Escuain descensurat!

Connexió del Sistema C-9 – C-20 amb el Sistema de las Fuentes de Escuain – B-7 Meandrico del Gurrundué – B-15 – B-1



Al meandre “Pipé mamé”

Es a través d’aquest meandre per on s’ha pogut realitzar la connexió. En un principi estàvem animats a baixar les ampolles per intentar bucejar el sifó terminal, però llegint bé l’article del G-3 Meandrico del Gurrundué de la revista Sota Terra, on fa referencia la descripció de la Galeria de la Esperanza, on diu: “en esta colada y a unos 10 metros de su base, un pequeño aporte de agua que proviene de una pequeña oquedad nos anima a instalar un pasamanos para acceder a el cuando el caudal lo permita, quedando pendiente su exploración. Este pequeño río, se pierde en la base de la colada entre unas estrecheces de 5 metros de desnivel para ganar algo de espacio y tras circular otros 5 metros por un pequeño meandro se precipita en un pozo de 6 metros. Unos metros mas adelante se introduce por un meandro estrecho que impide de momento su exploración.



Sortint del Meandre Pipé Mamé un cop feta la connexió

Tenint aquestes referencies i la direcció de la planta de la Galeria de la Esperanza aigües amunt un cop passat el sifó, ens animem a continuar l’exploració de la Galeria del Navarro a -605 m. de fondaria a les Galeries Velles del C.9.

Religiosament intentem esperar per gaudir de l’estricte permís del que disposem per explorar a Escuaín. No és tarea facil, ja que l’excitació dels membres d’aquest equip es posa de manifest.

I bé, aquest cop tenint equipat el forat i el vivac, ens dirigim el Josep, l’Hilari i jo del bar d’Escalona on esmorcem fins al vivac, logística que ens agrada fer servir, sense grans campaments, ni tendes de campanya…



Aquesta nit, els meus companys intenten beure l’ampolla de vi de Rioja “Sangre de Toro”  que hem gosat baixar al vivac, però vaig haver d’imposar una mica d’orde aquí baix, ja que a l’endemà ens esperava una dura jornada…



El Josep ens espera al vivac, a les onze del matí sortim amb l’Hilari armats amb el taladre, bateries, martell, escarpa, equip de topo, cámara de fotos, corda, xapes i multimontis, un estrep i una fifí, pasem la famosa gatera com si fossim per casa, arribem d’hora a la punta: (inici de la galeria del navarro cota -605) i la cascada de 6 metres que ens atura al pont de Sant Joan, que previament la vem intentar escalar sense èxit degut a la quantitat d’aigua que es precipitava per aquesta i les hores acumulades instal·lant el forat a més a més de la mullena que portàvem a sobre, ja que hi hà un punt a la cota -580 aproximadament, que la galeria queda invaïda per dues cascades que es precipiten pel mig d’aquesta provinents del Sumidero del Gurrundué. Aquest cop l’Hilari l’escala en lliure clava un multimonti en una repisa per asegurarse i instal·la la capcelera de pou, seguidament remuntem la galeria en oposició fins arribar a una repisa aprop del sostre i a partir d’aquest punt en oposició instal·la un passamà per accedir a l’inici del desfondament d’aquest meandre, un cop aquí no ho acabem de tenir clar, ja que no hi hà un fort corrent d’aire, però el meandre es fa impenetrable, ens ho estudiem, rellegim l’article del Sota Terra, i sense pensar-ho dues vegades comencem a desobstruir a cop de martell i escarpa, quan un es cansa, l’altre agafa el relleu i així repetides vegades.  Provo sense l’equip un cop, el torax no passa per una primera estretor vertical, més cops de martell i escarpa, torno a provar i aquest cop si, estic abaix d’aquesta estretor vertical, a partir d’aquí es una gatera baixa amb arestes i concrecions que barren el pas, a cops de martell es facil de trencar aquest material, avanço així durant uns metres fins una altre pas que queda obstruit per un bloc de material conglomerat facil de trencar i rera d’aquest accedeixo a un meandre que coincideix amb la descripció final de la Galeria de la Esperanza, continuo uns metres, un resalt de 3 una mica mes de meandre en el qual m’ha semblat veure taques de fang en una petita colada i arribo a la base d’un pou de 6 on no hi ha corda. Torno enrere amb l’Hilari, preparem dos petates amb la corda, taladre, l’equip de topo, equip personal de progressió, ja que amb aquest no es posible de passar per aquestes estretors i ens dirigim a la base del pou de 6 on l’Hilari comença l’escalada artificial a coll i be, clava tres multimontis i surt en lliure, a dalt ha vist petjades de bota, cridem!!! Instal.la la capcelera de pou, pujo i a través d’una grimpada per un petit meandre arribem a la base de la gran colada de 30 metres d’alçada, aquí encara cridem més, a la dreta de la colada i per un pas baix s’accedeix a la galeria de la Esperanza, on proseguim un tros d’aquesta fins trobar un resalt instal·lat amb corda. De tornada topografiem desde la base del pou de 6 fins a l’ultim resalt del C-9 que hi hà al costat de la Galeria del Navarro a la cota -605 m.



