d’uns vint i cuatre anys morena d’ulls clars, de naturalesa divina, bestida amb un delicat bestit d’un teixit tant sensible i fi com la seda, de color blanc, un tant transparent i curt, camina descalça sobre la sorra d’una llarga platja sol·litaria, un vent agradable li aixeca els cabells llargs, despentinats, de pell morena i fina semblant al vellut, al caminar destaquen les seves cames un xic fibrades de constitució molt femenina amb una picardiosa mirada. D’una bellessa imperfecta que podria passar desapercebuda entre d’altres però la fa especial. Continua caminant i s’atura al meu costat, amb un somriure canalla em saluda i li responc amb un altre carregat d’instint animal, amb delicadesa s’ajup i s’asenta aprop, creua les cames i amb els braços estirats es recolça amb els palmells de la mà a terra, a uns dos metres mirant de cara al mar,  un fort cop de vent intenta emportar-se l’ansia d’aquesta atmósfera sexual que ens envolta, mirem endavant a l’oest vermellós , el sol s’amaga per l’horitzó en aquesta platja de les Balears. Passen els minuts m’ignora i jo intento ignorarla, anem junts de la mà per camins paral·lels, s’aixeca, dona dos passos endavant i amb una tendresa digne d’admirar es despuja deixant caure a terra el bestit, nua amb uns pits no gaire grans però que agraden, semblants als d’una jove model de calendari típic, camina lentament i amb decisió es fica dins l’aigua on juga d’una forma múrria amb les onades, l’observo amb admiració, surt desvengonyida i camina cap a mi”. Un soroll em desperta, collons! es el Rafa amb el deler viu que em deixa amb ganes de més,  ja el veig com va pujant en direcció a l’entrada de Foratín, a la merda aquest somni inacavat, la realitat es aquesta, ens aixequem ràpidament i el Xavi em saluda el bon dia amb un parell de pets, jo li responc amb un altre, una situació molt llunyana a la del somni, ens disfrasem d’espeleòlegs amb aquella doble pell de folre polar i cordura que alhora de bestir-se sempre la relacionem amb el trajo de passar calamitats, que ens farà suar i passar fred, molt llunyana a la roba per ballar i gaudir de la disco per seduir a una persona del altre sexe, son robes totalment antònimes, tot i que es facin servir totes elles a deshores. Ràpidament  amb un equip molt lleuger i minimalista però trencant la línia del tecnicisme pels 2 litres de vi barat, pujo cap a munt tenint més aprop el somni que la triste realitat. A l’entrada de Foratín, esmorcem un platan i un glop de vi, res d’un café amb llet i un bon croissant llegint el cuadre de la premsa nacional que ens agradaria estar fent en aquests moments, davallem el pouet de Foratín, el qual va ser fisicament posible de baixar gràcies a dos laboriosos caps de setmana d’àrdua desobstrucció per part de l’E.R.E. Remuntem ràpid cap a Foratón, aquí treiem el cap mirant al sud i ens emborratxem del color verd intens de primavera, conscients que durant un munt d’hores el color de les monótones calcaries d’aquest sistema ens acompanyaran. Son les 8:36 del matí quan donem l’esquena al sud i comencem a recòrrer aquest sistema d’oest a est.. El Xavi es mou ràpid i segur, com si anés a parar un foc, la resta el seguim com bonament poguem, el pou de la Romanesa, el pas de l’esfinx, el fred riu primigeni, el gran canó, quins records, han passat deu anys i sembla que va ser ahir que remuntàvem amb en Toni Inglés i el Jordi Arregui quan una gran crescuda ens acompanyà sortint a superficie, també em ve a la memoria l’espera impacient al dia següent dels nostres companys Dani Ferrer, Xavi Arregui, Hilari Junior i l’Albert Serra a tenir bones noves seves, o a en Miquel Bosch calculant la poligonal in situ i cridant les següents xifres: “-1004”.   Remontem a mig baixar el gran canó pel “pou de la connexió” previament reconegut el 2 de gener d’aquest any mentres realitzàvem la travessa de l’S.1-Santa Elena, equipant algún dels pous d’entrada que l’E.C.G havía desinstal·lat l’estiu del 2.011.

