Espeleo prohibida III

Obrim traça, mica en mica anem guanyant alçada, la motxilla fa de llastre amb aquest gruix de neu fresca, però la motivació i les ganes fan que surem davant aquest paisatge, dues hores i mitja d'aproximació ens traslladen a l'objectiu.

Sento com batega el cor, una mica accelerat, sota nostre la gran vertical, carregat amb una corda de 200 metres, el taladre, el martell, i un bon número de chapes i parabolts, arribo a l'últim parabolt ficat fa 15 dies, afegeixo la corda nova i ja em veig penjat d'aquest fil de 9 mm que ens transporta a un món subreal, davallem lentament, llegint la vertical, fraccionant de tant en tant per tal de no allunyar-se de la paret tenint en ment que la pujada no tingui tirades molt llargues, alhora que pendulem lleugerament a la dreta per tal d'evitar la caiguda de l'aigua. En una d'aquestes tirades de corda me n'adono que baixo massa ràpid i tinc dificultat per controlar la velocitat de baixada, trobo un bon emplaçament per tornar a fraccionar i observo que la politja inferior del davallador esta desgastada totalment, he davallat alguns metres d'aquest pou amb el vis de la politja. Tinc les cames mig adormides de portar tanta estona penjat de la corda, però per sort porto amb mi el rack una mena de davallador per a tirades aèries de més de 100 metres, l'he portat amb mi pensant en la possibilitat de trobar una gran tirada aèria i vet aquí aquest aparell em treu d'aquest contratemps, ens retrobem amb en Dani més avall en una petita repisa, l'explico i amb un riure nerviós ens acomiadem, una tirada més de 60 metres ens deixa a peu del pou, un altre pou més i s'ens acaba la bateria del taladre, girem cua. Mica en mica pugem, sento el fred a tot el cos mullat, de vegades algun calfred acompanyat de tremolor ens activa per tal d'entrar en calor, sense pausa però sense pressa ens apropem a la vida exterior, una brisa gelada i el cel estelat ens donen la benvinguda.


Un glop d'aigua glaçada, la motxilla pesada que s'ens clava a l'espatlla fa obrir els ulls mig adormits, mentrestant baixem al cotxe maleïm el pes que transportem cap avall amb un munt d'adjectius lleigs...
A l'endemà i tornant cap a casa amb l'escalfor del sol i escoltant en Bob Marley, cadascú de nosaltres té al cap aquest inhòspit racó del Pirineu, pensant en tornar de nou ja que com a condició d'espeleòleg sabem que oblidem ràpid les inclemències i calamitats viscudes.