Passat l’aport del Sumidero del Gurrundué, hem fet servir uns xuvasqueros cutres d’aquests dels xinos com a“cagoule”.

Tornem al vivac 11 hores més tard amb la feina feta, l’ànima engrandida i el cor més ample per aquesta nova aventura. El vivac es una festa, el Rioja s’acaba ràpid i l’endemà la remuntada a l’exterior es una gran festa de traginers.



Fruint de la festa

Al surtir vem prolongar la festa desde l’entrada del C-9 on teníem una ampolla de cava i tres llaunes de cervessa fins a Plana Canal on ens esperava el Xavi Alemany que venia amb ganes de tenir bones noves i preparat per baixar ampolles al sifò terminal, alguna llauna freda ens tenia preparada, aquest cop no vem parar a Bestué, sino a Escalona on vem continuar encetant alguna llauna més i tot acaba on comença aquesta llarga historia d’anys enrere a Lamiana al restaurant d’en Feliciano on ens va delectar amb els millors entrecots i vi Somontano, tancant aquella nit del 1 d’agost amb uns quants patxarans ordesanos que en Feliciano ja es preocupava de reomplir els gots…

Remuntant el pou del Silex

Han estat quatre atacs al forat, al primer i al segon hem fet servir el refugi de San Vicenda con a camp base, les dues vegades següents hem fet la logística que ens agrada: “del bar al forat i del forat al bar”. Apart d’aquests atacs interns, vem portejar equip un cap de setmana, i fa dues setmanes vem portar les ampolles de buceig a la boca, per si fallava aquest primer intent.

Gràcies a l’informació facilitada pels membres del Colectivo Escuain tant en les Galeries Velles del C.9 com en la Galeria de l’Esperanza del B-7 Meandrico del Gurrundué, que sense la bona feina que van fer al seu dia no hagués estat posible aquesta connexió. Gràcies al Josep per la correcció de la declinació magnética de cada any que s’havia topografiat.

Han participat en aquesta aventura:

El Josep de la S.I.E-Proteus, l’Hilari de L’E.R.E-Proteus, el Dani de L’E.R.E, la Genni de l’E.R.E, el Jose de la S.I.S, el Xavi de Proteus l’Amaia del G.E.B.N.A i el Javi de l’E.R.E.


Aquest gran sistema esta format per les següents grans cavitats: C9 (-830m) i C20 (-501m) que es van conectar l’any passat i aquestes amb el Sistema B15-B7-B-1, no guanyant desnivell al sistema pero sí unint les dues zones importants d’aquest massís i afegint una nova travessa integral al sistema de -1.060 metres que passa a tenir ara el C.9  un nou menys mil al pirineu.

La topo:


Travessa B15 - B1

A l’agost del 1.996, concretament els dies 24 i 25, junt amb en Ricard Gatell, desde feia un parell d’anys que planejàvem visitar aquesta grandísima cavitat, el monogràfic Escuain del club voltava a llavors per casa i la topo de la B-15 B-1 decorava una de les parets de la meva habitació, en comptes de tenir un poster de la Sabrina, de la Samanta Fox o la portada de la Marta Sanchez de l’Interviu que eren mites sexuals d’aquella época tenia la gran topografia a la paret…



Acababa de fer 19 anys, en Ricard tenia 21, i aquell cap de setmana de finals d’agost del ’96, junt amb en Juanito i en Paco que anàven a fer la travessa T-1 Santa Elena a la veïna i aragonesa Serra de Tendenyera, ens apropen a Lamiana, pasem la nit i a l’endemà amb en Ricard comencem l’aventura en aquest poble situat a 1.120 metres d’alçada, ja que la carretera que continua fins a Revilla restava tallada al trànsit degut a que l’havíen asfaltat, ens acomiadem del Juanito i el Paco que ens desitjen la millor sort i ens encomanen a la verge de Montserrat i segueixen cap a Bujaruelo. Inocents i inexperts ens dirigim amb l’equip (dues cordes de 60 m i una de 40 m, els pneoprens, un bidó estanc amb poca teca, un red bull i equip personal) a localitzar la boca d’entrada situada a 2.216 metres d’alçada a nivell del mar.