Al vivac de l'S.1
Arribem al vivac de -600 de l’S.1 que el E.C.G feia servir per remontar direcció cuatre camins abans d’enllaçar amb l’A-31, i anys més tard per explorar la via mili k.k, allà acabem els dos litres de vi barat “El Dominio de Borgio” de 2,15 euros del mercadona, la remontada et fa suar el vi, arribem a cuatre camins, aquest camí que ens resta fins sortir per Santa Elena serà la tercera vegada que el seguim en menys d’un any… Aquesta galeria, la cantonada, els seus passamans, els pitons que encara hi han per allà, l’escalada olímpica, fins al pou J.M Gutierrez, em transllada a l’época aquella que membres de l’E.R.E van viure com iniciàtics, no la puc imaginar perque era un nen petit o encara no havia nascut… però penso en les exploracions d’aquestes galeries i després la remontada a l’exterior de l’A-31 i després la baixada fins a Bujaruelo per la vall d’Otal. Arribem d’hora a l’enllaç amb el T.1 sobre les 18:00-18.30 de la tarde, lloc per on vàrem passar la setmana anterior amb l’Amaia per tal de revissar que totes les instal·lacions d’aquest tram, el més transitat, estiguessin al corrent, en aquest punt fem un te calent i el Rafa ens ofereix dàtils apart del pernil de bona qualitat embassat al buit que tenim el goig d’encetar, els dàtils ens donen tal quantitat de sucre que ens proposem anar a sopar calent al camping de Bujaruelo, veiem com el Rafa els cruxpeix a grapats, com si hagués estat dos dies sense ingerir aliment. Excitats pels energètics dàtils el davallador treu fum i a les 21:00 del mateix dia 2 de juny veiem l’última llum del dia per santa Elena, davallant els -1.338 metres de desnivell amb en Xavi Alemany i el Rafa Fraguas que encara els dàtils li han donat energia per continuar explicant anécdotes nocturnes de Sitges el seu poble. Feia 12 hores i 24 minuts que ens vem acomiadar del verd intens de primavera i deixàvem enrera l’entrada del Foratón de Santa Elena.  Encara i amb l’última llum tènue del dia baixem fins al cotxe quan la pluja no ens deixa ni reduir el ritme militar que ens hem impossat durant aquesta jornada. Al bar del camping de Bujaruelo unes quantes cervesses, el caliu de les persones, un bon plat de llenties, el vi, una dutxa d’aigua calenta  i un matalàs ens reben amb caliu. A l’endemà la pluja ens acompanya aproximant a l’S.1 on vem deixar l’equip de vivac, un altre vegada amb el cohet al cul però sense dàtils aquest cop, arribem mullats fins a la médul·la al vivac anomenat l’hotel on tenim les motxilles, encetem dues llaunes de cervessa barata i una de Pepsi-Cola, aquí ens imaginem la resta del somni.

A l'entrada de Santa Elena
Durant la travessa no s’han prés fotografíes degut a la lleugeressa de l’equip, però durant la resta de travesses tinc d’agraïr la col·laboració i paciencia del Pepe Mullor que una lumbàlgia el va afectar mentres davallàvem els pous de S.1 i va decidir sortir per Santa Elena “que titán” alhora abusant d'ell prenent fotos, al Xavi Rosell, al Rafa Fraguas i a l’Amaia Castellano soportant les esperes mentres col·locava el trípode o realitzava fotografies del sistema, i ells aguantàven els flashos. Entre tots hem fet una bona feina fotografica que un dia d'aquests farem la presentació a les instal·lacions de Freàtic. I al Xavi Alemany per voler repetir.

A l'hotel




1ª Travessa Integral C9 - B1 Sistema de las Fuentes de Escuain

"La Cirereta del Pastís"




Es vespre nit quan sortint per la B1 que veiem l'última llum del dia, el contrast de la foscor total que ens ha acompanyat durant un grapat d'hores ens allibera d’aquella inert llum artificial que fem servir, agraim l'ambient càlid que mana allà fora que ens rep amb els braços oberts i toballola en mà com la d'una mare, que espera pacientment al seu fill quan surt de l'aigua tremolant, deixem enrera el fort i violent corrent d'aire que circul•la allà dins i les seves aigües glaçades amb el seu respectiu soroll ensordidor.

Dins de la Garganta de Escuain reina una pau absoluta, ens posem roba seca i ens relaxem, es moment doncs de trencar la mononotia insípida de l'aigua, amb un somriure ple de felicitat que ens delata hores llum a tots tres, ens creuem una forta abraçada i gaudim d'encetar alhora tres llaunes de marca barata de cervessa com tenim el costum.

