Amb esquis "el Puigmal"

Tenia ganes de pujar i amb esquis, però no tenia amb qui… Tot i que dissabte vaig estar esquiant amb el Marcel l’Oriol i el Salva i vaig exaurir la sortida anual d’esqui de pagament, vaig tornar a casa amb ganes de tornar-me a posar els esquis però a qualsevol lloc on no s’hagués de pagar el preu de fer cues, escoltar tant de soroll i de buidar la butxaca, i per soposat volia arribar dalt amb els esquis. Vaig posar el despertador d’hora amb l’intenció de pujar a qualsevol cim, les ganes em van treure del llit d'un salt. Mentres condueixo prenc la decissió d'on anar i se'm passa pel cap el Puigmal, ja que m’enrecordava del recorregut el qual havia fet ara farà més d'una década amb uns companys, no deixa de ser una classica d’esqui de muntanya, i per la vessant francesa de fàcil accés i d'orientació nord m'agradava l'idea ja que es menys propensa als allaus...

Pujo gaudint de la sensació d’anar lliscant els esquis cap amunt sense enfonsar-me i del soroll que aquests provoquen. Sense adonar-me estic al coll que dona accés a una aresta que et condueix al cim, acompanyat d’un fort vent i de l’entorn el cim em regala veure Montserrat a l’horitzó…

A la baixada es quan em toca patir de valent ja que el meu nivell d'esquí es pésim i no així la gent amb la que coincideixo que gaudeix, però es el preu d’aprendre a esquiar amb aquest métode tant poc recomanat, autodidacta vaig traçant a la neu el zig zag més ample de tota la muntanya alhora que baixo malgastant les energies en fer la triste cunya amb més tensió de la que dec, em prenc aquesta situació patética amb calma i ric de mi mateix, a la part final del descens la pendent es suavitza i es a llavors quan començo a gaudir una mica de la baixada...