Espeleo prohibida IV

Tot i aquest dur hivern, els sotracs i entrebancs que trobem pel camí, el vent que bufa de cara i la manca de recursos humans no frena ni és obstacle per unes ànimes hipermotivades per continuar amb l’exploració subterrània que ens encega. A pas de cargol ens apropem a l’incognita, mica en mica ens adaptem a la duresa de l’aproximació, a la morfología del forat, formem part d’aquesta simbisosi de fauna humana i roca, una especie d’espeleòlegs autòctons captivats per aquestes latituds amagades i alhora esquerpes, una relació d’amor sense correspondre i imcompresa. Fins que les nostres neurones no s’esgotin de transmetre ordres incoherents als nostres cosos cada vegada més desgastats pel pes de la motxilla, per les hores d’espera tremolant a la base dels pous, per la monotonia de la foscor trencada per la llum artificial, pel soroll ensordidor del pas de l’aigua, per la perdua del sentit del temps; mentrestant la nostra tossuderia restarà viva, revifant aquesta bogeria fins arribar a violar l’ùltim racó d’aquest indret…


Aquest somni obsessiu ens obliga a adaptar de la millor manera l’estrategia en l’exploració, i tot i que l’entorn ens rep sovint amb xerop de bastó nosaltres el rebem amb una certa dosi de resignació com els penitents que s’automaltracten en les processions de setmana santa. Esperem algun dia que aquestes ferides provocades per l’entorn cicatritzin si d’alguna forma serveix per que resti constància amb unes lletres escrites en l’historia de l’espeleologia catalana. El paisatge no s’acaba damunt la terra no ens oblidem!

1 comentario:

Becki dijo...

Fas poesia de les teves vivències... :)