Negre nit remontem a l'aldea d'Escuain, aquell curt però vertical camí amb la motxilla carregada d'equip mullat et fa recordar que aquesta festa s'apropa al seu zenit. Ja de lluny es deixa veure l'enllumenat públic del poble d'un color groguenc fosc tirant a taronja, un lloc privilegiat on regna el sil•lenci, la pau, envoltat d’un misterios ambient. Mentres avancem sentim picar a terra la sola de les nostres botes contra l'empedrat del carrer mentres caminem, més enllà veiem el reflexe dels nostres frontals en els ulls d'una familia de gats que descansen a sobre i al voltant d'un tot terreny vell de color blanc tipus Lada Niva, on alguna ànima es preocupa d'alimentar aquestes tímides bestioles. Ara sí, un cop les motxilles dins de la furgoneta aquesta festa s'ha acabat...


Al "Pipé mamé"




L'any passat vem assaborir un gustós pastís, el qual ens va portar problemes, no intestinals sino problemes burocratics d'adquisició d'un altre pastís a la mateixa pastisseria, va estar tant temptador el fet de portar-se a la boca un troç d'aquell suculent menjar, que ens recorda l'historia de la poma d'Adam i Eva. Aquest any vem canviar de pastisseria, es diu Cotiella, en la que aquest estiu vem tenir el plaer de tastar amb el mateix grup d'amics inquiets un altre pastís exquisit, tot i mirant de reüll la vitrina de la pastisseria del costat. Tot un any amb la golafreria insaciable ens porta a voler més, es a llavors que ens diem a nosaltres mateixos, ja n'hi hà prou i planifiquem anar a tastar aquella joia tant ben guardada amb pany i clau i poder aliè: "La cirereta del Pastís" essent conscients del més que probable verí que s'amaga allà dins del pastís camuflat amb la millor presència. Filem prim aguditzant l'enginy. Benaurats aquells que vulguin anar a aquell indret a la recerca d'algún pastís encara original per menjar, totes les forces del mal seran desitjades pels amos de la pastisseria en contra d'aquells intrèpids que vulguin atençar-se endins d'aquella xarxa misteriosa de pastissos, tot i que la Cirereta ja no hi és. Collons que bona i quin regust de boca ens ha deixat!!!!


A la Galeria de la Esperanza


Durant el recorregut d'aquesta gran travessa subterrànea ens vènen a la memoria les historietes explicades de les páguines 99 a la 102 del Monogràfic Escuain, a dia d’avuí encara podríen afegir més pagines a l’història dels seus problemes amb gent que de forma altruista a aportat el seu esforç en aportar més coneixement i recerca d’allò desconegut al massís d’Escuain i deixant de perseverar degut a les traves imposades. Durant el recorregut del C9 com tots tres vem ser partícips en les vuit jornades i cinc vivacs que ens va dur a terme aquesta connexió l’any passat, recordàvem anécdotes viscudes, els moviments eren ràpids sobretot els del Xavi que ens porta un ritme que ens fa suar, ens sentim cómodes, com a casa, noms com el pou del Silex, la diàclasi ingràvida, el vivac on encara hi ha la revista de dones lleugeres de roba, la gatera, etc, un cop a la galeria del Navarro que porta aquest nom en honor al ja desaparescut membre del Colectivo Escuain, galeria que va accedir amb l’ajuda del seu company d’exploració Xavi Conejos que amb un pas d’espatlles l’aixecà i aquest va recórrer fins el següent obstacle on s’aturà a la base d’un pouet on en époques de desglaç es precipita un petit aport d’aigua, proseguim per la galeria dels traginers fins arribar al punt de transició a la zona B del massís d’Escuain el temible “Pipé Mamé” lloc no apte per els qui els desagraden els espais de reduides dimensions, és el típic lloc on algú de nosaltres s’enrecorda de la seva estimada xicota on la fa destacar per sobre de tot i totes a més d’engrandir les seves virtuts, tot encegat per aquest punt d’aillament tant llunyà del món exterior s’oblida dels seus defectes, i el que no en té xicota la dibuixa a la seva manera, “el Pipé Mamé” em posa al meu lloc, al lloc dels humans, com sempre és el “puto petate” que no passa, demano ajuda, que no triga en ser prestada. En la Galeria de la Esperanza, et sorprenen les maravelloses formacions que decoren algun racó, continuem més endavant i l’Hilari troba un martell petzl de mànec vermell i espitador, aquest fet el llegim com una senyal, l’agafem simbolicament com si fós un relleu generacional del Colectivo Escuain. Més tard Trobem un bell riu de marmites que és el mateix que hem deixat a la cota de -605 del C9, un afluent més del sistema, seguim riu avall mentres fem honor a aquells homes del Colectivo Escuain que remuntaven la Galeria de l’Esperanza, pensant en que ho feien desde el B7 Meandrico del Gurrundué, no parem de fer lloances d’aquella gent, i reconéixer la seva bona feina que desde aquest modest escrit m’agradaria engrandir i recordar la revista Sota Terra que fa referéncia a les exploracions al Meandrico del Gurrundué perquè no resti en l’oblit. Allarguem massa el moment de vestir-nos amb el trajo de pneopré fent franquejos acrobàtics per les vores de les profundes i fosques marmites, de tal manera que en un d’aquests franquejos veiem com l’Hilari rellisca i es capbussa pel bell mig d’una d’aquesta, doncs aprofitem la remullada per fer el canvi de vestimenta. Un cop a la Galeria principal del B7 llocs com la Cascada Sara de superba bellesa; el pou de 46 de grans dimensions i el seu cabalós riu que ha dibuixat un paisatge subterrani magnífic a més de ser el més important afluent del sistema, aigües que es precipiten per la turbina a la galeria principal del B15 augmentant en aquest punt el cabal final de les aigües que van a petar a la sorgència del B1, al riu Yaga, aquest últim tram incomparable de carácter propi. Mai no podrem oblidar aquest recorregut subterrani que comença al Torrent d’O Paxón on ens acomiadem de la llum del sol abans però mirant cap al sud al fons de la vall deixant enrera Las Montañas de Sensa i Los Sestrales amb l’incertesa del tram desconegut alhora buscant l’aventura, onze hores més tard i amb l’última llum del dia, 1040 metres més avall i a la vora de set kilómetres de recorregut d’absoluta foscor estem al mig de la Garganta del Yaga. Una pau interior anestesia el nostre malmés i adolorit cos, la son ens allunya de la realitat inmediata. Aquesta festa ja termina, la cirereta l’hem menjat i aquest compte s’ha acabat.