A l’arribar a la boca en Ricard em fa la següent pregunta:”Vols que entrem de debó?” Era la una del mig dia del dia 24 d’agost, jo li responc amb un: “es clar, anem a dins”…

Érem conscients de la descripció del llibre: Grandes Travesias 40 Integrales Españolas que també corria pel club i per aquella época estava de moda, no així l’exploració. Que deia:”Se trata de una travesia de gran envergadura en la que habrá que extremar la preparación física y psíquica, ya que las bajas temperaturas, la gran cantidad de agua y el elevado número de horas que requiere, hacen de ella una cavidad de gran dureza, apta solo para espeleólogos expertos. Hay que preparar minuciosamente el material, la vestimenta y la comida de ataque”.


Era per nosaltres un repte de joves autodidactes amb iniciativa, tot i tenir la negativa d’anar per alguns que voltaven pel club, no els vem voler escoltar ni tampoc vem deixar d’anar per la seva por, ni la vem voler portar amb nosaltres,  vem tirar endavant aquell repte que volíem fer realitat.


A la capçalera del pou de 116


Passaven les hores, posàvem corda, treíem corda, les guardavem, les tornàvem a treure repetidament, perque a llavors encara no estava instal.lada en fixe, anys més tard la van deixar tota equipada i facilitava la progressió.



En una de tantes i tantes marmites que trobem riu avall un cop deixada la galeria asfaltada, no vem trobar el cortocircuit amb el que t’estalvies hores de travessa i d’aigua gelada, però tampoc vem insistir ja que volíem fer aquell recorregut de la forma més romàntica.


A la turbina lloc on va a parar l’aigua del Meandrico del gurrundué G-3 o B-7 depenent qui el va batejar si el G.E.B o el Colectivo Escuain i del C-9 respectivament.

Aquella successió de marmites, de resalts, de cascades, d’aigua cristalina i freda, de roca neta ens va transportar a un viatge subliminal, el nostre esperit engrandit per aquella gran experiéncia no va tornar mai a les seves antigues dimensions.



Vint-i-dos hores i no m’enrecordo quants minuts més vem trigar en recórrer aquella gran cavitat, encara no sé com ni ens vem beure el Red Bull ni vem menjar, poder l’instint de supervivencia de dos joves va ser el combustible d’aquella activitat. Des d’aquell dia ni hem vist joia igual ni crec que veurem res semblant.

El Juanito i el Paco, van tenir temps de marxar a bujaruelo, realitzar la concurreguda T-1 Santa Elena, tornar a Escuain i venir a la Sorgéncia del B-1 o Fuentes de Escuain i esperar a que la llum ens dongués la benvinguda. Sorgéncia que havíem visitat un any abans fins a la Cascada Silvia un dia després de realitzar l’únic barranc i l’única visita que he fet mai a la Sierra de Guara. Es normal no tornar a un parc aquàtic quan trepitjes per primera vegada Escuain. En fí els barrancs el gran cancer de l’espeleologia…

Ja  de camí a Escuain amb els pneoprens posats ja que encara i havent prés el sol no recuperàvem l’escalfor corporal, amb la son i el cansament, un forestal ens atura i ens demana els D.N.I’s per fer-nos una recepta de cent mil pesetes d’aquella época… (multa que vem recórrer i van reduïr la cota en una desena part).
Aquell dia vem aprendre que la espeleo es dura, no està de moda i a molts puestos està prohibida.  I per a més INRI a sobre criticats per alguns que voltaven pel club per fer servir els pneoprens del club per anar a fer espeleo i  no barrancs. Aquella mateixa tardor vem anar al nus en moto una tarde de pluja a comprar-nos uns pneoprens ja que pensàvem visitar el Meandrico del gurrundué sense ésser criticats i també de forma prohibida sense necessitat dels tristos tràmits burocràtics… (mai no va arribar aquell dia, però vem fer un intent, la forta pluja ens va aturar). Erem revelds, amb ganes d’explorar, moltes vegades ens negaven el taladre (hilti), les propostes de fer compra de 9mm eren en va, així com les excursions amb d’altres membres d’altres clubs eren criticades. Tot alló, barrera rera barrera 15 anys més tard ens em vist recompensats per aquesta darrera gran exploració al C.9 i l’unió de la Bufona C-20 amb el C-9 i aquestes dues mítiques cavitats amb la gran B-15 i  el B-7 (Meandrico del Gurrundué) i la B-1. Escuain ens ha recompensat a un grup d’amics amb les mateixes inquietuts. Ara sería interessant anar a la recerca de l’entrada superior d aquest sistema…

Fotos B15-B1: Ricard Gatell i Javi Garrido