1ª Travessa Integral C9 - B1 Sistema de las Fuentes de Escuain

"La Cirereta del Pastís"




Es vespre nit quan sortint per la B1 que veiem l'última llum del dia, el contrast de la foscor total que ens ha acompanyat durant un grapat d'hores ens allibera d’aquella inert llum artificial que fem servir, agraim l'ambient càlid que mana allà fora que ens rep amb els braços oberts i toballola en mà com la d'una mare, que espera pacientment al seu fill quan surt de l'aigua tremolant, deixem enrera el fort i violent corrent d'aire que circul•la allà dins i les seves aigües glaçades amb el seu respectiu soroll ensordidor.

Dins de la Garganta de Escuain reina una pau absoluta, ens posem roba seca i ens relaxem, es moment doncs de trencar la mononotia insípida de l'aigua, amb un somriure ple de felicitat que ens delata hores llum a tots tres, ens creuem una forta abraçada i gaudim d'encetar alhora tres llaunes de marca barata de cervessa com tenim el costum.

Negre nit remontem a l'aldea d'Escuain, aquell curt però vertical camí amb la motxilla carregada d'equip mullat et fa recordar que aquesta festa s'apropa al seu zenit. Ja de lluny es deixa veure l'enllumenat públic del poble d'un color groguenc fosc tirant a taronja, un lloc privilegiat on regna el sil•lenci, la pau, envoltat d’un misterios ambient. Mentres avancem sentim picar a terra la sola de les nostres botes contra l'empedrat del carrer mentres caminem, més enllà veiem el reflexe dels nostres frontals en els ulls d'una familia de gats que descansen a sobre i al voltant d'un tot terreny vell de color blanc tipus Lada Niva, on alguna ànima es preocupa d'alimentar aquestes tímides bestioles. Ara sí, un cop les motxilles dins de la furgoneta aquesta festa s'ha acabat...


Al "Pipé mamé"




L'any passat vem assaborir un gustós pastís, el qual ens va portar problemes, no intestinals sino problemes burocratics d'adquisició d'un altre pastís a la mateixa pastisseria, va estar tant temptador el fet de portar-se a la boca un troç d'aquell suculent menjar, que ens recorda l'historia de la poma d'Adam i Eva. Aquest any vem canviar de pastisseria, es diu Cotiella, en la que aquest estiu vem tenir el plaer de tastar amb el mateix grup d'amics inquiets un altre pastís exquisit, tot i mirant de reüll la vitrina de la pastisseria del costat. Tot un any amb la golafreria insaciable ens porta a voler més, es a llavors que ens diem a nosaltres mateixos, ja n'hi hà prou i planifiquem anar a tastar aquella joia tant ben guardada amb pany i clau i poder aliè: "La cirereta del Pastís" essent conscients del més que probable verí que s'amaga allà dins del pastís camuflat amb la millor presència. Filem prim aguditzant l'enginy. Benaurats aquells que vulguin anar a aquell indret a la recerca d'algún pastís encara original per menjar, totes les forces del mal seran desitjades pels amos de la pastisseria en contra d'aquells intrèpids que vulguin atençar-se endins d'aquella xarxa misteriosa de pastissos, tot i que la Cirereta ja no hi és. Collons que bona i quin regust de boca ens ha deixat!!!!


A la Galeria de la Esperanza


Durant el recorregut d'aquesta gran travessa subterrànea ens vènen a la memoria les historietes explicades de les páguines 99 a la 102 del Monogràfic Escuain, a dia d’avuí encara podríen afegir més pagines a l’història dels seus problemes amb gent que de forma altruista a aportat el seu esforç en aportar més coneixement i recerca d’allò desconegut al massís d’Escuain i deixant de perseverar degut a les traves imposades. Durant el recorregut del C9 com tots tres vem ser partícips en les vuit jornades i cinc vivacs que ens va dur a terme aquesta connexió l’any passat, recordàvem anécdotes viscudes, els moviments eren ràpids sobretot els del Xavi que ens porta un ritme que ens fa suar, ens sentim cómodes, com a casa, noms com el pou del Silex, la diàclasi ingràvida, el vivac on encara hi ha la revista de dones lleugeres de roba, la gatera, etc, un cop a la galeria del Navarro que porta aquest nom en honor al ja desaparescut membre del Colectivo Escuain, galeria que va accedir amb l’ajuda del seu company d’exploració Xavi Conejos que amb un pas d’espatlles l’aixecà i aquest va recórrer fins el següent obstacle on s’aturà a la base d’un pouet on en époques de desglaç es precipita un petit aport d’aigua, proseguim per la galeria dels traginers fins arribar al punt de transició a la zona B del massís d’Escuain el temible “Pipé Mamé” lloc no apte per els qui els desagraden els espais de reduides dimensions, és el típic lloc on algú de nosaltres s’enrecorda de la seva estimada xicota on la fa destacar per sobre de tot i totes a més d’engrandir les seves virtuts, tot encegat per aquest punt d’aillament tant llunyà del món exterior s’oblida dels seus defectes, i el que no en té xicota la dibuixa a la seva manera, “el Pipé Mamé” em posa al meu lloc, al lloc dels humans, com sempre és el “puto petate” que no passa, demano ajuda, que no triga en ser prestada. En la Galeria de la Esperanza, et sorprenen les maravelloses formacions que decoren algun racó, continuem més endavant i l’Hilari troba un martell petzl de mànec vermell i espitador, aquest fet el llegim com una senyal, l’agafem simbolicament com si fós un relleu generacional del Colectivo Escuain. Més tard Trobem un bell riu de marmites que és el mateix que hem deixat a la cota de -605 del C9, un afluent més del sistema, seguim riu avall mentres fem honor a aquells homes del Colectivo Escuain que remuntaven la Galeria de l’Esperanza, pensant en que ho feien desde el B7 Meandrico del Gurrundué, no parem de fer lloances d’aquella gent, i reconéixer la seva bona feina que desde aquest modest escrit m’agradaria engrandir i recordar la revista Sota Terra que fa referéncia a les exploracions al Meandrico del Gurrundué perquè no resti en l’oblit. Allarguem massa el moment de vestir-nos amb el trajo de pneopré fent franquejos acrobàtics per les vores de les profundes i fosques marmites, de tal manera que en un d’aquests franquejos veiem com l’Hilari rellisca i es capbussa pel bell mig d’una d’aquesta, doncs aprofitem la remullada per fer el canvi de vestimenta. Un cop a la Galeria principal del B7 llocs com la Cascada Sara de superba bellesa; el pou de 46 de grans dimensions i el seu cabalós riu que ha dibuixat un paisatge subterrani magnífic a més de ser el més important afluent del sistema, aigües que es precipiten per la turbina a la galeria principal del B15 augmentant en aquest punt el cabal final de les aigües que van a petar a la sorgència del B1, al riu Yaga, aquest últim tram incomparable de carácter propi. Mai no podrem oblidar aquest recorregut subterrani que comença al Torrent d’O Paxón on ens acomiadem de la llum del sol abans però mirant cap al sud al fons de la vall deixant enrera Las Montañas de Sensa i Los Sestrales amb l’incertesa del tram desconegut alhora buscant l’aventura, onze hores més tard i amb l’última llum del dia, 1040 metres més avall i a la vora de set kilómetres de recorregut d’absoluta foscor estem al mig de la Garganta del Yaga. Una pau interior anestesia el nostre malmés i adolorit cos, la son ens allunya de la realitat inmediata. Aquesta festa ja termina, la cirereta l’hem menjat i aquest compte s’ha acabat.

Colectivo Escuain