Colectivo Escuain

Connexió C9-C20 amb B7-B15-B1 Sistema de las Fuentes de Escuain


Càmara i edició: Javi Garrido
Il·luminació: Hilari Moreno, Josep Guarro, Xavi Alemany, Dani Ferrer, Escurion i Petzl



Han participat en aquesta exploració:

Josep Guarro - S.I.E-Proteus
Xavi Alemany -  Proteus
Hilari Moreno - Proteus-E.R.E
Dani Ferrer - E.R.E
Genni Archetti - E.R.E
Javi Garrido - E.R.E
Amaia Castellano - G.E.B.N.A
Jose Amaya - S.I.S


Just farà un any que es va aconseguir aquesta fita tant importat al massís d'Escuain, al tornar a casa vaig fer cinc cèntims en un post informatiu dedicat a aquesta última exploració, dies més tard va ser censurat pel nucli dur del G.E.B, ràpidament vaig eliminar aquell post per tal de refredar aquell ambient tens que es respirava, i amb l'innocència d'un apasionat d'Escuain.

En posts anteriors d'Escuain, ignorant de mi em referia a aquest massís com la catedral de la espeleologia; la motivació i les ganes que teníem ens feia expresar d'aquesta manera a Escuain sense pensar en les guerres provocades per les religions, i fent repàs en la historia d'alguna religió em venen al cap conflictes bèlics en aquests llocs de peregrinació, Escuain ha estat i continuarà essent escenari de conflictes...

També parlava del "Monografic d'Escuain" com la biblia de l'espeleologia, que ignorant, tot i que essent realista la biblia només ha estat escrita per alguns... Ho deixo aquí!

Ningú no podrà censurar les jornades tant agradables que vem passar allà un grup d'amics, que si més no aquella exploració va marcar una fita molt important en l'historia d'Escuain. Vem gaudir de valent!!!

Ara no ens està permés trepitjar Escuain, la nostra ofensa a estat fer una bona exploració amb il·lusió, això em recorda una mica l'historia del Colectivo Escuain, l'equip que entre d'altres exploracions importants a Escuain van ser els pares del B7 Meandrico del Gurrundué i de la seva unió amb la B15, també van remontar la Galeria de la Esperanza, amb l'esperança d'enllaçar amb el C9, també ho van intentar desde el C9 per la Galeria del Navarro, ja ho teniem gairebé... però la burocracia del massís se'ls hi va posar d'esquena.

Perquè han passat tants anys??????


El Colectivo Escuain es viu